El vals d'Stepan (publicat a l'Avui)

"No hi ha límits. La veritat és que vosaltres no creieu en la revolució. Si hi creguéssiu completament, [...] aconseguiríem construir una Rússia alliberada del despotisme [...]; si no dubtéssiu que, aleshores, l’home, alliberat dels seus amos i dels seus prejudicis, alçaria cap al cel la faç dels vertaders déus, ¿què pesaria la mort de dos nens?”. Rellegir Els justos de Camus, tasca pendent que tenen molts dels governants d’arreu, i, en particular, els d’Israel i Hamàs, recentment acusats per Amnistia Internacional dels crims de l’última massacre de Gaza.

El fragment citat d’Els justos correspon a un discurs del revolucionari Stepan, irritat perquè el seu company Kaliayev no ha matat el Gran Duc, peça clau en la Rússia tsarista. Kaliayev havia de llançar la bomba sobre el carruatge del Gran Duc, però és incapaç de fer-ho quan veu que aquest viatja acompanyat dels seus dos nebots. Els justos, Kaliayev, no volen tacar de sang la revolució. Stepan, sí. Creu que la revolució està per sobre de tot. I si cal, de la vida d’uns nens.

La partida històrica l’ha guanyat Stepan. Fa poques setmanes ho vam veure al Pròxim Orient. I també es va veure el 1982, quan el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, va col·laborar en la matança de milers de civils al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Un ministre de Defensa que va ser declarat culpable i que va ser inhabilitat per tornar a ocupar aquesta cartera. Paradoxes de la política, va ser proclamat primer ministre, amb tots els honors, el 2001. Ari Folman, a Waltz with Bashir, dibuixa l’horror que entre el 16 i 18 de setembre del 1982 es va viure en aquell camp de refugiats. Aquesta és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per recordar que seguim ballant al ritme dels Stepans.