Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.

Puyal en tren (publicat al suplement de Cultura de l'AVUI)

El catedràtic d’economia Germà Bel explica que els viatges en tren seran cada vegada més inusuals. Amb la ferotge competència dels vols barats, són minoria els que opten pel tren per viatjar a ciutats europees. A banda dels joves que recorren al veterà Interrail, el vell mode de transport perd adeptes a marxes forçades en les llargues distàncies, excepte en la versió alta velocitat. Una alta velocitat que a Espanya, diu Bel, és l’expressió fefaent de la concepció radial de l’Estat i de la poca visió estratègica dels successius executius, que ha preferit el bling-bling  de l’alta velocitat a la imprescindible modernització de Rodalies. L’argumentació de Bel és inapel·lable. Si bé té un però: el romanticisme. Un romanticisme que aquests dies ha retornat de la mà de Joaquim Maria Puyal, que, en una juguesca amb Pere Escobar, s’ha desplaçat a Kazan amb tren per retransmetre el partit del Barça. El gran periodista va arribar ahir al matí, a bord del Transsiberià, a la capital del Tatarstan, revivint els llarguíssims viatges que tants periodistes han fet en ferrocarril per cobrir grans esdeveniments. Perquè, malgrat l’economia, els viatges en tren tindran llarga vida. Leonardo Sciascia, al El mar color de vino, recull de contes publicat per Anagrama, ho explica de forma deliciosa: “Y es que un viaje en tren es como una representación de la existencia, por lo sintético, por la contracción de espacio y tiempo, como en el teatro, vamos; y en él se recrean, sobre un fondo de ficción inadvertida, todos los elementos, las razones y las relaciones de la vida”. Puyal ho ha reviscut. k