Bon Nadal amb Maria Mercè Marçal

Pujaré la tristesa dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.

Recordant Maria Mercè Marçal

MARIA MERCÈ MARÇAL
(1952 - 1998)

Una de les seves antologies ha estat un dels tresors de Sant Jordi.

Divisa, sempre...

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I Vuit de Març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Un poema

Naufragi astral

Amazona a cavall d'un cavallet de mar,
veig un ocell-espasa d'ambre que m'acompanya.
I, en bosc marí o en illa de muntanya,
una estrella amb la cua d'escata em fa de far.

Entre núvols d'escuma, pel freu d'aquest celatge,
em mossega un gran peix. Veus? Sóc galta minvant.
Duc la clau per obrir la fosca, i sé l'imant
que em xucla i que m'escup a repèl del viatge.

He après a llegir el foc al séc de l'ona.
L'aigua de la faldilla se'm torna papallona
per abillar la nit amb lluentins de sal.

Com un esquer cosit a l'ham de la fortuna,
perdo brida i estreps i, en ple naufragi astral,
obro el ventall i m'abraça la lluna.

Maria-Mercè Marçal, Sal Oberta

Cultura, rauxa i autoestima (publicat a l'Avui)

Recentment, el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, va dir que malgrat la crisi econòmica, el consum cultural a la ciutat ha crescut molt. Les explicacions poden ser vàries. Però és inqüestionable que la ciutat té una oferta de primeríssim nivell. Dimecres tocava estrena de Traïció, de Harold Pinter, al Lliure. Les expectatives eren altes. El resultat va ser senzillament brillant. Francesc Garrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella reprodueixen amb mestratge un triangle amorós que supura traïcions per tot arreu.

Humanitat, en definitiva. I Carles Alfaro, amb la seva direcció, i amb la seva escenografia, aconsegueix calar el dramatisme de l’obra en l’espectador fins al final. Perquè, essent l’obra un compte enrere que radiografia les nus amatori de Jerry, Emma, i Robert, la útlima escena esdevé un cop de puny als budells de l’espectador. Com és un cop de puny d’optimisme l’exposició Il·luminacions. Catalunya visionària del CCCB: "De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer" és la cita triada per la comissiària i crítica d’art, Pilar Parcerisas, habitual a les pàgines de l’Avui, per obrir una exposició que ha d’esdevenir una altíssima dosi d’autoestima a una Catalunya que alguns veuen, com diria l’estimat Rubert de Ventós, entotsolada. Catalunya ha alimentat, si em permeteu l’expressió, genis com Dalí, Perejaume, Mir, Brossa, Fontcuberta o Marçal. Catalunya és un país que, com diu Parcerisas, "ha crescut pel camí de les utopies i de la transformacio social" donant "força a unes indiviualitats creadores de presència universal". Paul Klee diu ,"l’art no reprodueix el visible, fa visible". L’exposició Il·luminacions fa visible una Catalunya molt potent. I és visita obligada per a tots els opinadors -deprimits i depriments- del país i de la ciutat.

Kosmopolis08 (publicat a l'Avui)

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel". Divisa, de Maria Mercè Marçal, va ser recitat divendres a la nit per Laurie Anderson. Sí, la carismàtica, poderosa i seductora -sobretot seductora- cantant i performance nord-americana, des de Berkeley, via internet, va ser present al Kosmopolis d'aquest any. Acompanyant un Lou Reed que va aparcar els seus passeigs per la senda salvatge de la vida per lliurar-se a la poesia d'Espriu o Perejaume des del Hall Proteu del CCCB. Excel·lent. Amb perles com el Manifest Groc de Dalí, Montanyà i Gasch, perfectament declamat en anglès per la mateixa Anderson que, en acabar-lo, va ser obsequiada per un sentidíssim aplaudiment del públic.

La festa de la literatura, Kosmopolis, s'ha apoderat, entre dimecres i ahir mateix, del CCCB. No sé pas si estem en decadència, però sí que sé, del cert, que la vida cultural de Barcelona bombeja a ple rendiment. I amb una acceptació de públic notabilíssima. Ahir mateix, va ser pràcticament impossible seguir la conferència que Tzvetan Todorov sobre La guerra contra el terrorisme per l'excés d'assistència, que va desbordar les previsions dels més optimistes i va esgotar els aparells de traducció simultània. Poesia; homenatge a Agustí Bartra; il·lustres invitats com Gao Xingjian o David Rieff, fill de Susan Sontag i implacable crític de l'humanitarisme de les ONG; contundent exposició del PEN català sobre escriptors i escriptores perseguits però no silenciats; Jordi Costa i el seu homenatge a Ballard. Cultura, cultura i més cultura contra la ignorància que, aquesta sí, ens fa decadents. El K08 ha estat un bon antídot.