Entrevista a Michela Marzano (publicada a l'Avui)

"Correm el risc que torni una nova forma de totalitarisme "

Michela Marzano Filòsofa i investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

Vostè afirma que els valors de mercat han entrat a l'esfera privada. Què vol dir?

Un cert llenguatge basat en la màxima n'hi ha prou amb voler per poder s'ha transferit de l'agenda de l'empresa a la vida privada. Es diu als individus que poden convertir-se en empresaris de la seva pròpia vida...

S'assimilen les persones a petites empreses.

Sí! És com si l'individu inventés una empresa, l'empresa de la seva pròpia vida. Una empresa que per tenir èxit aplica les estratègies del management...

Però també pot fracassar...

Exacte. O se'n surt o fracassa... Aquesta lògica és un niu de frustracions! Els que no triomfen es consideren perdedors... És per això que aquesta idea fa molt de mal a la societat, perquè els individus se senten culpables del seu fracàs. Es crea una societat de frustrats i perdedors...

Com es poden tornar a separar l'esfera pública i la privada?

Una societat sana és aquella en què l'esfera pública i la privada estan separades. Aquest és el principi de la democràcia liberal contemporània des del temps de Kant i Montesquieu. Amb el feixisme, això es va acabar: vida pública i privada es barrejaven, tot estava sota control. Després, amb la superació dels feixismes, les dues esferes es van tornar a separar...

I el capitalisme salvatge les ha confós de nou...

Aquest capitalisme, en què l'esfera pública i la privada no estan separades, suposa el risc que torni una nova forma de totalitarisme.

La crisi ho ha aturat? ¿O ens acosta a un nou totalitarisme?

Depèn de com es gestioni! De moment no s'està fent gaire... S'ha certificat que hi ha crisi, però no s'han presentat les solucions. A França la crisi podia ser una oportunitat per superar aquest capitalisme...

Sarkozy ho pregona...

D'una banda ho diu, però de l'altra està impulsant reformes sota una lògica neoliberal als hospitals, la justícia... Vol privatitzar l'espai públic i utilitza la mateixa lògica de l'empresa a l'escola, a les universitats...

En canvi, a Europa, Sarkozy és un referent...

Perquè de quina manera parla! Només fa discursos! A la seva campanya electoral el seu discurs era "tot mercat"; quan la crisi va esclatar, el discurs va ser "moralitzar el capitalisme". Sarkozy canvia el discurs segons el públic, i està ple de mentides...

El perill és la desafecció. Com es pot evitar?

Els polítics han de tenir un discurs veraç i han de dir les coses com són. L'única manera de reconstruir la confiança és no mentir...

En política sembla difícil...

Hannah Arendt deia que en un sistema en què hi ha mentida es destrueix la confiança...

Berlusconi diu bestieses i no se'n ressent.

A Itàlia s'ha anat massa lluny. Ja no hi ha opinió pública! Fins i tot els intel·lectuals ja no tenen coratge per oposar-se realment a Berlusconi. Això és molt perillós, perquè, si la gent no reacciona contra aquesta política, hi ha la possibilitat d'una nova forma de feixisme a Itàlia, a França i potser a la resta d'Europa.

L'exemple d'Obama és pot seguir a Europa?

Els Estats Units no han conegut els totalitarismes com Europa... A Europa, en un moment de crisi, als anys 30, van sorgir els feixismes...

La situació és equiparable?

Estem en una situació molt semblant a la dels anys 30... S'ha d'evitar que la política sigui una amalgama de discursos. El feixisme italià es va caracteritzar per la ideologia de l'amalgama: els valors del passat, la tradició, l'Església, la família, barrejats amb la idea de revolució, d'un home nou. Necessitem un discurs polític seriós amb valors com la igualtat, la llibertat, la solidaritat...

A la societat que descriu, l'individu ha de triomfar. Quin ha de ser el seu veritable objectiu?

Assolir coherència interna, integritat. No estar pendents del que es diu de nosaltres, sinó concentrar-nos en nosaltres mateixos, viure independement de la mirada de la societat...

L'individu no és lliure?

Avui es parla molt de llibertat, però no parem d'estar pendents de les imatges i els discursos que vénen de fora.. Avui l'individu no és lliure...

És paradoxal! ¿Al capitalisme no hi ha llibertat?

Estem en un món en què tot és paradoxal. Si analitza el llenguatge del management, veurà que està ple de paradoxes: es parla d'autonomia, i és una forma de submissió; es parla de benestar, i s'ha de treballar per a l'organització; es parla de compromís, i es busca flexibilitat... L'intel·lectual ha de desconstruir les paradoxes.

Pel que diu, anem cap a un nou totalitarisme o cap a una nova societat, més sana...

Depèn del que escollim... El pensament crític és molt important. Adorno, de l'Escola de Frankfurt, diu que el que menys hi havia als anys 30 era esperit crític. Les persones es van anar adormint... El més important, avui, és no perdre l'esperit crític, agafar distància respecte al que està passant i actuar de manera autònoma. El pensament és fonamental.

Ratzusconi (publicat a l'Avui)

Itàlia és apassionada. I contradictòria. Té personatges radicalment oposats. Uns desperten esperança. Altres desassossec. Roberto Saviano pertany a la primera categoria. I lluita per la seva Itàlia, la fascinant, amb una poderosa arma, l'escriptura. Recentment ha publicat un article emotiu, de lectura imprescindible: Chiedete scusa a Beppino Englaro, en què, arran del cas Eluana, clama per una Itàlia alternativa al que alguns han batejat com la doctrina Ratzusconi. Una doctrina nascuda de la tenebrosa associació de Ratzinger i Berlusconi, que, amb un obscè menyspreu per institucions com el Tribunal Suprem o la presidència de la República, volen imposar al país transalpí una Estat d'aiatol·làs catòlics de tuf neofeixista. Les notícies que arriben són inquietants en una Europa que cova amb la crisi el virus de la xenofòbia i el nacionalisme més ranci. L'aliança del papa ultraconservador -i intel·lectual- amb el primer ministre barroer -i pagà- vol situar Déu a l'epicentre de l'Estat. Un Déu cruel que nega el perdó i a l'empara del qual es qualifica, des d'escollits diaris, d'"assassí" i "botxí" al pare d'Eluana, Beppino Englaro. La doctrina Ratzusconi ajunta un papa que en ares de la unió del catolicisme gira la vista davant del més repugnant negacionisme de l'Holocaust del lefebvrista Williamson (per cert, els articulistes que acusen d'antisemites els que critiquem la matança de Gaza, per què callen amb Ratzinger?!) amb un primer ministre que emplaça els metges a denunciar els immigrants sense papers. Saviano, Englaro o el mateix president Napolitano demostren, però, que la batalla no està perduda. I que davant de l'oprobi, sempre, sempre, hi ha esperança. I enormes herois.

Berlusconi tenia raó (publicat a l'Avui)

Durant la passada campanya electoral italiana, que va culminar amb la reelecció de l’infame Silvio Berlusconi com a primer ministre, aquest va recomanar a una jove amb feina precària que es casés amb el fill d’un milionari per esmenar la seva situació. L’italià, ben conscient de les limitacions que té una noia jove (i sense ganes ni mitjans per practicar el suborn) per fer fortuna, va concloure que la seva única alternativa era anar-se’n al llit amb un nen ric. I té raó. Dijous passat, a la secció d’Economia del diari es va publicar un interessant (i demolidor) reportatge sobre la classificació de les dones més riques d’Europa que fa cada any la revista Forbes. Segons es podia llegir, les fèmines més acabalades del continent ho són només per herència del patrimoni dels marits o pares difunts. O bé per haver participat en els confusos i poc clars negocis de la Rússia neocapitalista. La primera self-made woman, com dirien els nord-americans, la primera dona que ha fet la seva fortuna del no res no apareix fins al lloc dotzè de la llista, i és, atenció, Rosalía Mera, coartífex del naixement del grup Inditex, o altrament dit Imperi Zara, ben conegut per tothom. Aquesta classificació, lluny de fer-nos pensar que agraïdes que haurien d’estar aquestes dones als seus progenitors i homes, com segurament conclouria un vulgar masclistot unineuronal, mostra, sense matisos, com han estat, i estan, de menystingudes les dones al món empresarial. És precisament per culpa de l’hermetisme i endogàmia masculina d’aquests marits i pares grans empresaris que les dones europees no han pogut (ni poden) fer fortuna fruit del seu indubtable esforç i capacitat. Encara existeix un vigorós sostre de vidre que denota, per si algú en dubtava, que queda molt per donar per tancada la lluita per la igualtat.