Récord d'audiència

Que Josep Cuní és un dels millors peridiodistes del país, amb diferència, és indubtable. Que el seu programa Els matins és un programa d'èxit, fet amb rigor i evident estima cap al periodisme, també està fora de discussió. Segurament per aquests dos elements, Cuní no para de batre récords: dilluns va aconseguir un 44% de quota de pantalla. Impressionant. Vaig tenir l'honor de ser aquell dia a la tertúlia, amb l'admirat Manuel Milian Mestre, Lluís Bassets i Antoni Puigverd. Un luxe. Felicitats!

Manifestants: sí o no? (publicat a l'Avui)

Tertúlia a cal mestre. És a dir, a can Cuní. La pregunta del dia és si està justificat, en el cas d'acomiadaments massius, que es facin manifestacions a la ronda que tallin la circulació, amb les incomoditats que es deriven per a la ciutadania. Servidora pren el torn de paraula després de la resta de contertulians, que han condemnat, en grau desigual, i amb condescendència també desigual, cal dir-ho, l'actitud dels treballadors de la multinacional nipona. Prenc la paraula i exposo els meus dubtes sobre la meva autoritat (moral), des de la còmoda cadira de tertuliana del programa de més audiència de TV3, de jutjar la desesperació d'aquests 1.680 treballadors condemnats a fer cua al Servei Català d'Ocupació. Estalvio detalls sobre la (inusitada) irritació que va mostrar un dels meus companys de taula en sentir-me dir aquestes paraules. Però no us estalvio els meus arguments per solidaritzar-me amb els treballadors de Nissan. Els futurs acomiadats, si el govern no ho atura, són la punta de llança d'un tsunami que afectarà tots els sectors de l'economia. Tu i jo, si res no ho impedeix, també podem veure'ns abocats al mateix destí que els 1.680 treballadors de Nissan. Per això dues hores d'incòmoda aturada a la ronda no ens han de distreure de la nostra inevitable solidaritat amb els acomiadats (o autònoms) que passaran, com diria León de Aranoa, els propers dilluns al sol. No errem el tret. L'atur és un problema que afecta tota la comunitat ciutadana. I les responsabilitats les hem d'exigir a les empreses que aprofiten l'avinentesa conjuntural per presentar expedients tramats fa molt temps. I a un govern que, confiem -confio- exercirà el lideratge impulsant les reformes i mesures necessàries per treure'ns d'aquest atzucac anomenat crisi.

Criticar TV3 (publicat a l'Avui)

Aquest país té un problema: l'autoflagel·lació. Una implacable pulsió autodestructiva. La diana de les crítiques i els laments és, ara que ha fet vint-i-cinc anys, TV3. Aquest tribuna no és l'espai per dir cap a on ha d'anar la nostra. Si ho voleu intuir, recupereu els articles que deu professionals del sector han escrit per a la secció de comunicació del diari. Val la pena llegir-los. Ara bé, el que sí que puc subratllar sense ser necessàriament una experta en comunicació audiovisual és el canibalisme que alguns sectors practiquen amb la televisió del país. Les pèrdues d'audiència són evidents. La urgentíssima necessitat que Mònica Terribas pugui consolidar la seva nova línia de direcció és inqüestionable. Una Mònica Terribas que, per cert, ja comença a deixar empremta del seu segell de qualitat apostant per reforçar la informació internacional. Ara bé, sotmetre una televisió que té professionals del nivell de Josep Cuní, Antoni Bassas, Ramon Pellicer o Albert Om a una constant i insaciable carnisseria és letal. I molt em temo que no respon a una asèptica preocupació per la televisió del nostre país. Respon als interessos particulars dels que ja no la poden comandar. El passat, repeteixen alguns, va ser millor. La Catalunya d'avui, benvolguts amics, no té res a veure amb la de fa 25 anys. Ni amb la de fa quinze. D'uns mesos ençà, sembla que desqualificar TV3 és imprescindible per acreditar impol·lutes credencials catalanistes. Tanmateix, molt em temo que la musculatura catalanista no s'exhibeix acumulant improperis contra TV3. S'exhibeix respectant-la i practicant el propostivisme. Però sobretot deixant treballar el nou equip de Terribas. Alguns no ho saben. O no ho volen saber.