La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paul Auster. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paul Auster. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de gener del 2011
dijous, 23 de desembre del 2010
Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.
dijous, 16 de desembre del 2010
Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.
divendres, 10 de desembre del 2010
El marit de Siri Hustvedt (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
L’article d’Eva Piquer em va acabar de convèncer. De fet, ja n’estava del tot convençuda, però la lectura de la seva columna de dilluns em va portar l’endemà, a primera hora del matí, a La Central del Raval. L’objectiu: comprar Sunset Park, el nou llibre del marit de Siri Hustvedt, la gran escriptora, poeta i assagista nord-americana. Si escric que el marit de Hustvedt és autor també de grans obres com ara La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, la tendra i deliciosa Tombuctú i El llibre de les il·lusions, segurament ja sabreu que aquest no és altre que Paul Auster, pare, amb ella, de Sophie Hustvedt Auster.
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k
dilluns, 10 de novembre del 2008
Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)
Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.
dimarts, 7 d’octubre del 2008
El mestre Auster (publicat a l'Avui)
Paul Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Una postal amb el seu rostre presideix el meu estudi. És, entre tots els escriptors, potser un dels més atractius. La seva mirada, profunda, profundíssima, es clava en una i activa sensors mentals desconeguts. Escriure sota la vigilància d'aquest mestre acoquina i estimula alhora. Pel·lícules i llibres. Des de Smoke a Viatges per l'Scriptorium, el món d'Auster captiva. Leviatan. Timbuktú. El llibre de les il·lusions. Bogeries de Brooklyn. Malgrat que alguns s'entestin a subratllar la vacuïtat de les seves obres, cadascun d'aquest llibres obre en el lector un món apassionant, de múltiples realitats paral·leles que atrapa, sense control, sense aturador, el pensament. Un gaudi. Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Encara que els seus editors proclamin que és la seva millor obra, Un home a les fosques és, parcialment, un treball fallit. Però qui sóc jo, afamada admiradora del mestre, per retreure-li la qualitat del seu treball. Auster ha visitat Barcelona i ha alertat de la divisió que esquinça els Estats Units i de les conseqüències terribles de l'administració Bush. Auster, de Brooklyn, però en certa manera europeu, votarà per Obama. I contraposa la seva actitud reflexiva i intel·ligència aguda a la impulsivitat de McCain. Auster, en el seu viatge a Barcelona, ha delatat la crueltat del pas dels anys. L'escriptor, que ahir va parlar de la seva novel·la al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, ja no és el de la fotografia que presideix el meu estudi. La cara xuclada, el cabell grisós, prim, un punt desmillorat. Però igualment poderós. L'edat, el temps, se l'emportarà algun dia. Però ell, com a gran escriptor que és, quedarà. Als llibres. I en els que l'hem llegit. I llegirem.
diumenge, 21 de setembre del 2008
Auster, Roth, Salinger: NY (publicat a l'Avui- tancat per vacances)
EIs útlims dos mesos han estat dominats per Paul Auster, Philip Roth i J.D. Salinger. Han estat dos mesos tenyits de Nova York: el d'August Brill, el de Zuckerman i el de Holden Caulfield. No sé si ha estat casualitat. Potser sí, però la lectura d'aquests grans escriptors nord-americans ha precedit el viatge que estic fent ara mateix, mentre llegeixes aquestes línies. Cap a Nova York. Vacances al setembre, inaudit fins ara, fins avui mateix. I pause. Un breu però segurament eterníssim pause de deu dies amb aquesta cita diària. Sóc poc partidària de fer aturades contundents. Eludeixo tant com puc el que alguns en diuen desconnexió. M'és orgànicament impossible. Els diaris, l'actualitat, són una droga, la meva droga. Tu es ma came, com diria la genial Carla Bruni. Però en aquesta ocasió, els he apartat. A partir d'avui, i durant deu dies, només premsa nord-americana. A devorar tot el que es publiqui sobre la contesa Obama - McCain, amb debat inclòs divendres vinent, i gaudi, gaudi i més gaudi. Acompanyat, de nou, d'un escriptor nord-americà. Nova York és l'escenari perfecte per revisitar, a la trentena, El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, llibre que porto pertinentment encabit a la bossa dels productes de primera necessitat. Durant aquests dies no em trobareu en aquest racó esquerranós -perdó, esquerrà- del diari. Hi serà l'Ada Castells, que cada dia, puntualment, us explicarà el que vulgui -d'això es tracta- en el seu Parèntesi. Permeteu-me aquests dies de -sí, ho dic- desconnexió. I ens veiem, indefectiblement, a la tornada. Amb energies absolutament renovades i amb ganes boges, segur, de fer, ni que sigui en una ocasió, crònica novaiorquesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)