Bravo, Pepe! (publicat a l'Avui)

Diumenge al migdia. A Doctor Dou amb Pintor Fortuny saludo un conegut, amic de Pepe Rubianes. Fent l'última pipada a la cigarreta, emocionat, m'atura i em diu: "Aquest matí ha mort en Pepe". Em quedo glaçada. Fa pocs dies havia parlat amb una amiga seva, una molt bona amiga que, com feien els del seu cercle més íntim, em va repetir amb el pilot automàtic: "La químio ha fet efecte, va millorant". Però no. Rubianes enfilava els seus últims dies de vida. Sortint de casa seva, pocs metres més enllà d'on encara parlo amb aquest amic d'infància d'en Rubianes, veig en Carles Flavià. Enfonsat. Aquests carrers del Raval estarien avui en silenci, colpits, si no fos perquè alguns cors de pedra de les agències de notícies han enviat periodistes a la porta del domicili de la germana de Rubianes, on ha mort, a gravar imatges dels que hi entren i en surten. Deixant de banda la víscera mediàtica, recordo aquella meravellosa obra de teatre que va idear i dirigir el 2006, Lorca eran todos. Un treball que em va descobrir un Rubianes diferent del còmic. Un treball que em va enamorar. L'homenatge al poeta granadí, en què repassava les últimes hores d'aquell home que va morir executat el 18 d'agost de 1936 per ser del Front Popular i per ser homosexual, em va permetre conèixer en Pepe. I va acostar-me a una persona radicalment compromesa. Sensible com pocs, recupero algunes de les paraules que va escriure per al programa de mà d'aquella bella obra que avui, malauradament, encara són ben vigents: "N'hi ha que diuen que el millor és oblidar, i ho diuen els que més els interessa (els hereus causants d'aquell horror històric), però si s'obliden les coses, no dubteu que es poden tornar a repetir". Com vaig escriure fa tres anys: Bravo, Pepe! No oblidarem.