Barcelona, capital Raval

Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.

Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.

Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?

El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.

En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.

Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.

The Forgotten Street (publicat a l'Avui)

Els que transiten per Wall Street respiren alleujats després de les multimilionàries ajudes que els ha regalat el govern nord-americà. Els que es neguitegen encara, amb l'amenaça de la pèrdua del lloc de treball i una hipoteca d'import més elevat que no pas el que val el seu habitatge, són els que habiten Main Street, això és, el carrer pel qual transiten la majoria de nord-americans, així com la resta de mortals. A l'espera del que faci Obama i el seu ambiciosíssim pla d'inversions -Keynes ha ressuscitat i és més viu que mai!-, les classes mitjanes es remouen al sofà amb la calculadora a la mà per esbrinar com podran fer front a uns deutes cada vegada més ofegadors. Ara bé, a banda de Wall Street i Main Street, hi ha un altre carrer, el de l'oblidat Tercer Món, que podríem batejar com el Forgotten Street, del qual pràcticament ningú s'ha preocupat. Alguns s'hi han referit. Una minoria. Fa dues setmanes vaig poder entrevistar l'activista, economista i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. I des d'aquestes pàgines va ser ben eloqüent. Oliveres em deia: "Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca nord-americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions". Les dades són contundents. I la vergonya que hauríem de sentir tots, "ciutadans imbecil·litzats"-Oliveres dixit- que creuem els braços davant dels despropòsits que inunden les pantalles d'arreu, és enorme. És temps de revoltes. És temps d'utopies. Però no és temps per a tancades com la que priva de classes els estudiants de la UAB. Sobre això, la jam session de demà.

Falsos victimismes (publicat a l'Avui)

Quan es va aprovar la llei antitabac que intenta abolir el regne dels cigarrets als bars i restaurants -més aviat en va-, els fumadors ens van voler fer creure que eren víctimes d'una persecució. El món sencer, deien, havia argüit un complot contra la llibertat dels que xarrupen els burillots. Quan tots sabem ben bé que si algú té compromesa la seva llibertat som precisament els que prescindim de tal addicció i ens hem d'empassar sense remei l'airot contaminat del fumadors. Aquests, davant del canvi legal i la desaprovació social, van fer bandera del victimisme. D'un fals victimisme. Entre els neoliberals d'arreu, es poden apreciar indicis d'una patologia equivalent. Convertits en defensors de la trona i del seu particular hortet, és a dir, de la classe dominant durant tants i tants anys, assisteixen histèrics a la conquesta de drets per part de sectors de la societat antigament menystinguts. Aterrats davant la possibilitat de perdre el privilegi de la preponderància, clamen al cel contra la quota, instrument transitori al servei de la política per normalitzar allò que ha estat irregular. Fins i tot, asseguren que el liberalisme està en extinció a casa nostra i denuncien inaudites persecucions. Que es digui que el liberalisme (i l'aposta pel lliure mercat) ha perdut la partida davant el socialisme, en un món al servei de les grans corporacions és, si més no, curiós. I digne d'estudi. Sobretot si tenim en compte que aquells i aquelles disconformes amb un societat lliurada allaissez faire són minoria al món. El victimisme és una primitiva reacció autodefensiva que de ben segur devien practicar els aristòcrates en plena revolució francesa. I ja sabeu on van anar a parar els vells privilegis.