Ara toca Ciutat Vella.
Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.
Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.
En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.
No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.
tocaciutatvella@gmail.com
Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cohesió social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cohesió social. Mostrar tots els missatges
dimarts, 17 de maig del 2011
divendres, 11 de març del 2011
Ens indignarem? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
diumenge, 13 de febrer del 2011
El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.
La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.
Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.
Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.
La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.
Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.
Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)
Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.
El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.
Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.
El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.
En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.
http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/
El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.
Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.
El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.
En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.
http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)