Melancolia lisboeta

Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.

Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.

Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.

Entrevista a Mayte Martin, publicada a l'Avui

"Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats"

Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.

Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?

Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...

Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.

Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.

Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.

Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.

Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?

No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.

Això no ho fa gaire gent.

És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.

L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.

Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.

Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.

Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.

Això té sempre un preu.

Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.

Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...

I el bolero pel meu germà.

Què tenen en comú aquests dos estils?

Res.

Com a mínim, Mayte Martín.

Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.

En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?

El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.

Gens?

Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...

Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".

Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.

Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.

Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...

És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.

En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.

Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.

És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.

Parlem molt poc de la mort.

Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.

Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?

Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.

El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?

Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.

Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...

Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.

Precisament per això l'hi dic.

I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!

Quins projectes té ara sobre la taula?

Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.

Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".

Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.

Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...

Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.

Artista Mayte (Publicat a l'Avui)

Artista, qualificatiu que mereixen poques persones, poquíssimes. Mayte Martín és una d'elles. Dilluns va donar el tret de sortida a la programació musical del Grec d'enguany. Cantant, cantaora, cantautora, poeta, trobadora: Mayte Martin és artista. Senzillament perquè és capaç de commoure l'espectador, l'espectadora, amb la seva música, amb les seves composicions, amb la seva veu, amb la seva guitarra. Flamenc, tango, bolero, cadascun d'aquests estils es rendeix a Martín, com Martín es rendeix a aquests estils amb el seu mestratge.

Els organitzadors del festival han comès una imprudència, qui sap si irresoluble: deixar que Martín obrís la programació musical. Mantenir el llistó al nivell de dilluns passat, aconseguir que el públic emuli les sensacions que es van viure -vaig viure- a l'amfiteatre, serà difícil, tot i propostes tan suggerents i tan dispars que ompliran el juliol de música: Vinicio Campossela, Khaled o Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette. El Grec és més que un festival. És la benvinguda de l'estiu des de l'art, des de les platees, des dels escenaris. El Teatre Grec, epicentre dels estius a Barcelona, és un punt de pelegrinatge irrenunciable, any rere any. Un punt de trobada que, a voltes, esdevé escenari de sensacions, de sentiments difícils d'oblidar. Al meu record roman, encara poderosa, l'actuació del gran senyor que era Henri Salvador, el ja llunyà 2004. Omara Portuondo va seduir-me el 28 de juny de 2007. I Mayte Martín va colpir-me dilluns amb la seva música i amb els versos del poeta malagueny Manuel Alcántara.

No vaig poder assistir al concert que, el 1996, Martín va protagonitzar amb el llegendari Tete Montoliu. Però el treball Free boleros pot acostar-me -acostar-nos- al que va esdevenir aquella nit. Dilluns, tanmateix, no vaig faltar, aquesta vegada, a la cita. I no només va tocar-me la música de Mayte, la guitarra, el violí, la seva veu, sinó que els poemes d'Alcántara, esquinçats, van descobrir-se com un cant a la vida. La mort, el desamor, la pèrdua, van esdevenir, paradoxalment, una al·legoria vital. Vida i mort sempre de la mà. L'esquinçador Manuel, modelat per Martín en un tango, captiva de tal manera que sacseja tots els sentits. L'inicial Por la mar chica del puerto capbussa de ple l'espectador, l'espectadora, en el concert en ni tan sols tres minuts. Un concert que no dóna treva emocional. Que manté viu, amatent, en tensió, gaudint, l'home i la dona que escolten la veu de Mayte i els seus músics. El Grec ha començat de la millor manera. És estiu. És Barcelona.

Dos cd, una artista

Tiempo de amar, Mayte Martin
Free Boleres, Mayte Martin i Tete Montoliu

Entrevista a J.A. González Casanova (publicada a l'Avui)

"Evidentment, Marx hauria estat ara un socialdemòcrata"

J.A. González Casanova Catedràtic de dret constitucional i escriptor

Vostè, als seus articles, escriu la paraula política en majúscules. Per què?

Per distingir-la de la politiqueria o de les polítiques concretes d'acció pública. Em refereixo a una realitat global que afecta tothom i que té un valor moral. La política pensada en el sentit aristotèlic de la construcció d'una ciutat bona.

Vol dir que, avui, algú fa aquesta política?

Moltíssimes persones.Tothom és polític: qualsevol ciutadà que treballi per construir aquest tipus de societat fa política en majúscules. Els polítics professionals que no fan això i pensen més en el seu interès, fan politiqueria.

Vostè diu que Marx és el millor analista del capitalisme. ¿La seva figura s'ha reforçat amb la crisi?

Sí. Tot i que el Marx del qual jo parlo té un missatge que la gent no acaba d'entendre. Parteixo del Manifest comunista de 1848: la gent es pensa que és comunista, però en realitat ell diu que si el capitalisme burgès no practica polítiques socialdemòcrates, vindrà el comunisme. I això és el que ha fet la burgesia amb l'ajuda de la socialdemòcracia: crear l'Estat de benestar.

Marx hauria estat socialdemòcrata?

Evidentment! D'allà no hauria passat. Marx és un gran teòric del capitalisme, l'estudia a fons, i s'adona de la gran contradicció del sistema: no poden estar en mans particulars béns dels quals depèn la vida i el benestar de milions de persones!

Paradoxalment l'Estat, amb la provisió de serveis socials, salva el capitalisme...

Exactament, però fixi's que és un Estat capitalista, perquè la funció autèntica de l'Estat és acabar amb el capitalisme. I això era el que volia fer Marx d'una forma pacífica. Marx no era revolucionari, era evolucionari. El més greu, si em permet dir-l'hi, és que no he llegit cap article que hagi reivindicat el fons de la qüestió: darrere d'aquesta crisi hi ha la contradicció màxima del capitalisme.

Quin és el futur de l'esquerra, avui?

Sóc pessimista, perquè ja no es pot fer un canvi de sistema en un sol país. Justament per això estem més a prop de les previsions de Marx, que deia que el comunisme no era més que dues coses: primer, un moviment i un fenomen mundial; i segon, la desaparició del capitalisme.

El capitalisme no desapareixerà...

Perquè el capitalisme desaparegués caldria impulsar una política socialdemòcrata mundial: es necessita un govern mundial, que hauria de ser federal i socialista. Un govern que hauria impulsat unes accions fonamentals: primer, crear una policia i un codi penal internacional que conduís a un camp de concentració els genocides econòmics i financers culpables d'un delicte contra la humanitat; segon, salvar el medi ambient; i tercer, distribuir la riquesa mundials de manera equitativa. Evidentment tot això és una utopia però algun dia serà inevitable.

Vostè diu que l'esquerra catalana ha estat, durant el segle XX, la responsable de tots els avenços de l'Estat. L'Estat i el PSOE no l'han comprès?

El PSOE té una enveja boja al PSC català perquè el sap més avançat. I perquè des de les esquerres catalanes sempre s'ha intentant crear un Estat democràtic espanyol. Si no fos per les esquerres catalanes des del segle XIX, Espanya continuaria sent una monarquia autoritària i una oligarquia dels senyors feudals cada vegada més concentrats a Madrid.

L'esquerra espanyola se sent més còmoda amb la dreta catalana?

Sempre! L'intent que van fer els socialistes catalans d'aconseguir un Estat federal el van espatllar el pactes de Pujol amb Suárez i amb González. Pujol va pactar amb un socialista conservador que no volia tenir socialistes avançats governant a Catalunya. Aquesta és la història.

El federalisme és possible a Espanya?

No és tan difícil. De fet ja tenim un sistema federal. Ens falta un Senat com a cambra territorial.

Creu que el TC retallarà l'Estatut?

L'Estatut, tal com està després de la tramitació a les Corts, és totalment constitucional, no veig per on pot passar el ribot el TC.

Vostè, sensible a les minories, com creu que seria el món si manessin les dones?

Com diu la sarsuela, "serían una balsa de aceite, los pueblos y las naciones". Per definició, les dones teniu les condicions físiques, mentals, genètiques i històriques per ser unes grans governants. Però la temptació de moltes dones és que, per ser acceptades, s'intenten assemblar als homes. Les dones s'han de mantenir fermes!

A banda de dret constitucional, vostè té molts coneixements d'astrologia, i també de Mahler. ¿Entén que algú se'n sorprengui?

Si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa. Per mi, l'astrologia és una ciència superior a totes les ciències, que dóna l'explicació dels fenòmens personals i mundials. I la música, i Mahler, són d'interès humà. La seva música expressa els problemes i les solucions del segle XX europeu. Tot el que he escrit que no és estrictament política, també és política, i en profunditat. L'única manera de ser coherent amb la idea que jo tinc de l'ésser humà és fent política. I, com deia Mounier, la política és la forma més alta de caritat i d'amor.

Donassa Mariza (publicat a l'Avui)

Apunteu-vos aquest nom: Mariza. La setmana passada, aquesta donassa va protagonitzar un concert al Palau de la Música -"lo Palau", en diu ella- antològic. La música de Mariza, el fado de Mariza és elèctric. I sentir-lo en directe, viure'l en directe -i preciso viure, perquè la veu d'aquesta portuguesa agita tots els sentis, eriça la pell més dura- és una experiència irrepetible. He assistit a molts concerts. I poques vegades, comptadíssimes, he viscut sensacions similars a les que vaig experimentar dimecres de la mà de l'art i veu d'aquesta donassa. Els seus fados transporten de la tristesa més profunda, més esquinçada -ai, la saudade!- a l'alegria més plena i contagiosa. Terra, el seu últim treball, està plagat de sonoritats d'arreu del món, que han anat calant en aquesta moçambiquenya de naixement durant els set anys que ha estat de gira. Prima, alta, poderosa i alhora fràgil, té un carisma que va ser capaç d'impregnar fins a les últimes files del galliner al temple de Domènech i Montaner. Fa quatre anys, en una petita tasqueta del Barrio Alto de Lisboa, en la qual qualsevol client és un benvingut i improvisat cantant de fados, vaig preguntar a un dels propietaris qui considerava que seria l'hereva de la gran Amália Rodrigues. Sense dubtar-ho, va dir Mariza, que ha sigut capaç de mantenir l'essència d'aquesta bella música portuguesa afegint-hi petits i grans detalls com la percussió i la trompeta. Detalls que, sumats a la seva força, l'han fet encara més universal. Mariza va omplir lo Palau, dimecres, de saudade. I alhora va agitar-lo d'alegria. Una alegria que va posar-nos a tots dempeus amb cançons com Rosa branca, aquella que, de tantas voltas dei bailando, se desfolhou.

L'emprenedora (publicat a l'Avui)

Divendres. Em retrobo amb una companya d'universitat, la Cati. Vam coincidir a tercer de Periodisme. Després de conversar sobre temes que transcendeixen aquesta tribuna, em comenta el seu nou projecte. El proper 18 i 19 de setembre se celebrarà a Sa Pobla, Mallorca, el Festival Petit Comitè de música independent. Ella n'és la impulsora amb una altra companya. Fa un any ja me'n va parlar. I vaig ser escèptica. No pas perquè dubtés de les seves capacitats. Ans al contrari. Prèviament al festival ha estat capaç d'orquestrar, també del no-res, la discogràfica TouchMe Records, amb què han recollit èxits de crítica amb Evripidis and his tragedies. Si vaig dubtar de la viabilitat del seu segon gran projecte va ser bàsicament perquè m'era estrany. Ni a la facultat d'Econòmiques, ni a la de Periodisme, no he conegut cap company ni companya amb esperit emprenedor. Per això sentir una noia de 25 anys maquinant projectes de futur que impliquen calés, coneixement i hores és inusual. Més aviat, si alguna cosa han volgut fer els meus companys d'universitat, de forma recurrent, ha estat estudiar oposicions per "tenir feina segura i un bon horari". D'emprenedors, de persones disposades a arriscar diners, treball i esforç, només n'he conegut una. La Cati. Aquest és, precisament, el gran problema del nostre país. Els joves arriscats són minoria. Cada vegada més. I ho tenim assumit com a normal. A les estacions de metro hi ha una anunci d'una acadèmia barcelonina en què s'incita els joves a fer-se funcionaris com a alternativa a la crisi. Precisament l'últim que li convé al país. Catalunya, si ha estat pròspera, ha sigut per una arrelada tradició emprenedora: només un treballador de cada dotze és funcionari. A Andalusia, ho són dos de cada tretze. I tots sabem qui se n'ha sortit millor (dèficits fiscals a banda).