Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

Rellegint Almirall (Itineraris, al suple de Cultura de l'AVUI)

Els grans presidents s’envolten d’assessors més qualificats que ells mateixos. Assessors que, si cal, porten la contrària al cap de l’executiu i que no han de dimitir perquè aquest s’enroca en l’autoritat per imposar el seu criteri (el cas Pedro Solbes indica què és Zapatero). A nivell personal, només l’acceptació de la pròpia ignorància ens fa avançar. Fa pocs mesos, seguint aquest principi, vaig demanar a Ferran Mascarell un llistat dels llibres imprescindibles per conèixer el pensament catalanista. Un d’aquests va ser Lo catalanisme, de Valentí Almirall, publicat el 1886. Ahir, abans d’anar al diari, rellegia alguns dels seus passatges a la Confiteria del carrer Sant Pau: “Lo catalanisme regionalista se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l’autoritarisme”. Això és el que hem fet els últims set anys. I no ens en hem sortit. Si la sordesa del veí no millora, haurem d’explorar noves vies. I això ens pot forçar a trencar uns llaços que haurien de ser enriquidors i que avui generen desassossec. “Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. És aquest el moment? El meu catalanisme, com el d’Almirall, “no aspira més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les per los llaços de la unió”. No sé si encara hi som a temps.