Barcelona entusiasma (publicat a l'Avui)

Magnífica, sublim, bella, espectacular. Els mitjans de comunicació francesos s'han desfet en elogis amb la ciutat. Amb Barcelona. Aquesta Barcelona que sembla que per cortesia -vet aquí la paradoxa catalana- avui toca criticar. Si bé en els últims temps ha estat sotmesa a alguna operació de maquillatge més que discutible -l'Hotel Vela, ho vaig escriure la setmana passada, és una construcció que embruta el més preuat de la ciutat, el seu perfil-, Barcelona fascina.

Barcelona no està en decadència. Alguns no paren de proclamar-ho. Per monotonia verbal, per avorriment mental, per deixadesa intel·lectual. Però no, Barcelona bull. U2 posa la ciutat al centre del món iniciant la seva gira aquí, tal com va fer el 2001 Madonna amb Drowned World Tour o Bruce Springsteen el 1999. La Grande Boucle es cita a la ciutat. L'èxit és total. De ben segur que no haurem d'esperar 44 anys perquè l'onada groga torni a resseguir els nostres carrers. Bread & Butter diu adéu a Barcelona per tornar a l'entranyable Berlín -on no ha repetit l'eclosió mediterrània- i, tal com va com va dir el president del saló, Karl-Heinz Müller, la ciutat no ha plorat. The Brandery ha tancat la primera edició apuntant maneres.

Tanmateix, només sabem queixar-nos. Els assajos d'U2 fan massa soroll i destorben la son dels veïns de les Corts. El Tour col·lapsa la ciutat i, ai l'as!, hem de fer servir el transport públic dos dies! Vicky Cristina Barcelona és reduïda a una pel·liculeta i l'Oscar de Pe es viu com un èxit aliè. I, per acabar-ho d'adobar, ens lliurem a l'autoflagel·lació proclamant que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic.

Les Rambles, certament, viuen col·lapsades de turistes: 78 milions de visitants a l'any! Ara bé, si repassem els mapes de les grans ciutats trobarem exemples semblants, o, si m'apureu, pitjors: què és la Cinquena Avinguda si no una via comercial dedicada al turisme amb engendres pseudoarquitectònics encara més horrorosos que el Vela, com la Trump Tower? ¿I què me'n dieu d'Oxford Street a Londres? ¿I què en penseu de la lisboeta Rua Augusta?

Si George Steiner va dir que Europa és feta de cafès, Barcelona és feta de terrasses. Barcelona és el Macba i les seves nits d'estiu. És la plaça de les Palmeres de Sant Andreu. Barcelona són els entrepans del Quimet d'Horta. Barcelona és la genialitat de Cerdà. Barcelona, a mi, m'entusiasma.

Una pel·lícula

Los abrazos rotos, Pedro Almodòvar

Les coses al seu lloc (publicat a l'Avui)

La Raimunda de Volver va estar a punt d’emportar-se l’estatueta. Tanmateix, la poderosa (i al meu parer insulsa) Elisabet II interpretada per Helen Mirren va barrar-li el pas. Ara, la María Elena imaginada pel genial Woody Allen ha donat a Penélope Cruz l’anhelada estatueta que culmina, o si més no impulsa encara més, la ja llarga carrera cinematogràfica d’aquesta actriu que llueix uns esplèndids 34 anys. Una actriu massa vegades qüestionada, sobretot a casa nostra, per aquella estranya mania d’odiar tot el que és espanyol, i que, com va dir Pedro Almodóvar diumenge, amb talent, ambició i tenacitat –coses que segurament manquen als que la critiquen amb pesada insistència– ha arribat on mai va imaginar aquella filla de la perruquera d’Alcobendas. L’Oscar, definitivament, taparà moltes boques –o potser no, perquè l’enveja és encegadora– sobre el talent de Pe.

Però no només això. L’estatueta de diumenge també deu haver obligat a empassar-se les paraules a aquells que, víctimes en aquest cas d’aquella estranya mania de criticar tot el que està relacionat amb Barcelona, durant el rodatge de la pel·lícula als carrers de la capital catalana no van deixar d’escopir bilis contra el productor Jaume Roures i l’Ajuntament de Barcelona per les ajudes atorgades al film. Unes ajudes d’altra banda perfectament emmarcades en la legalitat i que han rebut i rebran molts altres realitzadors que triïn Barcelona com a privilegiat plató. Unes ajudes que, dit sigui de passada, després d’una llarga collita de premis, s’han revelat increïblement rendibles. L’Oscar a Pe és també l’Oscar a una bona pel·lícula de Woody Allen, als audaços productors catalans i a una ciutat, Barcelona, que, com diria Albert Om, estimo.