Lizaran i la soledat (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.

La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.

Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.

Les iaies a la Xina (publicat a l'Avui)

Demà, a la fi, s'acaben els Jocs. I amb ells, aquesta gran mentida que és l'esperit olímpic segons el qual s'ha d'aturar totes les guerres (?) i la pau al món és realitat durant quinze dies. L'edició d'enguany ha sigut especialment controvertida. No paren de sentir-se veus qüestionant l'oportunitat d'assignar les Olimpíades a un país que menysprea els drets humans (vegeu l'article de l'Spiegel "Ha estat Pequín 2008 un error?").Les execucions de dissidents i els abusos de les autoritats són coneguts per tothom. Les imatges de la repressió al Tibet van indignar arreu. Però només casos com el que aquesta setmana explicava l'International Herald Tribune mostren com n'és, d'abominable i sobretot malaltís, el règim comunista. Dues iaies xineses, Wu Dianyuan, de 79 anys, i Wang Xiuying, de 77 anys i pràcticament cega, han estat condemnades a un any de reeducació en un camp de treball per la incansable defensa dels seus drets. Les iaietes, disconformes amb la compensació que van rebre després de la demolició dels seus habitatges a Pequín, van sol·licitar fins a cinc vegades a l'autoritat competent (que a la Xina és la policia) permís per manifestar-se en una de les "àrees de protesta oficials de les Olimpíades". El càstig a la seva tenacitat no s'ha fet esperar, i passaran qui sap si els últims dies de la seva vida "reeducant-se" al costat de prostitutes i lladres. El tracte que un país dispensa als seus avis és un dels millors indicadors per conèixer el grau de civilitat. Si bé a l'Estat no podem presumir d'un tracte exquisit a la gent gran (els vells que moren sols a casa són molts, massa), el cas de les dues iaies situa ben baix el llistó xinès. A aquestes altures, tanmateix, a qui li importa?