Melancolia lisboeta

Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.

Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.

Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.

Precisions per a socialistes desmemoriats

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

Manifestació l'11 de setembre

L'article del President Maragall a l'Avui ha engegat el debat. Ens hem de manifestar en defensa de l'Estatut? Sí. Abans o després de la sentència del Tribunal Constituciona? Per començar, l'11 de setembre, tal com ha proposat Pasqual Maragall, hi hauria d'haver una manifestació solemne de tot el catalanisme, incloent govern, partits i societat civil i, evidentment, amb Maragall, Pujol, Barrera i Rigol al capdavant per reinvindicar l'Estatut que han refrendat els catalans. L'hem votat, l'hem aprovat i s'ha de respectar. Hem d'emetre un avís per a navegants: qualsevol modificació d'aquest Estatut suposarà un trencament, segurament irreperable, entre Catalunya i Espanya. La millor manera, una manifestació, institucional, de primer nivell, en defensa d'aquest Estatut. Ens hi juguem molt. No hem d'esperar als tempo polític i judicial que es marqui des de Madrid. L'11 de setembre, manifestació.

De BCN a Cat i l'Estatut (Article de Pasqual Maragall a l'Avui)

Hi ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina.

Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?

La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.

Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.

No sóc independentista (publicat a l'Avui)

No sóc independentista. Sempre he recelat de posar la nació per davant de tot, com fa la dreta del país. Una nació que tantes vegades ha estat excusa d’actituds, certament, poc patriòtiques. Sóc catalana i catalanista però sempre m’ha esgotat l’ànsia de convertir Espanya en un dimoni en els qual exorcitzar els nostres traumes. M’ha fatigat el victimisme malaltís que ha alimentat el discurs d’una part del país. Un victimisme que, tanmateix, no ha estat obstacle per practicar, amb l’esquerra i dreta espanyoles, un paradigma de relació bilateral –el peix al cove– que ha estat la millor garantia per mantenir l’statu quo. Sempre he cregut en l’“Escolta, Espanya” que va dir Joan Maragall. En un Estat construït a partir dels pobles que el constitueixen.

L’esquerra catalana, sempre més avançada que l’esquerra espanyola i la dreta catalana, ha sigut l’única capaç de formular una idea d’Espanya des de Catalunya, l’Espanya federal. Una esquerra que no es va estar d’afirmar, per boca del nét del poeta, que “allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Tanmateix, l’empenta de l’esquerra catalana ha xocat de nou amb un mur. Un mur desvergonyit que incompleix una llei orgànica com és l’Estatut, aprovat en referèndum pels catalans i pendent del capritx d’un desacreditat Tribunal Constitucional. L’esquerra espanyola que lidera Zapatero i que anhelaria tornar a pactar amb la dreta catalana, poc perillosa i conservadora, és capaç de pagar a Andalusia mentre menysprea Catalunya amb unes xifres i un model de finançament inacceptables. L’esquerra espanyola em situa ara en una carreró sense sortida. I si no canvia d’actitud, farà que, contra la meva voluntat, recuperi el vers del poeta, però per dir, en aquesta ocasió, i definitivament, “Adéu, Espanya”.

That stuff, Pasqual (publicat a l'Avui)

Diu Gabriel García Márquez, al pròleg d'Oda inacabada. Memòries, sobre Pasqual Maragall: "No en va és un home convençut que el món pot i ha de canviar". En efecte, Yes, we can. And, Pasqual, yes, we did. Fa mesos, quan alguns encara érem escèptics sobre la victòria del d'Illinois a les primàries demòcrates, tu ja auguraves que Obama seria el proper president dels EUA. Com sempre, dues passes per davant. Diumenge vas reunir només un petit tast dels que han estat els teus amics al Palau de la Música de Barcelona. Aquella ciutat que vas imaginar un dia del 1983 baixant de Collserola. Aquella ciutat que vas contemplar des del mirador de Montjuïc, amb vertigen, quan havies de començar el teu camí com a alcalde. Barcelona, aquella ciutat que vas canviar. Yes, we did. Han passat tants anys. I hem estat molts als que ens has encomanat aquestes ganes de canviar el món. Som molts, moltes, els que ens vam enganxar a la teva particularíssima visió per canviar aquest país, per fer-lo girar a l'esquerra després de tants i tants anys. I sí, també en aquest cas: yes, we did. Alguns parlen de maragallades. A mi m'agrada més el verb pasqualejar.I diumenge, estimat amic, com ho vas fer! 1.500 persones escoltant-te, i tu parlant-nos com si ho fessis al teu despatx, a soles, deixant-te guiar per la teva poderosa intuïció que tants discursos ha capgirat (i millorat). El que era un homenatge multitudinari va convertir-se un acte íntim, entre tu i cadascuna del miler i mig de persones que vam ser al Palau. As usual, vas estar genial. Ens vas tornar a fer somniar. En el passat i en el futur. Però sobretot, diumenge, estimat amic, ens vas fer descobrir que that stuff that dreams are made of, té, segur, una petita part de tu.

Entrevista a Diana Garrigosa (publicada a l'Avui)

L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç

Vicepresidenta de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l'Alzheimer

CARPE DIEM · "Vivim la malaltia pensant en el dia a dia"
SUPORT · "Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar"
GOVERN · "Els tres anys de presidència van ser molt durs i complicats"

Diana Garrigosa va conèixer Pasqual Maragall el 1963. Des d'aleshores no s'han separat. Ara, junts, lluiten contra l'Alzheimer que pateix l'expresident.

Fa un any que Maragall va anunciar que patia Alzheimer. Com l'han viscut?

La declaració pública de la malaltia del Pasqual va aconseguir dues coses: va alleugerir-nos del pes que suposava tenir aquell secret que pràcticament no coneixia ni la família; i va fer que ell digués que volia fer alguna cosa per vèncer aquesta malaltia...

¿La idea de la fundació la va tenir el mateix dia que ho va anunciar?

Sí, jo no ho sabia! Però va encertar-la. En aquell moment no sabíem res de la malaltia.Vam informar-nos sobre què s'estava fent, i vam veure que hi ha moltes fundacions que estan fent una tasca fantàstica d'assistència a les famílies, però que estan dirigides al malalt quan ja és dependent...

Vostès volen prevenir...

Exacte. Volem aconseguir que no hi hagi més malalts! L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç. Volem descobrir què provoca la malaltia.

Maragall va dir: "Vam fer els Jocs, vam fer l'Estatut, i ara anem per l'Alzheimer". L'afecta de ple a vostè...

Em sento absolutament implicada en el projecte. I procuraré compartir el màxim temps el protagonisme amb en Pasqual: la manera que tenim de viure aquesta malaltia és pensant en el dia a dia. En aquest moment en Pasqual i jo som un equip. I en el nostre equip tenim el Jordi Camí com a director de la fundació i moltes persones fent feina.

La societat ha respost a la seva crida?

Molt. Fa uns dies, quan vaig voler pagar un taxista em va reconèixer i em va preguntar per la fundació. Quan li vaig explicar què fèiem no em va voler cobrar la carrera! Em va dir que destinés els diners a la fundació! Hi ha molta gent que ens fa costat. I la necessitem, perquè per crear el centre calen molts diners.

Quants diners necessiten?

Calculem que ens caldrien 15 milions d'euros anuals. Són molts diners. És per això que estem buscant grans empreses disposades a participar en un fons de capital risc destinat a investigar què provoca la malaltia.

Confien a aconseguir els socis?

Estem convençuts que ho aconseguirem: és una malaltia que afecta moltíssima gent. El Pasqual té amics per tot arreu i la gent sap que quan es proposa una cosa, la fa. Tenim de director el Jordi Camí, que també aconsegueix allò que es proposa. I tenim una idea molt innovadora.

És l'estil Maragall...

Exacte, està en sintonia amb la seva trajectòria. Volem que el centre que creem sigui molt àgil, i que les empreses que hi entrin es converteixin en sòcies. Tot i així, la crisi es nota. Fins al setembre ens havien rebut totes les empreses de l'Íbex-35, però ara tenen més dificultats per implicar-s'hi. La crisi pot endarrerir la posada en marxa, però no pararem: tenim massa arguments per continuar!

La malaltia l'hi van diagnosticar el maig del 2007, i fins a l'octubre no ho van dir als familiars. Com van viure-ho?

Va ser bastant terrible. Vam contactar a Nova York amb un doctor, de la mà de Luis Rojas Marcos, que després de dos dies d'anàlisis ens ho va comunicar a tots dos, de cop! Li vaig preguntar què havíem de fer i ens va dir: "Tornin l'any vinent". Ens vam quedar desconcertats! Per sort ens va posar en la pista de la doctora Gómez Isla, de l'Hospital de Sant Pau, que ens va rebre amb una humanitat tremenda i és una gran professional.

Quan van decidir dir-ho a la família?

Quan ho vam saber del cert vam dir-li només a un germà del Pasqual i a una germana meva.Necessitàvem algú amb qui parlar. I més endavant, vam decidir que el millor era dir-ho en públic. Un divendres vam reunir tota la família a casa - érem 50 persones!- i l'endemà vam fer la roda de premsa.

Van precipitar l'anunci per filtracions alienes a la família?

No creiem que mai, ningú, hagi filtrat res. Nosaltres vam fixar el calendari.

Es van sentir recolzats per tothom?

Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

Necessita molt carinyo. I això el Pasqual ho té. La gent pel carrer l'abraça, els seus néts el fan feliç... I també cal comprensió. Els malalts necessiten que no s'amagui la seva malaltia.

Té recança d'alguna cosa?

Tinc una recança cap al Pasqual de l'any que vam passar a Roma: se'l va passar treballant! Volia demostrar que es podia guanyar la vida fora de la política! Després, tot i que va ser una llàstima que no fos president el 1999, l'etapa de parlamentari va ser esplèndida: va canviar el Parlament!

Com recorda l'etapa a la Generalitat?

Els tres anys van ser molt durs i complicats. Vam patir una tensió brutal.

Estan junts des del 1963. Quin és el seu millor moment?

Els últims anys de l'alcaldia. I els Jocs.

Com es veu els propers anys?

Cada vegada més velleta [riu]. Acompanyada de la família. Tinc uns fills amb els quals m'entenc perfectament, tinc uns néts encantadors... Ens en sortirem. I estaré sempre al costat del Pasqual.

El documental (publicat a l'Avui)

Fa pocs dies, vaig retrobar un company de facultat. Recordant aventures passades, vam recuperar el fil del 99, quan ell, entusiasmat amb el canvi que proposava Pasqual Maragall, va acostar-se, tímidament, a la política. “Molts ens vam posar en política per Maragall”, em va recordar. És cert. Si bé molts no es van implicar en les seves successives campanyes –Pujol era, i és, molt Pujol–, Maragall, dotat d’un magnetisme personal brutal, va atraure joves i grans als seus agosarats projectes. I als seus innovadors mètodes. A Catalunya hi ha molta, moltíssima, gent que aquell 1992 va fer de voluntària per contribuir que els Jocs fossin, en aquell moment, els millors de la història. El projecte que té Maragall avui entre mans no el pot guanyar. Almenys literalment. Però sí –ja ho està fent– simbòlicament. I a vegades els símbols són tan potents que esdevenen més contundents que la plana realitat. Maragall està traient l’Alzheimer de la foscor del desconeixement, de la ignorància. I està mostrant a tothom, als que el vam admirar (i admirem), als que el van envejar i als que el van menysprear, la grandesa de la seva persona. Lluita, a totes, i amb recursos inimaginats contra la malaltia. El documental que està filmant Carles Bosch n’és un exemple. És una mostra genuïnament maragalliana de com afrontar els reptes: “En comptes de ser un pacient, ets un actor en contra la malaltia. Ets un lluitador. No ets ni un vençut ni un ferit de guerra”, diu el president en un petit fragment del documental que encara s’està gravant. Actor protagonista de la història i present de Barcelona i Catalunya, protagonitza ara la seva pel·lícula. I la de tants malalts d’Alzheimer. Sense por. Només tu podies fer-ho així. Que gran que ets, Pasqual! Gran i irrepetible.

Educació, educació, i... (publicat a l'Avui)

A la recent estrenada Che, el Argentino, es pot observar la preocupació del Che per la formació dels seus analfabetíssims guerrillers. El comandante, interpretat per un magistral Benicio del Toro, alliçona la seva columna explicant que un poble sense estudis és un poble que es pot manipular. La puntualització del guerriller és, malauradament, encara vigent. Al món. I especialment a Espanya. Els resultats de l'informe anual de l'OCDE sobre educació són demolidors. L'Estat segueix a la cua pel que fa al nivell d'estudis de la població en edat de treballar. La proporció de persones d'entre 25 i 64 anys que només tenen estudis obligatoris en comparació amb la resta de membres d'aquest club de països desenvolupats és altíssima: la meitat de treballadors només han estudiat primària i la primera etapa -obligatòria- de secundària. O, cosa que és el mateix, en lloc de seguir estudiant, la meitat dels majors de 25 anys van optar -o s'hi van veure forçats, que també pot ser- per entrar al mercat de treball i deixar descansar els colzes per sempre. Del Toro-Guevara té raó: un poble sense estudis és un poble al qual es pot enredar, manipular i portar cap a carrerons sense sortida que més val no recordar. I un país que vol ser alguna cosa en una economia que precisament es diu del coneixement no es pot permetre suspendre any rere anys els exàmens internacionals en la matèria. Un dels grans polítics d'aquest país, amb Pujol, ha estat Maragall. Aquest, capaç d'intuir el futur com cap altre, quan era candidat a les eleccions del 99 va sorprendre propis i estranys condensant el seu projecte en només tres paraules: educació, educació i educació. Nou anys després, es pot dir que la va clavar.