Ratzusconi (publicat a l'Avui)

Itàlia és apassionada. I contradictòria. Té personatges radicalment oposats. Uns desperten esperança. Altres desassossec. Roberto Saviano pertany a la primera categoria. I lluita per la seva Itàlia, la fascinant, amb una poderosa arma, l'escriptura. Recentment ha publicat un article emotiu, de lectura imprescindible: Chiedete scusa a Beppino Englaro, en què, arran del cas Eluana, clama per una Itàlia alternativa al que alguns han batejat com la doctrina Ratzusconi. Una doctrina nascuda de la tenebrosa associació de Ratzinger i Berlusconi, que, amb un obscè menyspreu per institucions com el Tribunal Suprem o la presidència de la República, volen imposar al país transalpí una Estat d'aiatol·làs catòlics de tuf neofeixista. Les notícies que arriben són inquietants en una Europa que cova amb la crisi el virus de la xenofòbia i el nacionalisme més ranci. L'aliança del papa ultraconservador -i intel·lectual- amb el primer ministre barroer -i pagà- vol situar Déu a l'epicentre de l'Estat. Un Déu cruel que nega el perdó i a l'empara del qual es qualifica, des d'escollits diaris, d'"assassí" i "botxí" al pare d'Eluana, Beppino Englaro. La doctrina Ratzusconi ajunta un papa que en ares de la unió del catolicisme gira la vista davant del més repugnant negacionisme de l'Holocaust del lefebvrista Williamson (per cert, els articulistes que acusen d'antisemites els que critiquem la matança de Gaza, per què callen amb Ratzinger?!) amb un primer ministre que emplaça els metges a denunciar els immigrants sense papers. Saviano, Englaro o el mateix president Napolitano demostren, però, que la batalla no està perduda. I que davant de l'oprobi, sempre, sempre, hi ha esperança. I enormes herois.