Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.

PROU a Catalunya!

Ahir, 28 de juliol del 2010, va ser un gran dia per a tots aquells que estimem als animals. I va ser un dia per sentir-nos orgullosos i orgulloses del nostre país: s'han prohibit les curses de braus. Malgrat tota la brunete mediàtica, i alguns que alguns polítics a esquerra i dreta de l'arc parlamentari espanyol, la prohibició d'una salvatjada com les corrides és, merament, una qüestió de respecte a l'altre, en aquest cas els animals. Si bé em sento, com a catalana, orgullosa que el Parlament que em representa hagi estat pioner, amb el permís de Les Canàraries. Si la nostra identitat s'equipara al respecte cap als animals, endavant, doncs, amb les batalles identitàries.
En definitiva, ahir va ser un gran dia i felicito a tots els diputats que van votar a favor de la ILP, i en especial aquells que al PSC van desmarcar-se de la posició oficial, abstenit-se o donant suport a l'abolició. Un gran dia.

Lukanikos, l'antisistema

El perro 'antisistema'

'Lukánikos', un chucho callejero griego, cobra una insólita repercusión mediática.- El can, o uno parecido, aparece en fotos de disturbios en Atenas desde diciembre de 2008

M. A. SÁNCHEZ-VALLEJO (ENVIADA ESPECIAL) | Atenas 10/05/2010

Lo descubrió el periódico británico The Guardian. Bajo el título Kanelos, el perro griego manifestante, el diario publicó un amplio despliegue fotográfico sobre el curioso protagonismo de un cuadrúpedo mil razas, de tamaño medio y collar azul que acostumbra a enseñar los dientes a los hombres del MAT (antidisturbios) y no se arredra ni siquiera ante los botes de humo, en casi todas las manifestaciones que desde hace dos años sacuden el centro de Atenas. Sólo que Kanelos -en alusión al color de su pelaje- no atiende a ese nombre, sino al de Lukánikos (salchicha).

El reportaje del Guardian llamó la atención de otros medios de comunicación extranjeros, donde, todo hay que decirlo, Lukánikos, Luk para los amigos, chupa más cámara que en Grecia, pese a que hoy le dedica una página entera Ta Nea (centro-izquierda), un diario nada sospechoso de sensacionalismo. Tras el Guardian, se han fijado en Luk los diarios italianos Il Corriere della Sera y La Repubblica, el semanario estadounidense Newsweek, el periódico francés Libération, el canadiense Globe and Mail, o el sueco Aftonbladet.

La presencia de Luk en las manifestaciones -la mayoría de las veces pacíficas, pero con derivas violentas- no es de extrañar. El centro de Atenas está plagado de perros callejeros, absolutamente inofensivos, que pasan las horas tumbados a la bartola bajo un árbol o sobre el pavimento. Si el suelo es de mármol, mejor que mejor: por ejemplo, el de la explanada del Parlamento, en la plaza Sintagma. Así ocurre en invierno y en verano. Los griegos son amables con los animales -también con los miles de gatos diseminados por doquier- y siempre hay un alma generosa que les acerca las sobras de una taberna, o un poco de pienso de supermercado. El Ayuntamiento se encarga de vacunarlos y esterilizarlos, indicándolo con un collar azul para los machos y uno rojo para las hembras.

Pero lo de Lukánikos ha batido todos los récords. Aparte de su presencia en medios de comunicación internacionales, el perro, "la mascota de los griegos, el que siempre está en primera línea" -escribe Ta Nea-, ha saltado a la Red, donde protagoniza varios vídeos colgados en YouTube, tiene su propio blog y otros con entradas dedicadas al animal. También disfruta de sus propios grupos de amigos en Facebook. Riot Dog, una de las páginas dedicadas a él de esa red social, tiene cerca de 10.000 seguidores. Tiene otro, Kanellos, con cerca de 2.800 fans.

Este último nombre, utilizado por el Guardian era una referencia al perro de un grupo antisistema radicado en el barrio de Exarjia -la zona de marcha de Atenas, en el más amplio sentido de la palabra: desde refriegas con los antidisturbios a infinidad de bares y clubes-, donde murió en julio de 2008 a los 17 años de edad; todo un símbolo del movimiento antisistema, que también tiene su propio blog. Lukánikos, su sucesor, hizo su debú en el mundo radical en diciembre de ese año, en los disturbios que siguieron a la muerte del joven Alexis Grigorópulos, de 15 años, por un disparo de la policía. Hay cierta confusión mediática y cibernética, por lo que el mismo perro (por lo menos en apariencia) aparece en blogs y noticias bautizado tanto como Kanelos como Lukánikos.

El chucho le cogió afición a los gases lacrimógenos, al parecer, porque desde entonces no se ha perdido ninguna manifestación que tenga la bronca asegurada. Una nueva raza de manifestante, le llama hoy el diario Ta Nea. Aunque, a saber, entre las decenas de perros callejeros que hay en Atenas, cuántos clones tiene ahora mismo Lukánikos, o incluso el difunto Kanelos.

vegeu també:

http://rebeldog.tumblr.com/

Setmana de toros (publicat a l'Avui)

Si fa unes setmanes glossava els atributs de les bèsties de l'Aran -els caçadors, no pas la pobra óssa Hvala-, avui em centraré amb les bestiotes de Medinaceli (i altres racons de l'Estat, inclosa la nostra estimada Catalunya). És diumenge a la tarda. Els efectes col·laterals -de moment poc substanciables- de la washingtoniana cimera dels G-20 encara ressonen arreu. Les manifestacions pels primers damnificats de la crisi econòmica comencen a ser objecte predilecte de les tertúlies. Però una imatge, la d'un brau sagnant a la pàgina d'inici de l'AVUI.cat, el toro júbilo de la soriana Medinaceli condiciona la cita d'avui. La foto és colpidora. Es veu el toro amb cara d'horror, ulls plens de desesperació, morro ple de sang i, cosa que és més terrible, les banyes lligades a dues boles de foc. D'un foc encès prèviament pels desgraciats, que, any rere any, s'escuden en una vella tradició dels ibers per legitimar la tortura de l'animal. Uns desgraciats que viuen una orgia de salvatge delit contemplant com el brau agita embogit la testa per desfer-se de l'ardent canallada humana. En una setmana en què un altre toro ha estat notícia a Catalunya, el que il·lustra la portada de The Economist, un brau que ha fet esquinçar, estèrilment, les vestidures de més d'un i que ha estat bona excusa perquè Carod amenaci d'impulsar més ambaixades, l'animal de Medinaceli, torturat aquest cap de setmana, ha passat desapercebut. Però no tan desapercebut com la notícia que el Parlament, dimecres passat, va admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular que promou la prohibició de les corrides de toros i altres espectacles taurins. Necessiten 50.000 signatures. Si esteu tips de bestiotes (humanes), el suport a aquesta ILP és inexcusable.

Animalots a l'Aran (publicat a l'Avui)

Examinem els fets: uns caçadors s'endinsen al bosc a la cerca del porc senglar. O el que és el mateix, s'endinsen en un territori on ells, humans, no són la fauna natural. Segons la versió del caçador, Luis Turmo, un home que s'ha plantat davant dels focus una vegada i una altra lluint les ferides de guerra, l'óssa Hvala, sense motiu aparent, el va atacar etzibant-li una bona esgarrinxada a braç i cama. Accidentalment, segons el caçador -només tenim i tindrem la seva versió dels fets-, la seva arma es va disparar i l'animal, esfereït, va fugir. Davant d'aquesta circumstància, aïllada, i qui sap si provocada per la imprudència o actitud bel·ligerant de Turmo, la política de reintroducció de l'ós al Pirineu s'ha posat en qüestió. El Síndic d'Aran ha reclamat i exigit que capturin urgentment l'exemplar i tots els membres de la seva espècie. Argumenta que si les autoritats no atrapen l'animal immediatament, hi ha el perill que els caçadors, que pertanyen al grup dels éssers vius autoproclamats racionals, busquin l'óssa Hvala pels seus propis mitjans i la matin. Els individus en qüestió estan tan indignats, tan enfadats, tan irritats, que estan disposats a aplicar la justícia de la selva a la seva manera. És a dir, "tu m'esgarrinxes, jo et mato", sense ni tan sols deixar que veterinaris i experts puguin examinar les causes de l'estranya actitud de l'óssa. Davant la pressió del lobby caçador, mig Pirineu està buscant -i gastant recursos en l'escomesa- l'óssa Hvala, convertida, ja, en la bèstia de totes les bèsties. Tanmateix, imaginant una tropa de caçadors armats, colèrics, irreflexius, a la cerca de Hvala, es fa inevitable preguntar-se sobre la identitat dels veritables animalots de l'Aran.