Yes, they can!

Encara que a anys lluny de sistema sanitari europeu, més de 30 milions de persones, fins ara desprotegides, tindran cobertura amb la reforma d'Obama (i Pelosi)! Avui és un gran dia.

El femení a les cimeres

Les cimeres del G-20 i de l'OTAN no només han centrat l'atenció per les decisions que s'havien de prendre ni tampoc per l'estrena de Barack Obama en política internacional. Els vestits de Michelle Obama, la seva càlida abraçada amb la reina d'Anglaterra i la suposada rivalitat en glamur amb Carla Bruni han protagonitzat centenars de capçaleres periodístiques. Obama, llicenciada a Princeton i Harvard, ha aparcat els seus provadíssims dots intel·lectuals per adoptar el paper de comparsa que assumeixen les consorts dels líders mundials. Paper de comparsa que, gelós de la seva dignitat, intenta evitar sempre que pot Joachim Sauer, marit d'Angela Merkel i professor de Física Quàntica. Perquè així com la majoria de mullers de mandataris internacionals renuncien a la seva feina (amb poques excepcions com la de Bruni), els consorts homes opten per continuar amb la seva carrera professional. Ara bé, mentre la premsa mundial debatia els modelets de Bruni i Obama i els aliats planejaven, a petició del president nord-americà, una pluja de dòlars i soldats per a l'Afganistan, el també elegant president afganès Karzai ha estat a punt de donar llum verda a un nou codi de família xiïta. Una llei que acceptava la violació de les dones afganeses dins del matrimoni i les obligava a demanar permís als seus marits per anar al metge, buscar feina o formar-se. Les pressions de grups feministes i associacions de defensa de drets humans, pràcticament silenciades mediàticament, han motivat que els mandataris occidentals es decidissin, finalment, a exigir a Karzai la modificació (però no eliminació) d'aquesta llei que condemnava les dones afganeses a l'esclavatge. Per cert, qui va començar l'abraçada, Michelle o Isabel II?

L'ètica mundial (publicat a l'Avui)

“En un món com el nostre, en què tant el capitalisme desenfrenat com el socialisme estatal identitari han destruït molts valors ètics i espirituals, creix un afany de lucre desenfrenat i una rapacitat sense fre”. Aquesta cita pertany al document Cap a una ètica mundial: una declaració inicial, formulat, atenció!, el 1993 al Parlament de les Religions. Mentre escric aquestes línies, al CCCB, el teòleg alemany Hans Küng, president de la Fundació per a una Ètica Mundial, està fent la conferència Una nova ètica mundial en la crisi política i econòmica actual. L’oportunitat de la xerrada és inqüestionable. Si més no per arribar a entendre el devastador panorama econòmic, social i, sobretot, ètic. Un panorama en el qual per no ser quines lògiques de pensament alguns volen corregir –i quan dic alguns em refereixo, per exemple, a la CEOE– els excessos i l’avarícia dels banquers d’arreu amb la congelació salarial de milers de treballadors. Mentre Hans Küng està fent la seva conferència al CCCB, recordo que el sou de la cúpula de Volkswagen, la mateixa que demana a Seat dos anys de congelació salarial, va augmentar un 11% el 2008.

Mentre Hans Küng continua fent la seva conferència, repasso els teletips de les agències, que relaten com el president Obama, indignat amb AIG, que ha rebut 170.000 milions de dòlars en ajuts, intenta bloquejar els milionaris plusos que premien la desastrosa feina dels directius de la companyia. Mentre Hans Küng continua fent la seva conferència, penso en allò que va dir Rahm Emanuel, el cap de gabinet d’Obama: “Mai no es pot desaprofitar una crisi”. Tant de bo sigui veritat. Tant de bo retorni, si n’hi ha hagut mai, l’ètica mundial. Tant de bo molts estiguin escoltant, ara, Hans Küng.

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

Entrevista a Pere-Oriol Costa (publicada a l'Avui)

Obama serà el president més lliure respecte als «lobbies»

Pere Oriol-Costa, Catedràtic de comunicació política de la UAB

Què és més important per guanyar unes eleccions: la campanya, el candidat o el programa?

Depèn de les eleccions. És evident que les tres coses són importants, tot i que una campanya bona et pot donar la victòria, sobretot amb resultats ajustats entre les forces majoritàries.

¿Una campanya pot fer guanyar un candidat mediocre?

Sí. Però a la campanya s'hi ha de sumar el partit i el programa. Si dins d'aquest equilibri el candidat és dolent, la campanya pot fer-lo guanyar. De fet en tenim molts exemples... En aquest sentit, ens serveix l'índex de lideratge. Si aquest índex és positiu, implica que a les enquestes té més tirada el candidat que no pas el partit. Quan és negatiu, és el partit el que arrossega més els electors. L'índex de lideratge condiciona el tipus de campanya.

Què es tria primer, el missatge o el candidat?

Primer escollim el candidat. Ell és la marca. A Europa tenim candidat i partit. Als EUA té més pes el candidat. A partir d'això, s'investiga contrastant el programa propi amb l'estat de l'opinió pública.

El missatge no l'aporta el candidat? ¿Es modula en funció del que volen els electors?

Als EUA el que aporta el candidat és un programa. A partir d'aquí es fa investigació demoscòpica i es formula el missatge. A Europa el programa el fa més el partit, junt amb el candidat. I també s'utilitza la investigació demoscòpica.

Tot depèn de la demoscòpia, vaja...

No dic que amb la investigació es determini el missatge, perquè això seria populisme...

Passa sovint...

Sí, hi ha partits que ho han fet i encara ho fan. Examinen què vol la gent i a partir d'aquí fan el programa... Però el normal és fer una síntesi entre programa i voluntat dels electors, buscant allò que connecti amb la gent.

El màrqueting polític dilueix les ideologies?

Hi ha un corrent d'investigadors que ho pensa. Jo no. Davant de cada problema col·lectiu, hi ha una solució de dretes i una solució progressista. Ara bé, tenint en compte que a la campanya electoral es tracta de persuadir, és normal que els candidats utilitzin totes les eines que tenen a l'abast.

Tots els polítics volen tenir l'empatia i el carisma d'Obama. És possible aconseguir-ho?

L'empatia i el carisma són inherents a Obama, però igualment els ha treballat. Ara, si un candidat no en té, és molt difícil que sorgeixi.

Què té Obama?

Obama té un toc superelegant: alguns l'han qualificat com un ballarí. I al mateix temps té un origen absolutament humil i fins i tot desestructurat. És un reflex increïble del somni americà... i ha sabut trobar el seu forat polític.

Qui el va trobar, ell o els seus assessors?

No ho podem saber, però la veritat és que van ser capaços de captar aquell forat electoral que Hillary Clinton va deixar-se a l'esquerra en el seu camí cap al centre.

Identifica un nínxol electoral i el conquereix...

Obama suma el que és no racional -els sentiments, la connexió, l'empatia- amb una campanya de criteris absolutament racionals. A més, l'espai que havia deixat orfe Clinton el van detectar, abans que Obama, els bloguers joves del Partit Demòcrata, que la criticaven per traïdora.

Quina ha estat la clau contra McCain?

Quan encara s'estava enfrontant a la Hillary, Obama va detectar un element que ha estat determinant: les ganes de canvi de l'electorat. En el moment en què Hillary venia experiència, ell ja estava venent el canvi, que després va abanderar contra McCain. No li va fer falta canviar el discurs.

La mobilització dels voluntaris ha estat fonamental. Què motiva aquests joves a matar-s'hi tant?

El nucli inicial són els bloguers que critiquen Hillary. I Obama també pren bona nota de les possibilitats d'internet per obtenir diners. Obama porta internet a unes cotes desconegudes: en la captació de fons i voluntaris i en convèncer la gent perquè vagi a votar. A banda d'explicar la campanya, esclar.

Internet ja és imprescindible...

Obama va aconseguir 2.200.000 adreces que, a més, sembla que vol seguir utilitzant per enfortir i explicar la seva política.

Dialoga amb el ciutadà...

És el candidat que més ha dialogat quantitativament i ho han fet molt bé. Però tampoc deixaven res per a la improvisació.

El sistema de captació de diners d'Obama, amb petits donants, el fa més lliure dels lobbies...

Serà el president dels EUA més lliure dels lobbies i de les corporacions. Ha rebut uns diners molt més esmicolats i parteix de molta més llibertat.

Quines lliçons hem d'extreure'n?

Els partits s'haurien de fer més permeables a la societat. I això portaria a una reflexió no només sobre les llistes obertes sinó també sobre les primàries.

La clau és la democràcia participativa...

Exacte. I el govern també ha de saber dialogar amb la societat.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Avui toca poesia (publicat a l'Avui)

Tertúlia a Catalunya Ràdio. Inevitablement, les eleccions dels EUA monopolitzen bona part del debat. La meva aportació es centra en la poesia: la d'Obama. Els companys conterturlians m'alerten: "No te'n fiïs. Darrere la poesia, hi ha d'haver un estadista, un projecte polític. I Obama encara ho ha de demostrar". Cert. Tanmateix, en uns temps en què la política s'assimila cada vegada més a una (no sempre) eficaç gestió, vull poesia. Vull política, en estat pur, de la bona. Un gran líder es caracteritza per la seva audàcia a l'hora de connectar amb el que preocupa la gent; per la seva capacitat de mostrar-se (i esdevenir) pròxim al ciutadà; pel seu mestratge en la gestió dels problemes; per la definició d'un projecte de futur estimulant; i, també, per la seva capacitat de conjugar tots aquests elements sota una poderosa pàtina de poesia. Tots aquests elements són indispensables, i fins i tot indissociables, però el més poderós és el de la poesia. És el que diferencia un bon polític del Polític o Política. La paraula, l'oratòria, agiten els somnis, conquisten els cors i voluntats dels votants i els impulsen a voler donar el millor d'ells mateixos a la comunitat. A Europa, a Espanya, a Catalunya, coneixem líders eficaços, brillants gestors, fins i tot polítics propers al ciutadà, però tenim, malauradament, un dèficit de poesia. És precisament per això que, quan Barack Obama va visitar Berlín, l'avinguda del 17 de Juny es va omplir a vessar per joves que anhelaven la seva poesia, per joves que volien tornar a somniar, a emocionar-se amb el discurs d'un polític. Obama, certament, ha de demostrar que és un estadista. Però guanyi o perdi, una cosa ha quedat clara: és un poeta. I avui, si res no falla, toca poesia.

S'apropa el dia ...

La família demoscòpica (publicat a l'Avui)

Compte enrere. Dues setmanes perquè se celebrin les eleccions nord-americanes i la història faci el gir més brusc dels últims anys. Malgrat totes les limitacions que tindrà, si Obama és nomenat president moltes coses canviaran. I moltes coses hauran canviat. Al món i en aquest país tan apassionant que és els Estats Units. Tanmateix, ahir escrivia Toni Soler a La Vanguardia que el vertader canvi arribarà quan sigui escollit un candidat sense família, és a dir, solter, divorciat o vidu. Tot i que discrepo matisadament de Soler -veure un president dels Estats Units negre té una dimensió brutal-, certament haurem fet un nou pas, importantíssim, quan no sigui necessari presumir de família estereotip (i feliç) per guanyar eleccions. Als Estats Units, però també a la major part d'Europa, exceptuant il·lustríssimes excepcions com és el cas dels alcaldes de París i Berlín, obertament homosexuals, qualsevol candidat que vulgui guanyar uns comicis s'esforça a oferir la imatge de la normalitat -quin terme més mediocre-, aparellant-se, si és necessari, quan l'arròs pràcticament ja estava passat (vegeu el cas Rajoy) o mantenint un matrimoni fracassat (vegeu el cas Sarkozy). La demoscòpia, avui, encara agraeix aquests símptomes de normalitat (sic). Precisament per això, i enllaço amb un altre tema de rabiosa actualitat, que a Espanya es donés llum verda als matrimonis homosexuals o que a Catalunya al nou Codi Civil català que proposa Tura per família s'entenguin indistintament relacions homoparentals, reconstituïdes o monoparentals, és substancial. Si alguns sectors de la societat estan anquilosats en caduques estructures, la legislació és una eina crucial per obrir camí i sacsejar arrossinats prejudicis. Uns prejudicis que, per cert, ja han portat alguns i algunes a qualificar, indignats, aquestes iniciatives de dogmatisme progre-moralista.

És com jo mateixa (publicat a l'Avui)

Llegeixo els arguments d’una mestressa de casa a favor de la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin: “Tenir Palin a la Casa Blanca és com si hi fos jo mateixa”. En efecte, si alguna cosa té la governadora d’Alaska són unes credencials similars a la de moltes de les seves compatriotes: fins fa poc no tenia passaport –per què el volia si no havia viatjat mai fora dels Estats Units?–, estudis a universitats de rang mitjà baix, un expedient acadèmic grisot, mentalitat conservadora i vida consagrada a portar els seus fills a entrenar hoquei –d’aquí l’apel·latiu de Hockey mom–. És, certament, l’altra cara de la moneda del que representa Obama: elitista, universitats de primer nivell, oratòria elaborada, mestissatge familiar, currículum acadèmic impecable i amic de les celebritats de Hollywood, començant per l’atractivíssima Scarlet Johanson.Si l’estrella de Palin brilla amb intensitat i la d’Obama fa uns dies que declina és perquè, segons sembla, el que cotitza d’un polític és que l’electorat s’hi pugui identificar. L’exòtic Obama al costat de la simplota Palin no té res a fer. L’aspirant a manar un país, segons aquesta lògica, ha de ser un fidel reflex del votant mitjà perquè aquest s’hi pugui veure representat, independentment de la seva preparació. I això voldria dir que l’única manera d’acostar política i ciutadania és escollir personatges simples, plans, comuns. Però també podem somiar i imaginar que el polític ha de ser algú amb un currículum acadèmic i professional acreditat. Algú capaç d’inspirar els seus votants perquè aquests aspirin a donar el millor d’ells mateixos. Un algú com Obama. Si fos així, la política recuperaria credibilitat. I màgia. Que ja convindria.

Allò que no es diu en veu alta (publicat a l'Avui)

The hidden issue in the US Presidential Campaign. Recomanable article de Gerhard Spörl a l'Spiegel. Posa el dit a la nafra. Malgrat que l'enfrontament entre Obama i McCain es disfressi d'una lluita de burros contra elefants, de demòcrates contra republicans, de joventut contra experiència, el que s'està dilucidant als Estats Units és, senzillament, blanc contra negre. "¿Han evolucionat tant els nord-americans que són capaços d'acceptar una família negra a la Casa Blanca?", es pregunta l'articulista. La resposta a aquesta pregunta segurament és la clau per saber si Obama serà El President. Tanmateix, aquesta qüestió, aquesta oposició de blanc contra negre, és allò que no es diu en veu alta (però que molts pensen). És el tema tabú de les eleccions nord-americanes. Perquè tota contesa electoral té el seu tema tabú. Que es revela, paradoxalment, com allò que vertaderament agita el debat i remou les baixes entranyes de determinats sectors de l'electorat. Feu memòria. I penseu en el cas català. I en les relliscades de Marta Ferrusola i Felip Puig qüestionant el president Montilla pel lloc de naixement, l'accent i la grafia del seu nom. "Em molesta molt un andalús amb nom castellà", va dir en el seu moment Ferrusola. "Montilla destrossa el català", va dir després Felip Puig. L'origen del president de la Generalitat, el seu naixement fora de Catalunya va ser, per alguns, el tema tabú de les eleccions. Un assumpte que molts, massa, però cada vegada menys catalans gosen adduir per qüestionar la competència del president. Catalunya, afortunadament, sí que ha evolucionat prou per tenir un president nascut fora de les seves fronteres. Tant de bo els Estats Units hagin avançat prou per escollir un president negre.

Tots no poden (publicat a l'Avui)

L'inici de la convenció del Partit Demòcrata nord-americà a Denver torna a disparar l'obamania entre els polítics catalans. El torn va ser ahir del president de CiU, Artur Mas, que va entonar el "Sí que podem!" al seu videoblog, on va recordar com, fa ja quatre anys, va descobrir el nervi del senador d'Illinois. Mas no és el primer que intenta apropiar-se de la versió catalanitzada del Yes, we can. Mancats com estem de referents, i pel que es veu també d'idees, el mateix Joan Carretero, a les primàries d'ERC, també va entonar el "Sí, es pot". El drama, tanmateix, sorgeix quan tots no poden. En efecte, tots no poden erigir-se en una versió botifarra amb mongetes de Barack Obama. La política catalana, pel bo (i pel dolent) poc té a veure amb la nord-americana. I els seus líders encara tenen menys semblances amb el candidat demòcrata i amb la seva brillant retòrica. Per això aquesta insistència, estèril, a encarnar-se en la versió nostrada del polític nord-americà té certes dosis de patetisme. I dedicar-se a explicar els detalls del dia en què un va descobrir l'ímpetu d'Obama, talment com si fos el dia en què va morir Kennedy, és, si em permeteu, accessori. El que haurien de fer els polítics catalans que intenten, en va, impregnar-se de la màgia del senador és inventar-se els seus propis lemes sense haver de recórrer a la facilota traducció. Perquè una cosa és prendre nota de les estratègies de màrqueting dels nord-americans i l'altra és voler mimetitzar el geni inimitable d'Obama. Sense tenir en compte, a més, que al novembre qui es pot proclamar president és McCain (Déu no ho vulgui), deixant en un bluf el carisma del d'Illinois i ridiculitzant els que l'han volgut copiar.