El compromís de Portaceli (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Quantes dones són assassinades cada mes pels seus marits o companys? Fa uns anys, en aquest mateix diari, em vaig lamentar de la poca atenció que dediquem al constant degoteig d'assassinats de dones. Quantes vegades a l'any hauríem de parar les màquines, talment com feiem amb els atemptats terroristes, per mostrar el dol per una dona morta? Innombrables. Tanmateix, la violència de gènere, fins fa pocs anys, vivia sota el vel del silenci. Comptades mencions als mitjans de comunicació en una macabra successió de breus en algun racó de la secció de successos. Poca cosa més.

Les coses han canviat. La violència de gènere és a l'agenda mediàtica. La pressió d'esforçades i meritòries associacions de dones contra aquesta violència ha aconseguit proporcionar a aquests crims la imprescindible visibilitat perquè la política els abordés. La indiferència de la societat era una carta blanca als assassins. Avui, si bé queda molt camí per recórrer, s'ha avançat de la mà de la valentia de les dones que han estat capaces d'escapar a
l'angoixa de la por i el terror i denunciar els seus marits. I s'ha avançat també de la mà de dones compromeses que, des de les més variades tribunes, han situat la violència de gènere al l'escenari. Això és precisament el que ha fet una d'aquestes dones compromeses, la directora de teatre Carme Portaceli que, amb la seva versió del Conte d'Hivern de Shakespeare, en cartell al Romea, mostra tota la cruesa de la violència. La cruesa de la gelosia que envaeix sense motiu les entranyes d'homes que embogeixen fins al punt de matar les seves companyes.

Als ortodoxos no els agradarà el Conte d'Hivern de Portaceli. No acceptaran la seva particular visió de la tardana obra del gran dramaturg anglès. No acceptaran que la directora valenciana, al contrari de Shakespeare, no premiï el penediment del desquiciat Leontes, interpretat per un immens David Bagés. Al contrari, en la versió de Portaceli, Leontes no serà absolt per la fantasia hi haurà d'assumir, el dolor de la mort d'Hermione, que condemna a la mort en creure que té una aventura amb el seu amic Políxenes. Avui, amb tantes morts sobre la taula, no hi ha espai per a l'absolució ni el perdó. No hi ha espai per al somni redemptor. Portaceli així ho entèn en un gran treball en el que despulla l'abús de poder, la violència i les pitjors pulsions humanes. I ho fa sense trair a Shakespeare. Ans al contrari, esprimeix tota la seva essència per transportar-lo, sense estridències, als nostres dies. Benvinguda sigui l'hortodòxia de Portaceli, un dels grans actius d'aquesta dona que deixa, en totes les seves obres, el segell del seu compromís. I que ho fa, a més, amb el treball grandiós dels seus actors. Des del ja citat Bagés, al que serà, més aviat que tard, un dels grans d'aquest país, Nao Albet.

Recordant Maria Mercè Marçal

MARIA MERCÈ MARÇAL
(1952 - 1998)

Una de les seves antologies ha estat un dels tresors de Sant Jordi.

Divisa, sempre...

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I Vuit de Març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Col·legiales i infermeres (publicat a l'Avui)

El 2002, el grup rus T.A.T.U. va conquistar les llistes d'èxits d'arreu. Format per dues noies de 17 i 18 anys que, instruïdes pel seu mànager, havien d'aparèixer davant dels mitjans de comunicació com una parella de lesbianes, per allò d'escandalitzar una opinió pública que en alguns països (inclòs el nostre, on la patronal de la sotana no se'n perd ni una per alertar del perill de la modernitat) encara se sent incòmoda davant determinades opcions sexuals.

El gran hit de T.A.T.U. va ser All the things she said, en el qual les nenes, vestides de col·legiales, sota una pluja que els enganxava les vestidures al cos, proclamaven el seu amor homosexual darrere uns patètics barrots de presó. Grotesc, però summament exitós.

La imatge de dones vestides de col·legiales o infermeres altera mig món. Particularment, aquell masculí mancat de satisfactòries experiències sexuals. No en va, Erika Lust, activista dels drets sexuals de les dones i exitosa directora de cinema pornogràfic de nova fornada (l'anomenada nouvelle vague del gènere), ridiculitzava recentment l'abundància de films d'aquestes característiques, en els quals les dones, sempre al servei del distorsionadíssim imaginari sexual de molts homes, apareixen vestides de col·legiales o infermeres, en les més intrèpides postures.

Una vestimenta, que, si repassem fets recents, i allunyats del cinema per a adults, arrasa en la ment d'alguns empresaris àvids de calerada. ¿Recordeu les infermeres de la Clínica Sant Rafael de Cadis que van denunciar el gerent perquè les obligava a vestir còfia, davantal ajustat i faldilla curtíssima?

Aquesta setmana s'ha conegut un nou episodi d'aquesta patologia, o diguem-ne malaltissa obsessió, també a la part més meridional de l'Estat espanyol.

A Màlaga, una discoteca va engegar una campanya publicitària d'una festa en la qual les noies que es vestissin de col·legiales, tornem-hi!, tindrien copes gratis tota la nit.

L'Institut Andalús de la Dona, àgil, va sancionar la publicitat de la discoteca, que ja ha estat retirada.

Tanmateix, aquest fet posa sobre la taula dues coses: una, queda molta feina a fer per eradicar el masclisme (o en diem primitivisme?); i dues, això només serà possible quan molts homes deixin enrere l'homo erectisme per convertir-se, plenament, en sapiens sapiens.

El cul i Carretero (publicat a l'Avui)

Carretero. Una de les veus més lúcides de la setmana ha estat Joan Julivert. A Els matins de TV3 va preguntar-se com un “personatge tan insignificant” com Joan Carretero té tant pes polític. En efecte, Carretero és un personatge “insignificant” que gaudeix d’unes cotes de protagonisme inaudites. L’exalcalde de Puigcerdà va tenir la seva gran oportunitat a les primàries d’ERC. I va fracassar. En una votació secreta, fora del control dels tentacles de l’aparell de qualsevol partit polític, Carretero només va aconseguir el suport del 27% dels militants. Les eleccions es guanyen a les urnes, i no pas als fòrums d’internet. Tanmateix, encoratjat pels pocs milers d’adeptes gairebé fanàtics del món de la xarxa, que poc té a veure amb el real, Carretero impulsa un nou partit polític, d’ideologia encara desconeguda. Endavant, tot i que aconsellaria als seus antics coreligionaris que deixin de donar-li minuts de glòria amb declaracions ara sí, ara també. Les urnes, segur, tornaran a ser contundents. Paciència.

El cul. Cimera hispano-francesa. Sarkozy aposta per la connexió ferroviària d’alta velocitat entre Barcelona i Lió (d’alt valor estratègic per a Catalunya, per cert) i ens ofusquem amb la fotografia dels culs de Letizia i Carla Bruni. És masclista la fotografia? No. I la política? Molt. La fotografia, senzillament (i també lamentablement), reflecteix quin és el paper de les consorts a les grans cimeres internacionals: lluir cul, pitrera i somriure. Només el dia en què les Brunis, Letizias i Espinoses puguin (i vulguin) obrir boca, seran més importants les paraules que les imatges. En els seus primers dies com a feliç consort, la princesa es va atrevir a fer-ho, davant de la incredulitat de tothom (príncep inclòs). No ho ha tornat a intentar.

El femení a les cimeres

Les cimeres del G-20 i de l'OTAN no només han centrat l'atenció per les decisions que s'havien de prendre ni tampoc per l'estrena de Barack Obama en política internacional. Els vestits de Michelle Obama, la seva càlida abraçada amb la reina d'Anglaterra i la suposada rivalitat en glamur amb Carla Bruni han protagonitzat centenars de capçaleres periodístiques. Obama, llicenciada a Princeton i Harvard, ha aparcat els seus provadíssims dots intel·lectuals per adoptar el paper de comparsa que assumeixen les consorts dels líders mundials. Paper de comparsa que, gelós de la seva dignitat, intenta evitar sempre que pot Joachim Sauer, marit d'Angela Merkel i professor de Física Quàntica. Perquè així com la majoria de mullers de mandataris internacionals renuncien a la seva feina (amb poques excepcions com la de Bruni), els consorts homes opten per continuar amb la seva carrera professional. Ara bé, mentre la premsa mundial debatia els modelets de Bruni i Obama i els aliats planejaven, a petició del president nord-americà, una pluja de dòlars i soldats per a l'Afganistan, el també elegant president afganès Karzai ha estat a punt de donar llum verda a un nou codi de família xiïta. Una llei que acceptava la violació de les dones afganeses dins del matrimoni i les obligava a demanar permís als seus marits per anar al metge, buscar feina o formar-se. Les pressions de grups feministes i associacions de defensa de drets humans, pràcticament silenciades mediàticament, han motivat que els mandataris occidentals es decidissin, finalment, a exigir a Karzai la modificació (però no eliminació) d'aquesta llei que condemnava les dones afganeses a l'esclavatge. Per cert, qui va començar l'abraçada, Michelle o Isabel II?

L'eurodiputada danesa (publicat a l'Avui)

Si deixem de banda els excessos dels Mossos en la manifestació dels anti-Bolonya del 18 de març i les obscenes imatges d'estudiants impedint el pas a les aules del campus de la UB al Raval (aquests nois haurien de llegir Camus per saber que l'autoritarisme no casa amb revolució), la fotografia més potent dels últims dies és la de l'eurodiputada danesa Hanne Dahl al Parlament Europeu amb la seva filla de tres mesos. Una imatge que mostra el coratge i l'ambició d'una dona que no renuncia a la seva maternitat ni tampoc a la seva carrera professional. Dahl, que amb l'actual normativa vigent a l'Eurocambra no pot delegar el vot -en un hemicicle on només un de cada tres diputats és dona això no és encara una prioritat-, no només s'emporta la criatura a la feina sinó que li dóna el pit allà on calgui, davant de la mirada incòmoda d'alguns dels seus companys eurodiputats. La imatge de Dahl, tanmateix, és també descoratjadora: il·lustra la dificultat de moltes dones per conciliar la vida familiar -de què continuen sent principals responsables- amb una ambiciosa vida laboral. A Catalunya, només un 33,65% de la població directiva són dones. I, de fet, fins a un 18% de les directives, segons un estudi de l'IESE de Núria Chinchilla, renuncien a la baixa de maternitat per por a perdre pistonada en la seva carrera professional. Aquestes són directives que, evidentment, no poden endur-se les seves criatures als consells d'administració tal com va fer Dahl i encara menys alletar-les davant de la corrua de mascles, més aviat conservadors, que omplen els òrgans executius. La igualtat és un fet, diuen alguns: il·lusos i (o) malintencionats! Les xifres i les imatges mostren que queda molta feina per fer. I no només a les dones. La conciliació de la vida familiar i laboral ens afecta a tots (i, esclar, a totes).

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

Amb còfia i faldilleta (publicat a l'Avui)

Una desena d’infermeres i auxiliars de planta i consultes externes de la Clínica San Rafael, de Cadis, van ser castigades a principis d’any amb 30 euros menys de sou al mes per no vestir còfia, davantal (ajustat), faldilleta (curta) i mitges tal com els obligava el gerent. Les treballadores van denunciar la situació al·legant no només que se sentien discriminades i tractades com un mer objecte decoratiu sinó incomoditat a l’hora de fer la seva feina –la curtíssima faldilla, les impossibilitava, per exemple, a ajupir-se si volien preservar la roba interior, davant del pacient, en la intimitat–. Davant d’aquest fet, el sindicat Comissions Obreres va presentar una demanda contra l’empresa.

La setmana passada es va conèixer la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia: la vestimenta no suposa discriminació per raó de sexe ni suposa un problema en matèria de salut laboral. Aquesta roba, segons el tribnal, “no respon a un problema sexista o d’aprofitament singular del sexe en benefici de l’empresa i en detriment de la dona” sinó que respon, només, a l’objectiu de “donar a la clientela una bona imatge de l’empresa”. L’uniforme, segons la ment (masculina) que va dictar la sentència, és només una qüestió organitzativa i d’eficàcia empresarial. Si és així, des d’aquesta tribuna, i amb tota solemnitat, demano que el personal masculí de la clínica, des d’avui mateix, vesteixi també amb faldilla, còfia, davantal i mitja cenyida. D’aquesta manera les ombres de discriminació s’esvairan i la imatge empresarial en sortirà beneficiada i serà objecte de portades arreu del món. I al jutge del tribunal li reclamo abandoni la toga i s’encomani, només, a un tanga ben cenyit amb la balança de la justícia brodada. Si volia fama de bon masclot, així l’obtindrà.

Una dona mana a Israel (publicat l'Avui)

Un dels diaris estatals de més tirada, poc sospitós de practicar el pensament reaccionari, titulava ahir en portada: "Una dona tornarà a dirigir Israel". La dona no és una desconeguda per als que segueixen amb interès el conflicte del Pròxim Orient. Per tant, perfectament s'hauria pogut posar el seu nom, en lloc de ressenyar, simplement, la seva composició cromosòmica XX. És Tzipi Livni, l'actual ministra d'Exteriors del país, que dimecres es va imposar a les eleccions primàries del governamental partit Kadima. En virtut de la seva nova posició, és més que probable que es converteixi, pròximament, en la nova primera ministra israeliana, en substitució del dimissionari Ehud Olmert. Livni, exagent del Mossad -servei secret israelià-, es convertiria així en la segona dona que ocuparia aquest càrrec, després de Golda Meir -primera ministra entre el 1969 i el 1974. Entenc que per al diari en qüestió sigui excepcional que una dona sigui primer ministre. I certament ho seria a Espanya, Però a Israel, pel que acabo de comentar, no. D'altra banda, ¿què ens aporta que ens diguin en portada que serà una dona qui governarà Israel? Amb aquesta informació no sabem si és del partit Laborista, del Kadima, del Likud o ultraortodoxa. I tampoc sabem quin és el seu posicionament respecte dels seus veïns palestins. La seva condició femenina no implica, en cap cas, que sigui partidària de negociar amb el president palestí Abbas. Utilitzant els termes de la política israeliana, el seu sexe no pressuposa que sigui colom. Com tampoc no ens informa de si és falcó, és a dir, partidària de la mà dura. El titular d'aquest diari, si em permeteu, i amb tota la modèstia, va ser errat. I és nascut del perjudici. Lleig.

Ser femenina (publicat a l'Avui)

Matí de divendres a la terrassa del Bar Lobo, al ravaler carrer Xuclà. La primer opció per esmorzar era la centenària Granja Viader, a dos passos del local tragaluzià. Can Viader va ser fundada el 1870 per Joan Viader, creador del popular Cacaolat. Hi fan uns suïssos deliciosos. Avui, tanmateix, està tancat. I he optat pel Lobo. Centrem-nos-hi. Per accident, mentre m'inicio en el cafè amb llet matinal, escolto una infortunada conversa. Dos nois d'estètica conservadora, és a dir pija, segurament poc habituats a trepitjar aquest racó de la ciutat, conversen a la taula que tinc al costat. Incapaços de controlar el seu volum de veu, fan saber a tots els que els envoltem de què parlen. Un d'ells, a la trentena, engominat, grassot, tremendament lleig però embriagat d'uns incomprensibles aires de grandesa, reacciona sarcàsticament quan per davant seu passa una noia també lletgeta (no tant com ell), plena i de cabells rapats. "Hòstia puta!", exclama, "¿es què en aquest país les dones no poden ser femenines?". El seu amic reacciona amb condescendència i hi afegeix certs comentaris nascuts de la rancúnia misògina que per estètica no reprodueixo. Incrèdula davant l'espectacle dels dos intrusos al barri, em concentro en el nou Paul Auster i intento ometre el farragós panorama de la terrassa. Però no puc deixar de pensar en això de "ser femenina" i en els prejudicis que tenallen aquests nois. En silenci, em pregunto com pot ser que algú precisament tan poc agraciat exclami públicament què ha de ser una dona. Amb incipients dosis de sarcasme torno a mirar de reüll l'energumen i se m'escapa un somriure. Femenines, benvolgut, ho som totes. Idiotes, només alguns.

Dones, dones, dones (publicat a l'Avui)

Sorprenent estudi de la Universitat de Londres publicat a la revista Science. O potser no tan sorprenent. Es demostra que la capacitat d'un nen per treure bones notes en matemàtiques està estretament vinculada a la formació de la mare. Que aquesta tingui estudis superiors és assenyalat pels investigadors com el principal factor que determinarà l'èxit del nen en els números, per sobre fins i tot de la formació del pare. Per què? A banda de donar per descomptat que més preparació garantirà la solvència dels pares a l'hora d'ajudar-los a enfrontar espinoses assignatures, els experts atribueixen la importància més gran de la mare a un fet inqüestionable: el paper preponderant que té aquesta a l'hora de tirar una família endavant. Amb les dades d'aquest estudi, es confirma que les mares encara es preocupen més de l'educació dels fills que no pas els seus cònjuges. Vegeu, si no, els resultats d'un altre informe presentat ahir mateix. Per cada home que abandona la feina per raons familiars, hi ha trenta dones que han fet el mateix. Amb l'altíssim cost que una decisió d'aquesta envergadura té per al futur de les seves carreres professionals. Desencoratjador. Elles, o bé pleguen de treballar, o bé s'enfronten a un repte doble: l'èxit laboral i l'èxit domèstic. D'això, alguns (i algunes) en diuen superdones. Superdones que, tanmateix, tenen un minisou, tal com subratlla el Parlament Europeu. Les fèmines cobren a la Unió Europea un quinze per cent de mitjana menys que els mascles. Espanya, en aquesta qüestió, presenta una estadística lleugeríssimament més positiva per a nosaltres: només cobrem un 13% menys que ells. Conclusió a l'allau de dades d'avui: les dones ens ocupem més dels fills, cobrem menys i, per acabar-ho d'adobar, ens veiem obligades sovint a deixar la feina. Perdoneu-me el pessimisme dominical. Però les xifres són tossudes.

Berlusconi tenia raó (publicat a l'Avui)

Durant la passada campanya electoral italiana, que va culminar amb la reelecció de l’infame Silvio Berlusconi com a primer ministre, aquest va recomanar a una jove amb feina precària que es casés amb el fill d’un milionari per esmenar la seva situació. L’italià, ben conscient de les limitacions que té una noia jove (i sense ganes ni mitjans per practicar el suborn) per fer fortuna, va concloure que la seva única alternativa era anar-se’n al llit amb un nen ric. I té raó. Dijous passat, a la secció d’Economia del diari es va publicar un interessant (i demolidor) reportatge sobre la classificació de les dones més riques d’Europa que fa cada any la revista Forbes. Segons es podia llegir, les fèmines més acabalades del continent ho són només per herència del patrimoni dels marits o pares difunts. O bé per haver participat en els confusos i poc clars negocis de la Rússia neocapitalista. La primera self-made woman, com dirien els nord-americans, la primera dona que ha fet la seva fortuna del no res no apareix fins al lloc dotzè de la llista, i és, atenció, Rosalía Mera, coartífex del naixement del grup Inditex, o altrament dit Imperi Zara, ben conegut per tothom. Aquesta classificació, lluny de fer-nos pensar que agraïdes que haurien d’estar aquestes dones als seus progenitors i homes, com segurament conclouria un vulgar masclistot unineuronal, mostra, sense matisos, com han estat, i estan, de menystingudes les dones al món empresarial. És precisament per culpa de l’hermetisme i endogàmia masculina d’aquests marits i pares grans empresaris que les dones europees no han pogut (ni poden) fer fortuna fruit del seu indubtable esforç i capacitat. Encara existeix un vigorós sostre de vidre que denota, per si algú en dubtava, que queda molt per donar per tancada la lluita per la igualtat.