Ahir el gran Francesc Puigpelat, al qual professo admiració pública des d'aquesta tribuna -però de qui un immens oceà ideològic em separa-, va emprar un concepte desafortunat. Ni més ni menys que esquerra caviar, que, en aquestes pàgines del diari, banda esquerra, es considera un terme simplista, erroni i ple de prejudicis inconsistents. La ment pseudointel·lectual que va albirar aquesta associació va partir de la idea que aquells i aquelles que habiten(m) el marge esquerre de la vida han de concebre el món a l'estil xirucaire, i, fins i tot, rodamón. En efecte, hi ha un ampli espectre d'aquells que habiten el marge dret de la vida, obnubilats per una al·lèrgia gairebé malaltissa al progressisme (i progrés), que consideren que per ser d'esquerres has de vestir amb drapots, menjar frijoles, cuinar hummus cada nit i dormir en un llit de fusta sense matalàs. I obliden, o no saben, que també pot ser, que els grans líders de l'esquerra revolucionària han estat burgesos, començant pel mateix Karl Marx.
Ser d'esquerres, al marge de la contundent aposta per la justícia social (que no vol dir escanyar els rics) i la igualtat d'oportunitats (que no vol dir de resultats), i de tota una sèrie de consideracions ideològiques que no toquen a la secció Serveis i Oci, no és incompatible (només faltaria!) amb el bon gust pel vestir i l'estimar. Ser d'esquerres, considerar el món manifestament millorable i creure que la societat catalana encara té molts reptes socials per encarar, a part dels nacionals -només cal repassar els obscens nivells de pobresa o la deficitària atenció a la dependència-, no té res a veure amb les coses del paladar. Ni, encara menys, és clar, amb les del menjar.
