Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)

“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”

Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.

El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.

¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.

La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.

L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.

¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.

Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.

Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.

Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.

Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.

Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.

L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.

Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.

Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.

Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.

La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!

Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.

Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.

És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.

El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!

L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.

Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.

¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.

Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.

El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.

En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.

I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.

Entrevista a J.A. González Casanova (publicada a l'Avui)

"Evidentment, Marx hauria estat ara un socialdemòcrata"

J.A. González Casanova Catedràtic de dret constitucional i escriptor

Vostè, als seus articles, escriu la paraula política en majúscules. Per què?

Per distingir-la de la politiqueria o de les polítiques concretes d'acció pública. Em refereixo a una realitat global que afecta tothom i que té un valor moral. La política pensada en el sentit aristotèlic de la construcció d'una ciutat bona.

Vol dir que, avui, algú fa aquesta política?

Moltíssimes persones.Tothom és polític: qualsevol ciutadà que treballi per construir aquest tipus de societat fa política en majúscules. Els polítics professionals que no fan això i pensen més en el seu interès, fan politiqueria.

Vostè diu que Marx és el millor analista del capitalisme. ¿La seva figura s'ha reforçat amb la crisi?

Sí. Tot i que el Marx del qual jo parlo té un missatge que la gent no acaba d'entendre. Parteixo del Manifest comunista de 1848: la gent es pensa que és comunista, però en realitat ell diu que si el capitalisme burgès no practica polítiques socialdemòcrates, vindrà el comunisme. I això és el que ha fet la burgesia amb l'ajuda de la socialdemòcracia: crear l'Estat de benestar.

Marx hauria estat socialdemòcrata?

Evidentment! D'allà no hauria passat. Marx és un gran teòric del capitalisme, l'estudia a fons, i s'adona de la gran contradicció del sistema: no poden estar en mans particulars béns dels quals depèn la vida i el benestar de milions de persones!

Paradoxalment l'Estat, amb la provisió de serveis socials, salva el capitalisme...

Exactament, però fixi's que és un Estat capitalista, perquè la funció autèntica de l'Estat és acabar amb el capitalisme. I això era el que volia fer Marx d'una forma pacífica. Marx no era revolucionari, era evolucionari. El més greu, si em permet dir-l'hi, és que no he llegit cap article que hagi reivindicat el fons de la qüestió: darrere d'aquesta crisi hi ha la contradicció màxima del capitalisme.

Quin és el futur de l'esquerra, avui?

Sóc pessimista, perquè ja no es pot fer un canvi de sistema en un sol país. Justament per això estem més a prop de les previsions de Marx, que deia que el comunisme no era més que dues coses: primer, un moviment i un fenomen mundial; i segon, la desaparició del capitalisme.

El capitalisme no desapareixerà...

Perquè el capitalisme desaparegués caldria impulsar una política socialdemòcrata mundial: es necessita un govern mundial, que hauria de ser federal i socialista. Un govern que hauria impulsat unes accions fonamentals: primer, crear una policia i un codi penal internacional que conduís a un camp de concentració els genocides econòmics i financers culpables d'un delicte contra la humanitat; segon, salvar el medi ambient; i tercer, distribuir la riquesa mundials de manera equitativa. Evidentment tot això és una utopia però algun dia serà inevitable.

Vostè diu que l'esquerra catalana ha estat, durant el segle XX, la responsable de tots els avenços de l'Estat. L'Estat i el PSOE no l'han comprès?

El PSOE té una enveja boja al PSC català perquè el sap més avançat. I perquè des de les esquerres catalanes sempre s'ha intentant crear un Estat democràtic espanyol. Si no fos per les esquerres catalanes des del segle XIX, Espanya continuaria sent una monarquia autoritària i una oligarquia dels senyors feudals cada vegada més concentrats a Madrid.

L'esquerra espanyola se sent més còmoda amb la dreta catalana?

Sempre! L'intent que van fer els socialistes catalans d'aconseguir un Estat federal el van espatllar el pactes de Pujol amb Suárez i amb González. Pujol va pactar amb un socialista conservador que no volia tenir socialistes avançats governant a Catalunya. Aquesta és la història.

El federalisme és possible a Espanya?

No és tan difícil. De fet ja tenim un sistema federal. Ens falta un Senat com a cambra territorial.

Creu que el TC retallarà l'Estatut?

L'Estatut, tal com està després de la tramitació a les Corts, és totalment constitucional, no veig per on pot passar el ribot el TC.

Vostè, sensible a les minories, com creu que seria el món si manessin les dones?

Com diu la sarsuela, "serían una balsa de aceite, los pueblos y las naciones". Per definició, les dones teniu les condicions físiques, mentals, genètiques i històriques per ser unes grans governants. Però la temptació de moltes dones és que, per ser acceptades, s'intenten assemblar als homes. Les dones s'han de mantenir fermes!

A banda de dret constitucional, vostè té molts coneixements d'astrologia, i també de Mahler. ¿Entén que algú se'n sorprengui?

Si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa. Per mi, l'astrologia és una ciència superior a totes les ciències, que dóna l'explicació dels fenòmens personals i mundials. I la música, i Mahler, són d'interès humà. La seva música expressa els problemes i les solucions del segle XX europeu. Tot el que he escrit que no és estrictament política, també és política, i en profunditat. L'única manera de ser coherent amb la idea que jo tinc de l'ésser humà és fent política. I, com deia Mounier, la política és la forma més alta de caritat i d'amor.

Okupacions i altres maleses (publicat a l'Avui)

Els estudiants de l’UAB que han impedit el lliure desenvolupament de les classes l’han espifiat. I han omplert de munició els sectors més carques del país, ansiosos de desacreditar qualsevol tipus de revolta juvenil en uns dies en què si alguna cosa és necessària és la rebel·lió. Els 150 estudiants de la UAB que han imposat la seva voluntat a la resta d’alumnat tenien una obligació. I l’han desatès: seduir els seus companys i sumar-los a la seva lluita, més que legítima.

De causes en sobren. Començant per la manera com s’ha concebut el pla de Bolonya i acabant per les pèssimes expectatives que a Espanya, com a Grècia, tenen els joves. Tanmateix, la violència d’alguns, pocs, poquíssims, ha facilitat a la intel·lectualitat conservadora del país la crítica fàcil i la caricatura de l’estudiant crític, negant, i amagant, de passada, que la revolta que assota Grècia pot esclatar, més aviat que mai, a Espanya. L’ascensor social, aquí, també està atrofiat. Si Grècia és el país de l’OCDE amb més atur juvenil, Espanya té el dubtós honor de ser el novè. L’Estat té la taxa de temporalitat més alta d’Europa, que se situa en el 31%. Els salaris dels joves llicenciats són una misèria.

Gairebé la meitat dels joves espanyols de 26 a 35 anys que viuen amb els seus pares serien pobres si s’emancipessin. Les expectatives són desoladores. Malgrat el negacionisme d’alguns, només cal que un fet encara per determinar encengui la metxa perquè els carrers bullin. Per això, precisament per això, les imposicions del centenar i mig d’estudiants de la UAB han estat tan inoportunes. Per vèncer, cal convèncer. I no pas obligar o assetjar el que, de moment, no pensa com tu. Preneu-ne nota. I seduïu.