El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.

Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.

Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.

Trobada i entrevista amb Daniel Cohn-Bendit

Si hi ha algun lider polític a Europa que es cregui precisament això, Europa, és Daniel Cohn-Bendit. Divendres passat vaig trobar-me amb ell i vaig aprofitar per entrevistar-la. Aquest n'és el resultat.

"Els partits han mort: no creen noves formes de pensar "

CONVICCÓ · "Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o Espanya"

FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"

IDEES · "L'esquerra té sobre el creixement econòmic la mateixa perspectiva que la dreta"

Va ser i és la cara visible del Maig del 68. Avui és el líder d'Europa Ecologia, el moviment verd que a les europees franceses va empatar en vots amb els socialistes. En un alto de la presentació a Barcelona del seu nou llibre, ¿Qué hacer? Pequeño tratado de imaginación política (RBA), Dani el Roig, ara Dani el Verd, va conversar amb l'AVUI.

Europa és a l'epicentre de les turbulències financeres mundials. ¿La creació del fons d'estabilització per protegir la zona euro és una bona notícia per als ciutadans del continent?

Tot i que encara no podem saber si serà una bona solució, el fons d'estabilització va en la bona direcció: la idea de la solidaritat europea ha prevalgut i els líders europeus s'han adonat finalment que per fer front a la crisi era necessari articular una resposta única. És positiu però no és suficient: l'Eurogrup no s'ha pronunciat encara sobre la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals ni tampoc sobre com gravar els grans beneficis de les grans multinacionals. I tampoc s'ha pensat com es poden obtenir ingressos addicionals. Els nostres líders han arribat a la conclusió que Europa ha d'afrontar la crisi sobre la base de la solidaritat, però no han decidit com ha de canviar Europa ni com farem les reformes necessàries perquè no tornem a patir el caos.

Què en pensa dels plans d'austeritat que estan adoptant els Estats?

L'austeritat és sempre un problema per a l'esquerra, si bé hem de gestionar millor els recursos públics. Dit això, és imprescindible crear noves vies d'ingressos per als pressupostos públics. I això passa inexcusablement per la taxació financera.

Vol una reforma fiscal de gran abast?

A banda de gravar les transaccions financeres també hem de fer que tributin els beneficis de les grans empreses i les stock options. I això s'hi ha d'afegir una reforma fiscal verda amb un impost sobre el carboni que canviï l'estructura fiscal actual.

¿És justificable que s'hagi ajudat el sector financer sense condicions ni càstigs i que, en canvi, els països hagin d'assumir greus costos socials?

Es fa difícil d'entendre, certament. Però és que encara no s'ha articulat una nova regulació bancària! És imprescindible fer-ho de seguida! Tot i que cal tenir clar que els problemes fiscals de Grècia no tenen res a veure amb els ajuts als bancs. El seu dèficit es deu, d'una banda, al comportament dels seus governs i, de l'altra, a la concepció que té la societat grega sobre els béns públics: ningú se'n responsabilitza i ningú vol pagar impostos! I un Estat no pot funcionar sota aquestes premisses.

Ha denunciat que Alemanya i França van condicionar els ajuts a Grècia al fet que els compressin armes. És cert?

El govern grec va tancar un contracte amb França i Alemanya per comprar vaixells i avions militars. I en la concessió dels ajuts de Grècia va quedar clar que quan el país hel·lè rebés els diners els hauria de destinar també a fer efectiu aquest contracte. És una bogeria! Els grecs han de retallar despesa social però en canvi han de mantenir la despesa militar a compte de França i Alemanya!

Vostè ha advocat per mantenir els plans d'estímul i en lloc d'això tenim durs plans d'austeritat. Com es poden minimitzar els costos socials?

No es poden evitar. El problema és que durant anys hem dit que necessitàvem un fons monetari europeu per garantir la solidaritat però també una inversió comunitària. Ara tindrem un fons de solidaritat que es protegirà d'una fallida però no tindrem encara un pressupost comunitari ni sabem quines inversions necessita Europa! Necessitem un pressupost comunitari més gran que l'actual i hem de tenir la capacitat d'emetre eurobons per obtenir diners europeus i poder fer les inversions europees imprescindibles sota un nou paradigma de creixement.

¿Alemanya ha canviat el xip d'una política que vostè ha qualificat de "nacionalista i estúpida"?

Alemanya va acceptar el fons de rescat perquè el perill era altíssim. I ara hem lluitar perquè el fons de rescat sigui el primer pas d'una Europa més integrada políticament i fiscalment i perquè s'aposti per una transformació ecològica.

¿El Tractat de Lisboa és suficient per fer aquest pas endavant?

El Tractat de Lisboa hi pot ajudar però no és suficient. El problema és que a Europa els Estats fan una interpretació del tractat a favor dels seus interessos nacionals i no pas a favor d'Europa. I això és un error! És imprescindible una aproximació europeista i no nacional al Tractat.

Jorge Semprún explica que Felipe González, després d'un Consell Europeu, li va dir que aquest havia estat "regular per a Espanya però molt bo per a Europa". ¿Tenim líders que pensin en el millor per a Europa i no només en el seu país?

L'afirmació de González és equivocada, perquè si el resultat d'una reunió és realment bo per a Europa, també és bo per a Espanya. Els alemanys sempre es queixen que són els que més aporten als pressupost europeu i ara no volien ni rescatar Grècia. Aquest plantejament és erroni: qui més es beneficia del mercat comú és Alemanya! Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o per a Espanya!

¿Creu que hi ha líders a Europa amb les seves conviccions europeistes?

Des de fa vint anys els Verds avisem que anem en una mala direcció i que cal canviar les coses...!

¿Els fets de les últimes setmanes ratifiquen que els mercats segueixen manant per sobre de la política?

Com li he dit, és imprescindible afrontar immediatament la regulació dels mercats! Pel que fa a la regulació bancària, és simptomàtic que tots els grups del Parlament Europeu hem fet una proposició comuna: tothom s'ha adonat que el mercat no pot funcionar sol!

¿Barroso i Van Rompuy atendran les seves demandes?

Van Rompuy ja treballa en aquesta direcció. I, a més, en el marc del Tractat de Lisboa, si el Parlament Europeu defensa una posició, té molta força per aconseguir que es converteixi en una nova directiva [llei]: la Comissió ja no ens pot ignorar!

Els Verds proposen un nou paradigma de creixement, el Green New Deal. ¿És aquest el camí que ha de seguir l'esquerra?

No sé què vol dir esquerra. Què és l'esquerra? Els socialdemòcrates? Els comunistes? Qui la representa? L'ecologisme proposa un nou paradigma que anomenem Green New Deal, que inclou una perspectiva verda sobre l'economia, la indústria, el consum... I aquest és un nou paradigma que qüestiona alhora la dreta i l'esquerra: l'esquerra pensa en el creixement des de la mateixa perspectiva que la dreta. L'únic que les diferencia és que l'esquerra vol redistribuir els guanys del creixement. El nostre problema no és només la distribució del creixement sinó la qualitat del creixement i fins i tot si és necessari el creixement.

¿S'equivoquen aquells que el qualifiquen de socialdemòcrata verd?

L'ecologisme és diferent de la socialdemocràcia tradicional! Els socialdemòcrates representen un paradigma vell sobre l'Estat, sobre els poders públics... Podem col·laborar-hi, però els ecologistes partim de premisses diferents.

¿El seu èxit a França és atribuïble a la formulació d'aquest nou paradigma?

Hem tingut èxit perquè hem fet aflorar una nova manera de pensar i això ha seduït la societat francesa. I ho hem aconseguit perquè apostem per l'autonomia de la política ecològica i perquè, tot i que col·laborem amb els socialistes, hem aconseguit canviar la seva perspectiva.

Per què s'ha obert aquesta bretxa entre els ciutadans i la política?

El problema és que els ciutadans ja no confien que els polítics ens puguem ocupar dels seus problemes ni tampoc creuen que podem afrontar la situació actual. Hem de demostrar que les nostres propostes estan vinculades també a una nova manera de fer política, cosa que permet un nou diàleg entre ciutadans i polítics. Nosaltres no hem de proposar uns programes als ciutadans. Nosaltres hem de debatre amb els ciutadans perquè aquests puguin influir en el nostre programa. Els partits polítics han mort! Els partits ja no tenen un funció pedagògica a la societat, ja no són capaços de crear noves formes de pensar.

Europa Ecologia és un partit polític?

Som una organització política, però no sé si ho podria qualificar de partit polític... Estem donant-hi voltes per trobar la definició exacta del nostre moviment i per saber on arribarem.

Com valora la presidència de la UE de Zapatero?

Amb el Tractat de Lisboa la presidència rotatòria no té ja sentit.

Sarkozy hauria estat més visible!

Potser hauria estat més visible, però no més efectiu.

Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval

Superficies del Raval

JOAN SUBIRATS 28/07/2009

No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.

Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.

Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)

Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!

Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.

Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.

Off Sónar (publicat a l'Avui)

De nou, el Sónar. La versió diürna col·lapsa i trasbalsa el centre de Barcelona. Gernacions arribades d'altres latitud mostren com la imaginació en la vestimenta no té límits i es passegen, sobretot en les franges més joves, amb unes pupil·les sospitosament dilatades. Inunden el Raval. De moda. I de merda. Estrella Damm triomfa. Les llaunes prèviament escurades queden, en abundància, abandonades en qualsevol racó, malgrat els esforçats equips de neteja municipals. La cervesa de l'estel arrasa i no ho fa pas de la mà de l'exitós anunci de Formentera que té en el Summercat dels suecs Billie the Vision and the Dancers el hit de l'estiu. A Ciutat Vella, Estrella Damm assoleix l'Olimp de l'èxit comercial de la mà dels llauners, que algun dia ens haurien d'explicar per què únicament i exclusivament venen cervesa d'aquesta marca.

El Sónar és un èxit per a la ciutat. I per als visitants. És, certament, un esdeveniment cultural de primera fila. Ara, per als veïns la història és diferent. Aglomeracions, soroll indesxifrable per a la gent gran, brutícia, individus que passegen la credencials com si haguessin estat tocats per la vareta dels déus... Ara bé, no us confongueu. Amb aquest article no em sumaré a la corrua de quintacolumnistes que només saben afinar la seva ploma per sentenciar, amb una metàfora que fa esquinçar les vestidures, que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic. Aquí no m'hi trobareu. Aquest és un article per subratllar com una situació adversa, incòmoda, pot convertir-se gràcies a la imaginació d'uns veïns, dels ciutadans, en una gran oportunitat. De la necessitat, n'han fet virtut. I en lloc de sortir al carrer amb la pancarteta de torn per queixar-se que un any més el Sónar converteix el barri en una olla a pressió gairebé insuportable, han aprofitat l'ocasió per fer negoci, ara que la crisi colla.

Els comerciants dels carrers Bonsuccés i Elisabets, la principal via per accedir, des de les Rambles, a la plaça dels Àngels, epicentre del festival, han sabut marcar el seu territori de manera brillant. Els tres dies de Sónar, una llarga fila de paradetes han capgirat el paisatge habitual per a aquestes dates. En positiu. El Julivert Meu, la perfumeria Bonsuccés, el Forn Boix, Dress or Die, Baclava, l'Herboristeria Llança, el Bar Manoda i fins i tot el nouvingut Dos Palillos han plantat una taula al carrer per mostrar a forans i veïns els seus productes. I vendre. Ho han aconseguit i han donat a llum un efímer Portobello. Han inventat l'Off Sónar.

Què està passant? (Publicat a l'Avui)

“Els feixistes han tornat”. Així de clar i contundent es va expressar Umberto Eco en el seu recent viatge a Madrid. L’escriptor i semiòleg va tenir moments brillants en el seu contacte amb els mitjans de comunicació. Quan li van preguntar quin llibre regalaria al que ell anomena ja “cabdill” –Veronica Lario, l’encara dona del president, l’anomena “l’Emperador”–, va respondre, simplement, “cap”. I va afegir, “ell mateix ha dit que fa més de 20 anys que no llegeix llibres, [tot i que] tenint en compte els últims esdeveniments, li regalaria Lolita”. Genial, Eco. Lamentable, Berlusconi. Com és ben lamentable que a Itàlia, amb la majoria de mitjans de comunicació controlats pel cabdill, bona part dels ciutadans hagin perdut l’esperit crític i a cada bajanada que Berlusconi vocifera, les enquestes el situïn més amunt. El feixisme no sé si ha tornat, però la democràcia està malalta, molt malalta. I els ciutadans, com em va dir en una entrevista recent Arcadi Oliveres, estan “imbecil·litzats”. Uns ciutadans tan imbecil·litzats que són capaços d’aplaudir, i fins i tot victorejar, els seus governants quan aquests estan acusats de corrupció. El que està esdevenint aquests dies davant del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià és espectacular. Un president autonòmic imputat per acceptar suborns acudeix a declarar amb un somriure d’orella a orella proclamant la seva felicitat i els seus conciutadans i companys de partit no s’estan d’homenatjar-lo dia sí, dia també. Què està passant? Tres membres de l’exercit són condemants a presó per haver confós les restes mortals de trenta soldats i el que era ministre de Defensa en aquell moment no només no dimiteix sinó que té la xuleria de discrepar de la sentència judicial. Què està passant? O estem molt imbecil·Iitzats; o la democràcia està malalta. O, potser, les dues coses alhora.