Muncipalisme socialista

Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.

Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.

Precisions per a socialistes desmemoriats

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

2 tuitreflexions més sobre el PSC

1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.

2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.

Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.

Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.

Revolució, avui (Publicat a l'AVUI)

A partir dels anys 50, la socialdemocràcia va regalar a Europa una etapa inoblidable: els 30 anys gloriosos. Va ser la revolució socialdemòcrata. Mai com en aquell període es va combinar igualtat i llibertat; mai com en aquell període la política va domesticar els mercats, limitant-ne els excessos inherents. L'historiador britànic Tony Judt ha escrit que “en molts aspectes, el consens socialdemòcrata ha significat el progrés més gran que s'ha vist fins ara a la història. Mai abans tanta gent va tenir tantes oportunitats a la vida”. Té tota la raó. Tanmateix, a principis dels anys 80, una altra revolució, la conservadora, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a ariets, va optar per la tabula rasa,, destruint els fonaments anteriors. Avui, amb el neoliberalisme fracassat, com certifica Narcís Serra, la socialdemocràcia té l'obligació de tornar a esdevenir central. Però s'ha d'actualitzar, perquè allò que era vàlid fa 60 anys, avui és obsolet. Aquesta és, avui, la revolució pendent.

Trobada i entrevista amb Daniel Cohn-Bendit

Si hi ha algun lider polític a Europa que es cregui precisament això, Europa, és Daniel Cohn-Bendit. Divendres passat vaig trobar-me amb ell i vaig aprofitar per entrevistar-la. Aquest n'és el resultat.

"Els partits han mort: no creen noves formes de pensar "

CONVICCÓ · "Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o Espanya"

FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"

IDEES · "L'esquerra té sobre el creixement econòmic la mateixa perspectiva que la dreta"

Va ser i és la cara visible del Maig del 68. Avui és el líder d'Europa Ecologia, el moviment verd que a les europees franceses va empatar en vots amb els socialistes. En un alto de la presentació a Barcelona del seu nou llibre, ¿Qué hacer? Pequeño tratado de imaginación política (RBA), Dani el Roig, ara Dani el Verd, va conversar amb l'AVUI.

Europa és a l'epicentre de les turbulències financeres mundials. ¿La creació del fons d'estabilització per protegir la zona euro és una bona notícia per als ciutadans del continent?

Tot i que encara no podem saber si serà una bona solució, el fons d'estabilització va en la bona direcció: la idea de la solidaritat europea ha prevalgut i els líders europeus s'han adonat finalment que per fer front a la crisi era necessari articular una resposta única. És positiu però no és suficient: l'Eurogrup no s'ha pronunciat encara sobre la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals ni tampoc sobre com gravar els grans beneficis de les grans multinacionals. I tampoc s'ha pensat com es poden obtenir ingressos addicionals. Els nostres líders han arribat a la conclusió que Europa ha d'afrontar la crisi sobre la base de la solidaritat, però no han decidit com ha de canviar Europa ni com farem les reformes necessàries perquè no tornem a patir el caos.

Què en pensa dels plans d'austeritat que estan adoptant els Estats?

L'austeritat és sempre un problema per a l'esquerra, si bé hem de gestionar millor els recursos públics. Dit això, és imprescindible crear noves vies d'ingressos per als pressupostos públics. I això passa inexcusablement per la taxació financera.

Vol una reforma fiscal de gran abast?

A banda de gravar les transaccions financeres també hem de fer que tributin els beneficis de les grans empreses i les stock options. I això s'hi ha d'afegir una reforma fiscal verda amb un impost sobre el carboni que canviï l'estructura fiscal actual.

¿És justificable que s'hagi ajudat el sector financer sense condicions ni càstigs i que, en canvi, els països hagin d'assumir greus costos socials?

Es fa difícil d'entendre, certament. Però és que encara no s'ha articulat una nova regulació bancària! És imprescindible fer-ho de seguida! Tot i que cal tenir clar que els problemes fiscals de Grècia no tenen res a veure amb els ajuts als bancs. El seu dèficit es deu, d'una banda, al comportament dels seus governs i, de l'altra, a la concepció que té la societat grega sobre els béns públics: ningú se'n responsabilitza i ningú vol pagar impostos! I un Estat no pot funcionar sota aquestes premisses.

Ha denunciat que Alemanya i França van condicionar els ajuts a Grècia al fet que els compressin armes. És cert?

El govern grec va tancar un contracte amb França i Alemanya per comprar vaixells i avions militars. I en la concessió dels ajuts de Grècia va quedar clar que quan el país hel·lè rebés els diners els hauria de destinar també a fer efectiu aquest contracte. És una bogeria! Els grecs han de retallar despesa social però en canvi han de mantenir la despesa militar a compte de França i Alemanya!

Vostè ha advocat per mantenir els plans d'estímul i en lloc d'això tenim durs plans d'austeritat. Com es poden minimitzar els costos socials?

No es poden evitar. El problema és que durant anys hem dit que necessitàvem un fons monetari europeu per garantir la solidaritat però també una inversió comunitària. Ara tindrem un fons de solidaritat que es protegirà d'una fallida però no tindrem encara un pressupost comunitari ni sabem quines inversions necessita Europa! Necessitem un pressupost comunitari més gran que l'actual i hem de tenir la capacitat d'emetre eurobons per obtenir diners europeus i poder fer les inversions europees imprescindibles sota un nou paradigma de creixement.

¿Alemanya ha canviat el xip d'una política que vostè ha qualificat de "nacionalista i estúpida"?

Alemanya va acceptar el fons de rescat perquè el perill era altíssim. I ara hem lluitar perquè el fons de rescat sigui el primer pas d'una Europa més integrada políticament i fiscalment i perquè s'aposti per una transformació ecològica.

¿El Tractat de Lisboa és suficient per fer aquest pas endavant?

El Tractat de Lisboa hi pot ajudar però no és suficient. El problema és que a Europa els Estats fan una interpretació del tractat a favor dels seus interessos nacionals i no pas a favor d'Europa. I això és un error! És imprescindible una aproximació europeista i no nacional al Tractat.

Jorge Semprún explica que Felipe González, després d'un Consell Europeu, li va dir que aquest havia estat "regular per a Espanya però molt bo per a Europa". ¿Tenim líders que pensin en el millor per a Europa i no només en el seu país?

L'afirmació de González és equivocada, perquè si el resultat d'una reunió és realment bo per a Europa, també és bo per a Espanya. Els alemanys sempre es queixen que són els que més aporten als pressupost europeu i ara no volien ni rescatar Grècia. Aquest plantejament és erroni: qui més es beneficia del mercat comú és Alemanya! Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o per a Espanya!

¿Creu que hi ha líders a Europa amb les seves conviccions europeistes?

Des de fa vint anys els Verds avisem que anem en una mala direcció i que cal canviar les coses...!

¿Els fets de les últimes setmanes ratifiquen que els mercats segueixen manant per sobre de la política?

Com li he dit, és imprescindible afrontar immediatament la regulació dels mercats! Pel que fa a la regulació bancària, és simptomàtic que tots els grups del Parlament Europeu hem fet una proposició comuna: tothom s'ha adonat que el mercat no pot funcionar sol!

¿Barroso i Van Rompuy atendran les seves demandes?

Van Rompuy ja treballa en aquesta direcció. I, a més, en el marc del Tractat de Lisboa, si el Parlament Europeu defensa una posició, té molta força per aconseguir que es converteixi en una nova directiva [llei]: la Comissió ja no ens pot ignorar!

Els Verds proposen un nou paradigma de creixement, el Green New Deal. ¿És aquest el camí que ha de seguir l'esquerra?

No sé què vol dir esquerra. Què és l'esquerra? Els socialdemòcrates? Els comunistes? Qui la representa? L'ecologisme proposa un nou paradigma que anomenem Green New Deal, que inclou una perspectiva verda sobre l'economia, la indústria, el consum... I aquest és un nou paradigma que qüestiona alhora la dreta i l'esquerra: l'esquerra pensa en el creixement des de la mateixa perspectiva que la dreta. L'únic que les diferencia és que l'esquerra vol redistribuir els guanys del creixement. El nostre problema no és només la distribució del creixement sinó la qualitat del creixement i fins i tot si és necessari el creixement.

¿S'equivoquen aquells que el qualifiquen de socialdemòcrata verd?

L'ecologisme és diferent de la socialdemocràcia tradicional! Els socialdemòcrates representen un paradigma vell sobre l'Estat, sobre els poders públics... Podem col·laborar-hi, però els ecologistes partim de premisses diferents.

¿El seu èxit a França és atribuïble a la formulació d'aquest nou paradigma?

Hem tingut èxit perquè hem fet aflorar una nova manera de pensar i això ha seduït la societat francesa. I ho hem aconseguit perquè apostem per l'autonomia de la política ecològica i perquè, tot i que col·laborem amb els socialistes, hem aconseguit canviar la seva perspectiva.

Per què s'ha obert aquesta bretxa entre els ciutadans i la política?

El problema és que els ciutadans ja no confien que els polítics ens puguem ocupar dels seus problemes ni tampoc creuen que podem afrontar la situació actual. Hem de demostrar que les nostres propostes estan vinculades també a una nova manera de fer política, cosa que permet un nou diàleg entre ciutadans i polítics. Nosaltres no hem de proposar uns programes als ciutadans. Nosaltres hem de debatre amb els ciutadans perquè aquests puguin influir en el nostre programa. Els partits polítics han mort! Els partits ja no tenen un funció pedagògica a la societat, ja no són capaços de crear noves formes de pensar.

Europa Ecologia és un partit polític?

Som una organització política, però no sé si ho podria qualificar de partit polític... Estem donant-hi voltes per trobar la definició exacta del nostre moviment i per saber on arribarem.

Com valora la presidència de la UE de Zapatero?

Amb el Tractat de Lisboa la presidència rotatòria no té ja sentit.

Sarkozy hauria estat més visible!

Potser hauria estat més visible, però no més efectiu.