Ens indignarem? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.

Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.

Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.

Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.

Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.

La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.

Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.

Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.

#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI

Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.

"Autèntic Raval" a E-noticies

Em connecto a e-noticies -tinc el costum matiner de repassar totes les portades de diaris- i hi veig unes fotos sota l'epígraf l'Autèntic Raval. Fàcil, molt fàcil, acostar-se una estoneta al Raval i fer fotos d'allò més degradat. Més complicat seria analitzar com un barri, que, amb un 40% d'immigració, no sense esforç, tira endavant i s'ha convertit en un punt de referència per a tots aquells que volen acostar-se al que seran les ciutats d'aquí a pocs anys. Entenc, però, que l'anàlisi de fons és incompatible amb determinats productes pseudo-periodístics.

Quina és la voluntat del fotògraf i sobretot del director Xavier Rius a l'hora de mostrar aquestes fotos? Dubto de la seva honesta voluntat de combatre l'exclusió social i pobresa que atien el barri (la ciutat i el país). Simplement, amb aquestes fotos, abonen el tòpic d'un barri degradat on, tinguem-ho en compte, els noiets de Sarrià, Pedralbes o Eixamnple baixen a emborratxar-se els caps de setemana, alleujant les seves urgències fisiològiques entre contenidors. Actituts que mai, MAI, adoptarien als seus barris d'origen.

Vol Xavier Rius contribuir a la dignificació del barri lluitant contra l'exclusió social? Benvingut seria a la causa. Tanmateix, molt em temo que amb aquestes fotos només preten sumar-se a la corrent d'opinió, basada en la ignorància i desconeixement, que aquest barri és zona d'alt risc, només apta per a prostitutes i traficants. Què fàcil és la demagògia a diariots digitals... Llàstima de periodisme.

Barcelona, capital Raval

Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.

Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.

Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?

El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.

En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.

Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.

Visionaris a Davos (publicat a l'Avui)

Ales muntanyes que el 1912 van allotjar la dona de Thomas Mann, Katia, s'hi cita anualment la flor i nata de les finances, la política i la faràndula mundial -que, pel que sembla, no inclou ningú del govern espanyol, que, entossudit a recomanar el pernil ibèric, ha oblidat assistir allà on es couen les castanyes de l'economia global-. A Davos s'hi han congregat sempre tots aquests homes i poques dones per passar revista al futur del món i garantir que res canviï, això és, que la distribució de la riquesa segueixi sent igual (d'injusta) i que la doctrina neoliberal conservi el seu vigor. Aquest any, tanmateix, la festa ha estat tenyida de dol: el salvatge capitalisme, l'orgia de la desregulació i la mà invisible de Smith han fracassat. Estrepitosament. Davant d'aquesta cruel (o dolça, segons com es miri) evidència, els molts homes i les poques dones de Davos, desorientats, no saben què fer. Ni, tampoc, aparentment, què dir. Després de cinc dies enclaustrats a la que va ser màgica muntanya, els gurus només han encertat a pronosticar que el món està abocat a patir "dràstics conflictes socials". Evidentment! Amb la previsió, esgarrifosa, que 50 milions (!) de treballadors poden perdre la feina el 2009 per culpa d'una crisi en la qual qui més ajudes rep és el gremi bancari, és inevitable (només faltaria!) que els carrers d'arreu esclatin de fúria. En comptes d'extreure conclusions del nivell de Petete, el que calen són solucions, ja!, perquè no hi hagi tants milions de damnificats. Molts dels assidus a Davos havien estat ferris defensors de la doctrina que ens ha portat el caos. Ara els toca rectificar. Fer política. I, sobretot, estimar Keynes com mai ho havien fet. Si no, els carrers cremaran. I amb raó.

Entrevista a Arcadi Oliveres (publicada a l'Avui)

Professor d'economia de la UAB i president de Justícia i Pau

"Hem de deixar la imbecil·litat i rebel·lar-nos"

"Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions"

Fins a quin punt està ferit el capitalisme?
M'agradaria dir que està ferit de mort, però no ho està. El capitalisme és capaç de resoldre els seus problemes a base de fer patir cada vegada més els més pobres i fer que hi continuï havent moltes vides sense les necessitats bàsiques cobertes. El capitalisme continuarà i ho farà esgotant les fonts d'energia i mantenint un grup de població, el que mana, vivint bé, i cada vegada més població vivint malament.

No hi hauria d'haver un sistema alternatiu...?
L'alternativa no ha de venir de cop i volta. Històricament, no ha estat mai així: quan el sistema feudal va desaparèixer el capitalisme comercial va aparèixer de manera progressiva, i d'aquest capitalisme es va passar a l'industrial, després al financer i ara tenim la globalització. A més, tal com està el món, calen moltes alternatives i no pas una de sola.

I s'estan construint?
Als fòrums socials mundials s'estan construint alternatives al capitalisme, faceta per faceta: en la propietat de la terra, en la sobirania alimentària, en el comportament de les grans indústries, en els processos financers...

Però d'aquí a construir un altre món...
No es pot fer d'avui per demà!

Però seria precisament ara, amb el capitalisme tocat, quan s'hauria d'impulsar l'altre món...
Aquest és el moment dolç per acabar-ho d'impulsar. Però fixi's que els excessos del capitalisme vénen de lluny. Després de la caiguda del règim soviètic, que no considero una bona alternativa, el capitalisme depredador va assolir tot el seu domini. La primera gran veu d'alarma es va donar a Seattle, el 1999. Jo vaig ser-hi i vaig trobar gent vinculada a l'establishment, que treballava a Boeing, Microsoft, que s'autodefinia com a privilegiada, que ja deia que era necessari un canvi de sistema!

Si el capitalisme ha fallat ha sigut pels seus propis excessos, no pas per Seattle...
Però els excessos que el Fòrum Social denunciava són els que l'han fet caure: nosaltres dèiem no a l'especulació financera fa anys!

Però no van ser capaços d'impedir-la...
No teníem la força econòmica necessària!

Sempre l'economia. La política hi ha quedat subordinada...
I ha guanyat un tipus de política que està al servei d'una determinada economia.

Vostè en diu economia mal entesa...
Quan vaig entrar a la facultat em van explicar que l'economia serveix per utilitzar i transformar els recursos escassos de la naturalesa per obtenir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes. La major part de la població mundial no té satisfetes les seves necessitats bàsiques! Des d'aquest punt de vista l'economia no ha funcionat. I veig molt difícil que mai tinguem prou força política per canviar-ho...

Per què?
Els últims mesos s'han produït uns escàndols molt greus però ningú s'ha rebel·lat! Haurien d'haver sortir milions de persones al carrer per protestar!

L'esquerra està morta?
En part sí, però el que està mort és la sensibilitat de la gent! La ciutadania està imbecil·litzada per la televisió i atrapada per la hipoteca...

Ens hem de fer l'harakiri?
Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions. ¿Vostè no creu que això és un escàndol? Fa 27 anys que Justícia i Pau demana el 0,7% per al Tercer Món. Sempre ens han dit que no. I ara Zapatero dóna als bancs 50.000 milions!

Ningú surt al carrer a protestar. Se sent frustrat?
No, sento cada vegada més la necessitat d'explicar aquestes coses. Al final la gent acaba entenent-ho.

Quines utopies s'han assolit en els últims deu anys?
S'han posat sobre la taula temes que fins ara s'havien ignorat, com la sobirania alimentària o la responsabilitat social. I s'ha començat a parlar de l'eradicació dels paradisos fiscals, de la creació d'impostos internacionals que evitin l'especulació financera... Un munt de coses han entrat a l'agenda!

Què en pensa de la cimera del G-20?
És una reunió il·legítima! No té cap tipus de participació democràtica! ¿22 països han de resoldre els problemes de 190 països del món? Això cal fer-ho dins d'organitzacions en les quals tots els països estiguin representats.

Davant d'això, què pot fer el ciutadà crític?
Informar-se, organitzar-se, protestar i crear alternatives. Es pot fer perfectament i d'això n'han sortit iniciatives com el consum responsable o la banca ètica.

Hi haurà mai justícia i pau?
Com a organització, per desgràcia, haurem de seguir treballant molts anys: la veritable pau i justícia trigaran molts anys a arribar. Però arribaran. Jo potser no ho veuré, però vostè sí.

Invisibles (publicat a l'Avui)

Atureu les màquines. Oblideu-vos, només per un moment -és possible- del debat sobre el nou model de finançament. Reorienteu els objectius de les càmeres. Dilluns es va presentar l'Informe de la inclusió social a Espanya 2008, de l'Obra Social de Caixa Catalunya. Les conclusions són demolidores. El 19% dels catalans és pobre. A Catalunya, el 21,7% de nens d'entre 0 i 16 anys viuen per sota pel llindar de la pobresa. Al conjunt de l'Estat, el percentatge arriba fins al 24%. O, cosa que és el mateix, un de cada cinc menors de 16 anys viu a la pobresa al nostre europeíssim país. Més dades. La meitat de les persones entre 26 i 35 anys serien pobres si s'emancipessin. Gravíssim. Els focus informatiu, tanmateix, està molt lluny d'aquests no-ciutadans. Infants o adults que malgrat, o precisament per la seva precarietat vital, són els grans oblidats del debat polític. El finançament és important. Precisament hauria de servir per atendre, també, aquests invisibles que habiten els carrers de la ciutat. Al Raval n'estem summament especialitzats. I els seus carrers són de visita recomanable per a aquells que no baixen de la Diagonal. Robadors, plaça Oleguer, Santa Madrona són escenaris idonis per il·lustrar asèptiques dades. Un bany de realitat és, sovint, convenient. També ho és per a aquells que s'esbatussen pel finançament talment com si discutissin sobre el sexe dels àngels mentre obliden per a què volen els calés. Més enllà del rèdit polític curtterminista, hi ha vida. Molta. I precària. Si a Catalunya calen diners és, precisament, per atendre els col·lapsadíssims serveis socials i els seus usuaris, i no pas per obtenir un bon resultat d'aquí a quatre anys. Feu el (fotut) favor de tenir-ho ben present.