Ara toca Ciutat Vella.
Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.
Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.
En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.
No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.
tocaciutatvella@gmail.com
Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
dimarts, 17 de maig del 2011
diumenge, 17 d’abril del 2011
La ciutat líquida (i 2) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI
“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.
Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.
En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.
Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.
En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.
La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI
Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
dimecres, 23 de març del 2011
Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa
Vilaweb està passant uns dies difícils. El diari digital de referència del nostre país, que té en Vicent Partal i Assumpció Maresma al darrera, els pioners en tot allò tecnològic i relacionat amb les noves tecnologies de Catalunya, està sent víctima d'un assetjament inexplicable per part del PSC i l'actual equip de govern a la ciutat de Barcelona.
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
divendres, 11 de març del 2011
Melancolia lisboeta
Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.
Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.
Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.
Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.
Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.
divendres, 21 de gener del 2011
És l'hora de Barcelona (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Antoni Rovira i Virgili, a La Nacionalització de Catalunya, escrita el 1914, any de naixement també de la Mancomunitat, apuntava aquestes idees sobre el rol que havia de tenir la capital del país en un context de profunda desnaturalització catalanista: “Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”. Diumenge, a l'anomenada nevera de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès -coneguda dècades enrere amb aquest nom perquè no hi havia calefacció- llegia aquestes línies incrèdula de la rabiosa actualitat de les paraules de Rovira i Virigili, a pocs mesos d'unes eleccions municipals que han de tornar a catapultar la ciutat al centre (nacional) del país.
Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.
Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.
Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.
Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.
dijous, 13 de gener del 2011
Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
dilluns, 13 de desembre del 2010
Entrevista a Greg Clark, secretari general del Fòrum de les Ciutats i les Regions de la OCDE (publicada a l'AVUI/El Punt)
"Barcelona ha de definir millor el seu relat de ciutat”
Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.
Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?
Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.
Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.
Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...
La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.
El català és un problema?
Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.
No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.
L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.
Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.
La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?
Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!
Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.
Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!
Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.
Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?
Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.
Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.
Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.
Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?
Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.
Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.
Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...
La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.
El català és un problema?
Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.
No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.
L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.
Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.
La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?
Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!
Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.
Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!
Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.
Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?
Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.
Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.
divendres, 3 de desembre del 2010
Barons de Falset (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)
Sóc lectora habitual de les crítiques de teatre, música, literatura... Una bona crítica sobre un llibre em porta impulsivament a comprar-lo. De la mateixa manera que quan el crític s’acarnissa amb alguna obra de teatre, difícilment obviaré els arguments negatius. Però amb Vida privada, en cartell al Lliure fins diumenge, vaig fer una excepció. Malgrat algunes crítiques poc elogioses, el binomi Xavier Albertí-Josep Maria de Sagarra va ser prou poderós per voler contrastar en primera persona l’encert de la posada en escena. Malgrat que les tres hores de la funció es fan llargues, amb una primera part dilatada en excés, val la pena acostar-se a la plaça Margarida Xirgu i gaudir de l’excel·lent crònica de la Barcelona de principi de segle XX. Vida privada, és ben sabut, és un retrat de l’alta societat barcelonina entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Una alta societat de cartró, obsessionada en la moralitat però que en privat practica les fantasies més impensables. Guillem de Lloberola però sobretot el Baró de Falset –“per gràcia de la dictadura”– en són un exemple. I precisament observant la (doble) vida del Baró de Falset no vaig poder evitar fer paral·lelismes amb alguns membres de l’alta societat d’avui, obsessionats a imposar als ciutadans determinades normes de conducta i moralitat. Acostumen a habitar al centre dreta i exhibeixen una curiosa fòbia amb l’ampliació dels drets civils dels últims anys, talment com hauria fet el de Falset. Què amaguen de la seva vida privada?, hagués pensat Sagarra.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)
Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.
El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.
Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.
El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.
En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.
http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/
El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.
Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.
El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.
En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.
http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/
dijous, 11 de novembre del 2010
Raval de Maalouf (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)
És un dia qualsevol. Surto de la redaccióp del diari, a tocar de la Rambla del Raval. El populisme associat a la immigració, en versió PP (rumanès és igual a delinquent) o en versió Duran Lleida (aquí no hi cabem tots) es farà amo d'algunes capçaleres durant la campanya. Rambla amunt veig un nen enfilat sobre el llom del gat de Botero. És paquistanès, penso. No: és català, malgrat l'origen dels seus pares. Aquest nen molt probablement acompanya, com passa en molts casos, la seva mare a l'ambulatori, a fer la compra, a la farmàcia, convertint-se en un dels molts traductors precoços que tenim al barri. Si la seva mare, aquesta sí paquistanesa, s'ha matingut al marge de la nostra cultura, el seu fill és exemple del contrari. Passem del multiculturalisme a la integració. A l'èxit d'una societat diversa, en la que fem comunitat persones d'origens diferents i futur comú. L'escriptor francolibanès Amin Maalouf, en rebre el Princep d'Asturies de les lletres, va recordar que “la diversitat no és en si mateixa una bendició ni una maldició. És senzillament una realitat El que importa és saber si podrem viure junts malgrat les diferències de color, de llengua o de creençes; el que importa és saber com viure junts, com convertir la nostra diversitat en profit i no en calamitat”. Aquest és el gran repte que hem d'afrontar, tenint en compte que “la reacció espontània de l'home es reubtjar a l'altra”. Cal, com diu Maalouf, “educació cívica”: pel natiu i pel nouvingut; per respectar la tradició i patrimoni col·lectiu del país i per fer-lo evolucionar amb les aportacions de tots. Origen diferent, futur comú.
dijous, 28 d’octubre del 2010
#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI
Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.
dilluns, 25 de gener del 2010
"Autèntic Raval" a E-noticies
Em connecto a e-noticies -tinc el costum matiner de repassar totes les portades de diaris- i hi veig unes fotos sota l'epígraf l'Autèntic Raval. Fàcil, molt fàcil, acostar-se una estoneta al Raval i fer fotos d'allò més degradat. Més complicat seria analitzar com un barri, que, amb un 40% d'immigració, no sense esforç, tira endavant i s'ha convertit en un punt de referència per a tots aquells que volen acostar-se al que seran les ciutats d'aquí a pocs anys. Entenc, però, que l'anàlisi de fons és incompatible amb determinats productes pseudo-periodístics.
Quina és la voluntat del fotògraf i sobretot del director Xavier Rius a l'hora de mostrar aquestes fotos? Dubto de la seva honesta voluntat de combatre l'exclusió social i pobresa que atien el barri (la ciutat i el país). Simplement, amb aquestes fotos, abonen el tòpic d'un barri degradat on, tinguem-ho en compte, els noiets de Sarrià, Pedralbes o Eixamnple baixen a emborratxar-se els caps de setemana, alleujant les seves urgències fisiològiques entre contenidors. Actituts que mai, MAI, adoptarien als seus barris d'origen.
Vol Xavier Rius contribuir a la dignificació del barri lluitant contra l'exclusió social? Benvingut seria a la causa. Tanmateix, molt em temo que amb aquestes fotos només preten sumar-se a la corrent d'opinió, basada en la ignorància i desconeixement, que aquest barri és zona d'alt risc, només apta per a prostitutes i traficants. Què fàcil és la demagògia a diariots digitals... Llàstima de periodisme.
Quina és la voluntat del fotògraf i sobretot del director Xavier Rius a l'hora de mostrar aquestes fotos? Dubto de la seva honesta voluntat de combatre l'exclusió social i pobresa que atien el barri (la ciutat i el país). Simplement, amb aquestes fotos, abonen el tòpic d'un barri degradat on, tinguem-ho en compte, els noiets de Sarrià, Pedralbes o Eixamnple baixen a emborratxar-se els caps de setemana, alleujant les seves urgències fisiològiques entre contenidors. Actituts que mai, MAI, adoptarien als seus barris d'origen.
Vol Xavier Rius contribuir a la dignificació del barri lluitant contra l'exclusió social? Benvingut seria a la causa. Tanmateix, molt em temo que amb aquestes fotos només preten sumar-se a la corrent d'opinió, basada en la ignorància i desconeixement, que aquest barri és zona d'alt risc, només apta per a prostitutes i traficants. Què fàcil és la demagògia a diariots digitals... Llàstima de periodisme.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Barcelona, capital Raval
Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.
Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.
Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?
El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.
En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.
Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.
dijous, 10 de setembre del 2009
Entrevista a Mayte Martin, publicada a l'Avui
"Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats"
Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.
Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?
Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...
Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.
Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.
Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.
Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.
Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?
No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.
Això no ho fa gaire gent.
És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.
L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.
Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.
Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.
Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.
Això té sempre un preu.
Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.
Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...
I el bolero pel meu germà.
Què tenen en comú aquests dos estils?
Res.
Com a mínim, Mayte Martín.
Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.
En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?
El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.
Gens?
Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...
Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".
Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.
Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.
Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...
És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.
En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.
Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.
És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.
Parlem molt poc de la mort.
Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.
Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?
Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.
El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?
Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.
Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...
Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.
Precisament per això l'hi dic.
I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!
Quins projectes té ara sobre la taula?
Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.
Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".
Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.
Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...
Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.
dilluns, 17 d’agost del 2009
El Raval és viu
Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.
Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)
ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)
Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"
ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)
Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?
Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.
Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".
Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.
També Catalunya i Barcelona?
També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...
Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.
Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.
Els països emergents han estat ignorats.
A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.
Barcelona també és invisible?
Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.
No n'hi ha prou! Què podem fer?
Atraure més empreses.
Com podem atraure empreses?
El primer que cal és sortir en el mapa.
Com?
Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...
Barcelona ha tingut èxit sola.
Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!
Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?
No.
Hem perdut aquesta oportunitat?
Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.
Això ja ho ha dit a les autoritats?
Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.
Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?
Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.
Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?
En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!
Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?
S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.
La burocràcia frena els negocis?
La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.
D'aquí es deriva la mala imatge?
Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!
Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?
Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.
Expliqui's.
La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.
La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?
Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.
Un altre problema és el dèficit infraestructural.
Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.
Spanair és una oportunitat?
Crec que sí.
I la T1?
La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.
No tenim la capacitat de decisió.
Si Madrid impulsés una descentralització adequada...
En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.
Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.
Pensen el contrari!
Si és així, és greu.
Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.
Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.
El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?
Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.
Què som?
Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.
Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?
Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.
Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.
En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.
El cotxe del futur és l'elèctric.
Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.
És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?
Per què no?
Les crisis tenen un cost altíssim?
Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.
L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?
No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...
Com podem defensar-nos?
Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.
Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?
Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.
diumenge, 9 d’agost del 2009
De BCN a Cat i l'Estatut (Article de Pasqual Maragall a l'Avui)
Hi ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina.
Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?
La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.
Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.
Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?
La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.
Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.
dimecres, 29 de juliol del 2009
Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval
Superficies del Raval
JOAN SUBIRATS 28/07/2009
No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.
Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.
dilluns, 6 de juliol del 2009
Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)
Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!
Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.
Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.
Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.
Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)