La ciutat líquida (i 2) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.

Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.

En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.

La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.

El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.

L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.

Llarga vida al Paral·lel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Després de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre economista John Maynard Keynes va ser un dels artífex de l'empenta que la cultura va tenir a la Gran Bretanya. Keynes, membre del Grup de Bloomsbury, col·lega de Virginia Woolf, considerava la cultura impresicinble per a cohesionar la societat britànica esquinçada pel trauma de la guerra. La cultura va ser concebuda per a un dels economistes que més ha fet pel benestar de tantes generacions d'europeus com un element central per a fer renéixer la societat. Amb la cultura, els britànics havien de tornar a reconstruir els vincles que els havien unit pocs anys enrere. L'economista ho tenia clar. I va ser en aquest context que al 1946 que va néixer l'Arts Council, ens fonamental per al foment cultural, del que Kenyes va ser fundador i primer president, fent servir les seves notabilíssimes influències perquè el nounat organisme tingués una bona provisió econòmica del pauperitzat tresor britànic.

No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.

Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!

Ens indignarem? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.

Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.

Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.

Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.

En defensa de la biblioteca (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Estic convençuda que si Tony Judt fos viu, escriuria sobre Stony Stratford. L'historiador britànic, defensor acèrrim de tot el que és col•lectiu, lluitador incansable a favor d'una societat més justa, hagués trobat en la batalla iniciada pels veïns de la petita localitat d'Stony Stratford, situada 90 quilòmetres al nordest de Londres, un motiu per a l'esperança. Un motiu per a seguir confiant en que l'Estat del Benestar, i el que aquest suposa, pot sobreviure a l'hegemonia ideològica conservadora dels últims quaranta anys. L'Estat del Benestar, entre d'altres guanys, ha contribuit a forjar societats més cultes. L'educació pública n'ha estat un puntal fonamental. Com també ho ha estat la construcció de biblioteques públiques, que han posat a l'abast dels ciutadans de les grans capitals però també dels pobles més allunyats el coneixement, la creativitat, la imaginació, els somnis de tants autors.

Les biblioteques són un espai per al creixement personal, per a alimentar el que José Antoni Marina anomena la intel•ligència compartida, la intel•ligència social: a les biblioteques els ciutadans interactuen i intecanvien coneixements. Les biblioteques fan comunitat. Potser per això, perquè estimulen la capacitat crítica dels ciutadans, Margaret Thatcher, la gran dama de la revolució conservadora, les va voler suprimir. De la mateixa manera que avui David Cameron, en el marc del seu salvatge pla d'austeritat que deixarà encara més esquàlid l'afeblit Estat del Benestar britànic, en vol tancar centenars. De la mateixa manera que en el seu moment ho va intentar el laborista Gordon Brown, posant en evidència que el color polític no és garantia de res i que l'hegemonia conservadora ha arrelat a totes les cases. Cameron, que a diferència de Brown té la crisi com a coartada per emprendre les seves retallades, haurà de fer front a un fet inesperat: l'amor a la seva biblioteca dels habitants d'Stony Stratford. El sentiment comunitari i el coneixement són encara motius de lluita pels habitants d'aquest poblet, que amb la millor arma que existeix avui, les xarxes socials, han iniciat una campanya per salvar la bibloteca. Entre el 12 i el 15 de gener, atenent a una crida de Facebook, els habitants de la localitat van acudir en massa a la biblioteca a demanar llibres fins al punt de, literalment, buidar-la. El missatge per a l'ajuntament és inequívoc: la bibilioteca és essencial per a la comunitat. Aquest equipament públic encara no està salvat. Però els ciutadans d'aquest poble s'han espolsat la indiferència que atenalla les societats, i que tant bé ha denunciat Josep Ramoneda. Judt es referia als ferrocarrils com buc insígnia de l'Estat del Benestar. Com allò que només es pot proveir, amb garanties, des de l'Estat. El d'Stony Stratford hi han afegit les biblioteques.

Revolució, avui (Publicat a l'AVUI)

A partir dels anys 50, la socialdemocràcia va regalar a Europa una etapa inoblidable: els 30 anys gloriosos. Va ser la revolució socialdemòcrata. Mai com en aquell període es va combinar igualtat i llibertat; mai com en aquell període la política va domesticar els mercats, limitant-ne els excessos inherents. L'historiador britànic Tony Judt ha escrit que “en molts aspectes, el consens socialdemòcrata ha significat el progrés més gran que s'ha vist fins ara a la història. Mai abans tanta gent va tenir tantes oportunitats a la vida”. Té tota la raó. Tanmateix, a principis dels anys 80, una altra revolució, la conservadora, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a ariets, va optar per la tabula rasa,, destruint els fonaments anteriors. Avui, amb el neoliberalisme fracassat, com certifica Narcís Serra, la socialdemocràcia té l'obligació de tornar a esdevenir central. Però s'ha d'actualitzar, perquè allò que era vàlid fa 60 anys, avui és obsolet. Aquesta és, avui, la revolució pendent.

Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)

“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”

Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.

El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.

¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.

La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.

L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.

¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.

Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.

Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.

Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.

Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.

Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.

L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.

Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.

Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.

Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.

La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!

Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.

Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.

És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.

El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!

L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.

Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.

¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.

Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.

El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.

En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.

I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.

El delator de Vic

Ahir dilluns, a primera hora de matí, vaig poder escoltar, en directe, al plató de Josep Cuní, com Josep Maria d'Abadal desgranava els seus arguments per justificar la decisió de delatar els immgrants sense papers. En vaig extreure les següents conclusions:

1. En Vila d'Abadal té una preocupació, i aquesta no és la immigració. La seva preocupació es diu Josep Anglada, i no pas per l'ideari xenòfob del president de la Plataforma per Catalunya, sinó perquè li pugui restar vots a les properes eleccions municipals.
2. El padró és indispensable per conèixer la composició demogràfica d'un municipi i calcular-ne les necessitats de despesa associades a la prestació de serveis bàsics. Si el padró no és exacte, no es podrà conèixer quines són aquestes necessitats. I el padró no serà exacte si els immigrants sense papers no s'hi inscriuen per por a ser denunciats.
3. L'advocacia de l'Estat va impedir que l'Ajuntament de Vic tirés endavant la decisió de no empadronar els immgrants sense papers. Ara Vila d'Abadal ho vol aconseguir per la via de la intimidació.
4. Visc al Raval. Conec de primera mà la immigració. I els problemes que s'en deriven, sobretot quan immigració va lligada amb exclusió social, no es solucionen amb la delació.
5. Iolanda Pineda vs. Josep M. Vila d'Abadal. Mentre l'alcaldessa de Salt afronta els problemes associats a la immigració amb demandes poc bonistes, com voldrien dir alguns, com un enduriment del codi penal pels multireincidents o la petició més fons i instruments, Vila d'Abadal es centra en la delació. ¿És que a Vic no hi ha problemes amb la multireincidència o escassetat de recursos, que en Vila d'Abadal només reclama públicament el seu dret a erigir-se en delator?
   
6. Indiscutiblement, el meu model és el de Iolanda Pineda. I és clar, el del Raval.
   

M'entrevisten a l'Avui: “Ha arribat l’hora de fer política i aplicar el lideratge contra la crisi”

Ha entrevistat el bo i millor dels experts en economia. Per la seva gravadora hi han passat acadèmics prominents com Josep Oliver, Guillem López-Casasnovas o Xavier Vives; empresaris de prestigi com Salvador Alemany; sindicalistes de primera línia com Joan Coscubiela, i fins i tot polítics d’alt rang com Josep Piqué o el conseller Antoni Castells. La periodista de l’AVUI en publica un recull, que inclou les versions íntegres de les entrevistes, a L’economia a examen. Respostes a una crisi, que es presenta demà a Barcelona. El resultat: un extens manual de receptes lúcides.

Llegint aquest planter d’experts es pot dir que fa anys que vivim en un país ben dotat de diagnòstics però deficitari en la gestió.
Recordo haver escoltat Joan Oliver avisant del que passaria al voltant del 2001 o el 2002. Era l’època en què Espanya “anava bé”. I es va desaprofitar l’ocasió per construir un país molt més fort perquè va faltar el valor per fer les reformes.

Rato no va fer els deures, però Solbes tampoc...
Solbes va fer una bona gestió dels comptes, però part de l’èxit li venia pels ingressos d’un cicle exuberant fonamentat en bases poc sanes. L’FMI i l’OCDE ja van avisar que els incentius fiscals a la compra d’habitatge eren un perill però ningú es va atrevir a retirar-los. En canvi, hi va haver una subhasta irresponsable per veure qui rebaixava més els impostos. Era més fàcil que fer pedagogia sobre el destí del que es paga i fer la gent més exigent amb la qualitat dels serveis públics.

A la covardia cal afegir-hi el caïnisme entre ideologies. No és una actitud precisament constructiva amb el panorama actual.
Espanya necessita un sistema polític més madur, on la confrontació sigui constructiva. Tots els noms que apareixen al llibre, sense excepció, reclamen un pacte d’Estat. El govern no ha estat prou hàbil. El PP no fa propostes i espera que el govern es podreixi, però mentrestant s’està podrint el país. Potser guanyarà les eleccions, però tindrà un país en fallida.

Els entrevistats apunten moltes reformes urgents: fiscal, laboral, sanitària, energètica, pensions. ¿És lícit exigir sacrificis a col·lectius que no han generat el problema ni tan sols indirectament?
Evidentment els responsables de la crisi estan lluny dels quatre milions d’aturats que té Espanya. Però tenim aquests deures pendents. ¿Això passa per elevar l’edat de jubilació als 67? No ho sé. Potser sí que caldria ampliar els anys del còmput per la jubilació. En tot cas el govern no ha de ser presoner dels sindicats ni de la patronal. Si en certs casos s’estableixen copagaments per a determinats nivells de renda, potser algú no ho veurà bé, però si es garanteix la viabilitat del sistema, serà bo.

El llibre deixa un regust inquietant si es pensa en el futur...
Tots els experts amb qui he parlat reclamen un gran pacte d’Estat. Però en tot el temps que portem de crisi no hi ha hagut l’esperat acord PSOE-PP. No hi ha l’impuls de l’època dels Pactes de la Moncloa perquè totes les formacions assumeixin part del desgast polític. Per això reclamo ideologia i lideratge. Si l’oposició no posa fil a l’agulla, el govern central hauria de tirar pel dret i parlar amb sindicats i patronal. Si no es fan les reformes, es perdran les eleccions, i si es fan, potser també, però almenys els ciutadans tindran l’indici que hi ha un president capaç d’arremangar-se. Tinc la sensació que l’oposició espera que el govern mori ofegat en la crisi. Però no s’estarà ofegant un govern, sinó un país.

Yes, they can!

Encara que a anys lluny de sistema sanitari europeu, més de 30 milions de persones, fins ara desprotegides, tindran cobertura amb la reforma d'Obama (i Pelosi)! Avui és un gran dia.

L'economia a examen. Respostes a una crisi, a les llibreries!

Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)

Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"

ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)

Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?

Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.

Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".

Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.

També Catalunya i Barcelona?

També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...

Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.

Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.

Els països emergents han estat ignorats.

A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.

Barcelona també és invisible?

Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.

No n'hi ha prou! Què podem fer?

Atraure més empreses.

Com podem atraure empreses?

El primer que cal és sortir en el mapa.

Com?

Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...

Barcelona ha tingut èxit sola.

Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!

Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?

No.

Hem perdut aquesta oportunitat?

Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.

Això ja ho ha dit a les autoritats?

Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.

Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?

Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.

Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?

En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!

Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?

S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.

La burocràcia frena els negocis?

La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.

D'aquí es deriva la mala imatge?

Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!

Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?

Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.

Expliqui's.

La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.

La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?

Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.

Un altre problema és el dèficit infraestructural.

Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.

Spanair és una oportunitat?

Crec que sí.

I la T1?

La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.

No tenim la capacitat de decisió.

Si Madrid impulsés una descentralització adequada...

En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.

Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.

Pensen el contrari!

Si és així, és greu.

Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.

Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.

El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?

Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.

Què som?

Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.

Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?

Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.

Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.

En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.

El cotxe del futur és l'elèctric.

Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.

És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?

Per què no?

Les crisis tenen un cost altíssim?

Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.

L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?

No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...

Com podem defensar-nos?

Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.

Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?

Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.

Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)

Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"

ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005

Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.

Tots els funcionaris són ineficients?

En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.

En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".

Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...

¿La reforma de la funció pública és la més urgent?

Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...

Falta coratge polític?

La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...

Manca autoritat?

Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.

Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?

Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!

Vostè critica les prejubilacions.

Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.

S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.

Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!

Com concretaria aquesta reforma?

L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!

Quin ha de ser el rol de l'Estat?

El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...

Zapatero fa de pare?

Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...

La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...

Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...

Zapatero vol dialogar amb la CEOE...

S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!

Zapatero té prejudicis contra vostès?

Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.

La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?

Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.

Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...

No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...

Massa burocràcia.

No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.

Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.

Té un articulat massa llarg.

Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".

No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.

Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.

S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.

Això ja s'ha fet!

Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.

A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?

Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!

Ja hem tocat fons?

En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.

La liquiditat ha arribat a les pimes?

No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.

La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.

S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.

Vostè suspèn Zapatero en tot!

No...

Què ha fet bé, Zapatero?

[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.

Zapatero no lidera?

Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!

Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?

La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.

Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?

Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.

Garantista! Les hipoteques han volat!

Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!

Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.

El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!

Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.

Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.

Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)

L'ECONOMIA A EXAMEN (III)

Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"

ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa

Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.

Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?

La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...

S'ha recuperat la confiança?

S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.

Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...

Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...

Quan es recuperarà l'economia real?

L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...

No ha tocat fons?

Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.

Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...

Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...

Quin és l'escenari espanyol?

Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....

Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?

Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...

Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?

La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.

¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?

No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...

A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...

Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.

Com s'augmenta la competitivitat?

L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...

Quins són aquests factors?

L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...

No estem prou bé...

Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...

La innovació també és crítica...

En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.

Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?

El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.

Quin guany n'obtindran els ciutadans?

En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.

Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?

Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.

Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...

Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...

Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?

La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!

Quina, és, doncs, la lliçó?

No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.

Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...

El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.

Què ha de fer, doncs, el govern?

La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.

Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?

Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.

Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?

De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.

No és descartable un nou sotrac...

Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.