Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Auster, Roth, Salinger: NY (publicat a l'Avui- tancat per vacances)

EIs útlims dos mesos han estat dominats per Paul Auster, Philip Roth i J.D. Salinger. Han estat dos mesos tenyits de Nova York: el d'August Brill, el de Zuckerman i el de Holden Caulfield. No sé si ha estat casualitat. Potser sí, però la lectura d'aquests grans escriptors nord-americans ha precedit el viatge que estic fent ara mateix, mentre llegeixes aquestes línies. Cap a Nova York. Vacances al setembre, inaudit fins ara, fins avui mateix. I pause. Un breu però segurament eterníssim pause de deu dies amb aquesta cita diària. Sóc poc partidària de fer aturades contundents. Eludeixo tant com puc el que alguns en diuen desconnexió. M'és orgànicament impossible. Els diaris, l'actualitat, són una droga, la meva droga. Tu es ma came, com diria la genial Carla Bruni. Però en aquesta ocasió, els he apartat. A partir d'avui, i durant deu dies, només premsa nord-americana. A devorar tot el que es publiqui sobre la contesa Obama - McCain, amb debat inclòs divendres vinent, i gaudi, gaudi i més gaudi. Acompanyat, de nou, d'un escriptor nord-americà. Nova York és l'escenari perfecte per revisitar, a la trentena, El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, llibre que porto pertinentment encabit a la bossa dels productes de primera necessitat. Durant aquests dies no em trobareu en aquest racó esquerranós -perdó, esquerrà- del diari. Hi serà l'Ada Castells, que cada dia, puntualment, us explicarà el que vulgui -d'això es tracta- en el seu Parèntesi. Permeteu-me aquests dies de -sí, ho dic- desconnexió. I ens veiem, indefectiblement, a la tornada. Amb energies absolutament renovades i amb ganes boges, segur, de fer, ni que sigui en una ocasió, crònica novaiorquesa.