Identitat(s) i nacio(ns) (Publicat a l'Avui)

Xavier Rubert de Ventós, en una entrevista a l’A més a més, defensava “la multiidentitat”, que qualificava de curativa. En una argumentació que hauria de posar els pèls de punta als que posen en el centre del discurs polític la (uni)identitat, Rubert ironitzava: “Sempre poso l’exemple d’un home que sigui de Vic, catalanista, de CiU, sardanista, excursionista, culer, etc. Jo li demanaria que almenys fos de l’Espanyol o budista. Altrament no tindrà una identitat. Serà una redundància!”. En efecte, una persona amb les característiques descrites per Rubert seria un cas paradigmàtic de trastorn obsessiu compulsiu, modalitat barretina.

Ahir, el que va ser director del MACBA i ara comanda el Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, advertia en una entrevista que ja no existeixen les cultures nacionals, tal com s’entenien al segle XIX, això és, immaculades d’influències alienes. Villel explicava que, avui, les grans ciutats, “més que un aparador d’una identitat, tenen vocació de hub o port on es creuen gents que vénen de tot arreu i que van cap a tot arreu, i que barregen i antagonitzen múltiples identitats culturals de tot el planeta”. Atenent-nos a les precisions, més que encertades, de Rubert de Ventós i Borja-Villel, és fàcil qüestionar-se quin sentit i futur té un projecte polític que pivoti, exclusivament, sobre la identitat nacional. O, dit d’una altra manera, sobre la nació, sigui aquesta Catalunya o Espanya. Sigui aquest projecte UPyD o el partit que idea l’encara republicà Joan Carretero. Uns i altres haurien de recuperar el meravellós Què és la política?, de Hannah Arendt, en què ja d’entrada adverteix que “la política es basa en el fet de la pluralitat dels homes”. Pluralitat d’identitats, esclar.

Autogovern, a Catalunya (publicat a l'Avui)

En els últims temps sembla que s’ha de reclamar l’autogovern arreu menys a Catalunya. Amb unes eleccions europees a la cantonada, els candidats autoanomenats nacionalistes –tossuda mania la de separar el país entre adeptes i no adeptes a la nació– s’esforcen a competir en paquet identitari, per lluir-lo, és clar, al Parlament de Brussel·les. Perquè al Parlament de Catalunya, quan toca exercir l’autogovern de veritat, i no pas amb disfresses de bon català, cap dels partits de la cambra s’atreveix a fer-ho. 

Almenys pel que fa a la tramitació d’una nova llei electoral per a Catalunya. Mentre plantem barricades a Madrid i a Brussel·les, molt pintoresc per al consum intern però visiblement insignificant per al consum extern, els partits catalans han estat incapaços d’assolir el mínim consens imprescindible per dotar el país d’una llei electoral pròpia. Trenta anys després que s’aprovés l’Estatut del 1979, l’elecció al Parlament continua fent-se conforme a una disposició transitòria, que remet, atenció!, a una llei estatal. Per la qual cosa, davant de la inacció d’una part de la classe política –perquè polítics ho som tots–, Ciutadans pel Canvi ha agafat el testimoni i està impulsant una iniciativa legislativa popular (ILP) per portar una llei electoral de Catalunya al Parlament. Una llei electoral en la qual tots els vots tindrien un valor similar i les llistes estarien desbloquejades, de manera que siguin els ciutadans, i no pas les cúpules dels partits, que acostumen a premiar els més disciplinats i fins i tot els més displicents, els que decideixen qui seurà als seients del Parlament. Aquesta ILP és política, en majúscules, i en el sentit arendtià de la paraula: des de baix. Voleu autogovern? Exerciu-lo a Catalunya.

Dos llibres

What I Loved, Siri Hustvedt

The promise of politics, Hannah Arendt

Participar a Barcelona (publicat a l'Avui)

Hi torno amb Hannah Arendt. I em disculpo per endavant. Però una viu irremeiablement marcada per la seva última lectura, i aquesta ha estat Converses amb Hannah Arendt, de Lleonard Muntaner Editor. Torno a recuperar la gran pensadora alemanya arran de la consulta ciutadana per decidir el futur de la Diagonal, a la qual estan cridats un milió cent mil barcelonins. Durant un memorable diàleg amb Adelbert Reif Política i revolució, Arendt no deixa d'insistir en un Estat, malauradament utòpic, construït de baix a d'alt, a partir de consells, en el qual els ciutadans puguin participar en les decisions que afecten aquest Estat. En el qual els ciutadans, en definitiva, facin política. En un altre fragment, fa una descripció fascinat de la public happiness. Segons Arendt, "la persona, quan actua públicament, accedeix a una determinada dimensió de l'existència humana que altrament li resta oculta i que d'alguna manera forma part de la «felicitat plena»". Malauradament, el sistema partitocràtic vigent, tancat, endogàmic, priva el ciutadà d'assolir aquesta "felicitat plena" a què fa referència Arendt. Uns ciutadans que moltes vegades viuen compromesos amb la seva realitat immediata però que topen amb les rigideses del sistema actual. En aquest sentit, que l'Ajuntament de Barcelona hagi accedit a fer una consulta popular per decidir sobre la transformació de la Diagonal és una bona notícia. Una molt bona notícia. La tan difamada i alhora imprescindible política la protagonitzaran (i ennobliran) tots els ciutadans de Barcelona -cosa que inclou, evidentment, els immigrants, malgrat la previsible oposició de la dreta-. Aquest és el camí que cal seguir. Això és política. I així es guanyen les eleccions.

Pijo-progre (publicat a l'Avui)

Pijo-progre, curiós vocable que s’han tret de la màniga els conservadors del país. Ahir llegia com una lectora de La Vanguardia qualificava Lucía Etxebarria de pijo-progre perquè, en un article, va abominar les bufetades a les criatures. Després d’escoltar reiteradament aquest adjectiu en els últims temps, em decideixo a examinar-lo. Entenc que un (o una) pijo-progre és aquella persona de vida econòmica solucionada (d’aquí ve pijo) que practica un pensament o actituds d’esquerres, és a dir, progressistes (d’aquí ve progre). De la combinació d’aquests dos termes en sorgeix pijo-progre, utilitzat, sempre, en sentit pejoratiu.

De pijos-progres en conec força. I una bona part podrien prescindir, fàcilment, del qualificatiu –al meu entendre elogiós– progressista. Tenen la vida solucionada, fruit, sovint, d’exitoses professions liberals. I prediquen, també moltes vegades, el pensament d’esquerres. El problema, tanmateix, és que només el prediquen. És a dir, no el practiquen. Ara bé, també hi ha una bona part de persones, que ara alguns anomenarien pijos-progres, que moltes vegades, la majoria, han estat els directes responsables dels avenços de la humanitat i de la conquesta de drets civils.

Recordem, si no, el que deia Hannah Arendt (també l’anomenarien pijo-progre?) el 1970 a Adelbert Reif: “Si mirem la història de les revolucions, no van ser mai els mateixos oprimits i injuriats sinó aquells que no estaven oprimits ni injuriats, però que no podien suportar-ho, els que van dirigir les revolucions”. En l’argot actual alguns gosarien qualificar aquests nobles (i imprescindibles) revolucionaris de pijos-progres. Molt de compte, doncs, amb les paraules. I benvingut sigui el pijopogressisme, que, almenys, fa (i ha fet) avançar el món.