Ara toca Ciutat Vella

Ara toca Ciutat Vella.

Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.

Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.

En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.

No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.

tocaciutatvella@gmail.com

Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla

Llarga vida al Paral·lel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Després de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre economista John Maynard Keynes va ser un dels artífex de l'empenta que la cultura va tenir a la Gran Bretanya. Keynes, membre del Grup de Bloomsbury, col·lega de Virginia Woolf, considerava la cultura impresicinble per a cohesionar la societat britànica esquinçada pel trauma de la guerra. La cultura va ser concebuda per a un dels economistes que més ha fet pel benestar de tantes generacions d'europeus com un element central per a fer renéixer la societat. Amb la cultura, els britànics havien de tornar a reconstruir els vincles que els havien unit pocs anys enrere. L'economista ho tenia clar. I va ser en aquest context que al 1946 que va néixer l'Arts Council, ens fonamental per al foment cultural, del que Kenyes va ser fundador i primer president, fent servir les seves notabilíssimes influències perquè el nounat organisme tingués una bona provisió econòmica del pauperitzat tresor britànic.

No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.

Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!

Estimada Itziar

Itziar González, regidora de Ciutat Vella, va dimitir divendres. És, sense matisos, una molt mala notícia per al barri i per als que estimem la política. Itziar feia i seguirà fent, com a ciutadana, política de la bona, en majúscules, dialogant amb el ciutadà, trepitjant el territori. Ha estat, sense dubte, la millor regidora que ha tingut Ciutat Vella. De lluny. El seu successor i alhora predecessor, Carles Martí, n'ha d'aprendre molt d'Itziar. En tot cas, com a ciutadana, ciutatvellenca i ravalera, segueixo comptant amb tu, estimada Itziar.

Juli Capella, que fa tres anys va escriure un article premonitori, va dir que plegaries anticipadament. No t'han canviat, ets la mateixa dona combativa que van entrar a l'Ajuntament, i potser per això has hagut de plegar. Adjunto l'article que avui en Juli publica a El Periódico.

Querida Itziar de nuevo

Juli Capella

Hace tres años, te escribí premonitoriamente una carta en esta misma columna: «[… ] Auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de dormir con el enemigo. Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco, verás cómo no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. El otro es que directamente te echen».
Nunca sabremos qué razones han provocado tu salida como regidora de Ciutat Vella, da igual. En cualquier caso, tu incorporación como independiente en el ayuntamiento fue una buena noticia. Y pese al precipitado final, podemos hacer un balance positivo para la ciudad. Siempre es mejor atreverse a gestionar, que criticar desde la barrera. Y también fue valiente por parte del ayuntamiento incorporar a gente sin carnet como tú, aunque posteriormente te afiliases al PSC aduciendo coherencia. La brecha está abierta para siempre: una ciudad no se gobierna por un partido, sino por un equipo eficaz e ilusionado, que comparte un programa común. El matiz es importante. Pero, sobre todo, una ciudad, y con más razón un barrio, se comanda avanzando en la democracia participativa. Sin apriorismos, con ideas claras, pero sabiendo escuchar e interpretar, y por supuesto, explicar a los gestionados, que no somos tan tontos. Eso merecemos los barceloneses después de 30 años de democracia, avanzar un paso más con los políticos y dotarnos de otro tipo de gestión más cercana. Por eso, tu marcha, aunque pueda parecer una pérdida –y para ti, cierta frustración–, ha sido en realidad una batalla ganada, un paso adelante sin vuelta atrás. Porque quien conoce el diálogo, ya no admite el ordeno y mando, así como quien ha probado la democracia, ya no tragará con el totalitarismo. Más tienes, más te gusta, más quieres.
Sinceramente, lamento haber acertado en mi diagnóstico, ojalá me hubiese equivocado y estuviésemos más maduros. Gracias y suerte en tu nuevo camino. Por cierto, ¿corrompe el poder, te cambia? Tampoco esta vez espero respuesta.