Melancolia lisboeta

Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.

Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.

Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.

Donassa Mariza (publicat a l'Avui)

Apunteu-vos aquest nom: Mariza. La setmana passada, aquesta donassa va protagonitzar un concert al Palau de la Música -"lo Palau", en diu ella- antològic. La música de Mariza, el fado de Mariza és elèctric. I sentir-lo en directe, viure'l en directe -i preciso viure, perquè la veu d'aquesta portuguesa agita tots els sentis, eriça la pell més dura- és una experiència irrepetible. He assistit a molts concerts. I poques vegades, comptadíssimes, he viscut sensacions similars a les que vaig experimentar dimecres de la mà de l'art i veu d'aquesta donassa. Els seus fados transporten de la tristesa més profunda, més esquinçada -ai, la saudade!- a l'alegria més plena i contagiosa. Terra, el seu últim treball, està plagat de sonoritats d'arreu del món, que han anat calant en aquesta moçambiquenya de naixement durant els set anys que ha estat de gira. Prima, alta, poderosa i alhora fràgil, té un carisma que va ser capaç d'impregnar fins a les últimes files del galliner al temple de Domènech i Montaner. Fa quatre anys, en una petita tasqueta del Barrio Alto de Lisboa, en la qual qualsevol client és un benvingut i improvisat cantant de fados, vaig preguntar a un dels propietaris qui considerava que seria l'hereva de la gran Amália Rodrigues. Sense dubtar-ho, va dir Mariza, que ha sigut capaç de mantenir l'essència d'aquesta bella música portuguesa afegint-hi petits i grans detalls com la percussió i la trompeta. Detalls que, sumats a la seva força, l'han fet encara més universal. Mariza va omplir lo Palau, dimecres, de saudade. I alhora va agitar-lo d'alegria. Una alegria que va posar-nos a tots dempeus amb cançons com Rosa branca, aquella que, de tantas voltas dei bailando, se desfolhou.