Entrevista a Michela Marzano (publicada a l'Avui)

"Correm el risc que torni una nova forma de totalitarisme "

Michela Marzano Filòsofa i investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

Vostè afirma que els valors de mercat han entrat a l'esfera privada. Què vol dir?

Un cert llenguatge basat en la màxima n'hi ha prou amb voler per poder s'ha transferit de l'agenda de l'empresa a la vida privada. Es diu als individus que poden convertir-se en empresaris de la seva pròpia vida...

S'assimilen les persones a petites empreses.

Sí! És com si l'individu inventés una empresa, l'empresa de la seva pròpia vida. Una empresa que per tenir èxit aplica les estratègies del management...

Però també pot fracassar...

Exacte. O se'n surt o fracassa... Aquesta lògica és un niu de frustracions! Els que no triomfen es consideren perdedors... És per això que aquesta idea fa molt de mal a la societat, perquè els individus se senten culpables del seu fracàs. Es crea una societat de frustrats i perdedors...

Com es poden tornar a separar l'esfera pública i la privada?

Una societat sana és aquella en què l'esfera pública i la privada estan separades. Aquest és el principi de la democràcia liberal contemporània des del temps de Kant i Montesquieu. Amb el feixisme, això es va acabar: vida pública i privada es barrejaven, tot estava sota control. Després, amb la superació dels feixismes, les dues esferes es van tornar a separar...

I el capitalisme salvatge les ha confós de nou...

Aquest capitalisme, en què l'esfera pública i la privada no estan separades, suposa el risc que torni una nova forma de totalitarisme.

La crisi ho ha aturat? ¿O ens acosta a un nou totalitarisme?

Depèn de com es gestioni! De moment no s'està fent gaire... S'ha certificat que hi ha crisi, però no s'han presentat les solucions. A França la crisi podia ser una oportunitat per superar aquest capitalisme...

Sarkozy ho pregona...

D'una banda ho diu, però de l'altra està impulsant reformes sota una lògica neoliberal als hospitals, la justícia... Vol privatitzar l'espai públic i utilitza la mateixa lògica de l'empresa a l'escola, a les universitats...

En canvi, a Europa, Sarkozy és un referent...

Perquè de quina manera parla! Només fa discursos! A la seva campanya electoral el seu discurs era "tot mercat"; quan la crisi va esclatar, el discurs va ser "moralitzar el capitalisme". Sarkozy canvia el discurs segons el públic, i està ple de mentides...

El perill és la desafecció. Com es pot evitar?

Els polítics han de tenir un discurs veraç i han de dir les coses com són. L'única manera de reconstruir la confiança és no mentir...

En política sembla difícil...

Hannah Arendt deia que en un sistema en què hi ha mentida es destrueix la confiança...

Berlusconi diu bestieses i no se'n ressent.

A Itàlia s'ha anat massa lluny. Ja no hi ha opinió pública! Fins i tot els intel·lectuals ja no tenen coratge per oposar-se realment a Berlusconi. Això és molt perillós, perquè, si la gent no reacciona contra aquesta política, hi ha la possibilitat d'una nova forma de feixisme a Itàlia, a França i potser a la resta d'Europa.

L'exemple d'Obama és pot seguir a Europa?

Els Estats Units no han conegut els totalitarismes com Europa... A Europa, en un moment de crisi, als anys 30, van sorgir els feixismes...

La situació és equiparable?

Estem en una situació molt semblant a la dels anys 30... S'ha d'evitar que la política sigui una amalgama de discursos. El feixisme italià es va caracteritzar per la ideologia de l'amalgama: els valors del passat, la tradició, l'Església, la família, barrejats amb la idea de revolució, d'un home nou. Necessitem un discurs polític seriós amb valors com la igualtat, la llibertat, la solidaritat...

A la societat que descriu, l'individu ha de triomfar. Quin ha de ser el seu veritable objectiu?

Assolir coherència interna, integritat. No estar pendents del que es diu de nosaltres, sinó concentrar-nos en nosaltres mateixos, viure independement de la mirada de la societat...

L'individu no és lliure?

Avui es parla molt de llibertat, però no parem d'estar pendents de les imatges i els discursos que vénen de fora.. Avui l'individu no és lliure...

És paradoxal! ¿Al capitalisme no hi ha llibertat?

Estem en un món en què tot és paradoxal. Si analitza el llenguatge del management, veurà que està ple de paradoxes: es parla d'autonomia, i és una forma de submissió; es parla de benestar, i s'ha de treballar per a l'organització; es parla de compromís, i es busca flexibilitat... L'intel·lectual ha de desconstruir les paradoxes.

Pel que diu, anem cap a un nou totalitarisme o cap a una nova societat, més sana...

Depèn del que escollim... El pensament crític és molt important. Adorno, de l'Escola de Frankfurt, diu que el que menys hi havia als anys 30 era esperit crític. Les persones es van anar adormint... El més important, avui, és no perdre l'esperit crític, agafar distància respecte al que està passant i actuar de manera autònoma. El pensament és fonamental.

Què està passant? (Publicat a l'Avui)

“Els feixistes han tornat”. Així de clar i contundent es va expressar Umberto Eco en el seu recent viatge a Madrid. L’escriptor i semiòleg va tenir moments brillants en el seu contacte amb els mitjans de comunicació. Quan li van preguntar quin llibre regalaria al que ell anomena ja “cabdill” –Veronica Lario, l’encara dona del president, l’anomena “l’Emperador”–, va respondre, simplement, “cap”. I va afegir, “ell mateix ha dit que fa més de 20 anys que no llegeix llibres, [tot i que] tenint en compte els últims esdeveniments, li regalaria Lolita”. Genial, Eco. Lamentable, Berlusconi. Com és ben lamentable que a Itàlia, amb la majoria de mitjans de comunicació controlats pel cabdill, bona part dels ciutadans hagin perdut l’esperit crític i a cada bajanada que Berlusconi vocifera, les enquestes el situïn més amunt. El feixisme no sé si ha tornat, però la democràcia està malalta, molt malalta. I els ciutadans, com em va dir en una entrevista recent Arcadi Oliveres, estan “imbecil·litzats”. Uns ciutadans tan imbecil·litzats que són capaços d’aplaudir, i fins i tot victorejar, els seus governants quan aquests estan acusats de corrupció. El que està esdevenint aquests dies davant del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià és espectacular. Un president autonòmic imputat per acceptar suborns acudeix a declarar amb un somriure d’orella a orella proclamant la seva felicitat i els seus conciutadans i companys de partit no s’estan d’homenatjar-lo dia sí, dia també. Què està passant? Tres membres de l’exercit són condemants a presó per haver confós les restes mortals de trenta soldats i el que era ministre de Defensa en aquell moment no només no dimiteix sinó que té la xuleria de discrepar de la sentència judicial. Què està passant? O estem molt imbecil·Iitzats; o la democràcia està malalta. O, potser, les dues coses alhora.

Ratzusconi (publicat a l'Avui)

Itàlia és apassionada. I contradictòria. Té personatges radicalment oposats. Uns desperten esperança. Altres desassossec. Roberto Saviano pertany a la primera categoria. I lluita per la seva Itàlia, la fascinant, amb una poderosa arma, l'escriptura. Recentment ha publicat un article emotiu, de lectura imprescindible: Chiedete scusa a Beppino Englaro, en què, arran del cas Eluana, clama per una Itàlia alternativa al que alguns han batejat com la doctrina Ratzusconi. Una doctrina nascuda de la tenebrosa associació de Ratzinger i Berlusconi, que, amb un obscè menyspreu per institucions com el Tribunal Suprem o la presidència de la República, volen imposar al país transalpí una Estat d'aiatol·làs catòlics de tuf neofeixista. Les notícies que arriben són inquietants en una Europa que cova amb la crisi el virus de la xenofòbia i el nacionalisme més ranci. L'aliança del papa ultraconservador -i intel·lectual- amb el primer ministre barroer -i pagà- vol situar Déu a l'epicentre de l'Estat. Un Déu cruel que nega el perdó i a l'empara del qual es qualifica, des d'escollits diaris, d'"assassí" i "botxí" al pare d'Eluana, Beppino Englaro. La doctrina Ratzusconi ajunta un papa que en ares de la unió del catolicisme gira la vista davant del més repugnant negacionisme de l'Holocaust del lefebvrista Williamson (per cert, els articulistes que acusen d'antisemites els que critiquem la matança de Gaza, per què callen amb Ratzinger?!) amb un primer ministre que emplaça els metges a denunciar els immigrants sense papers. Saviano, Englaro o el mateix president Napolitano demostren, però, que la batalla no està perduda. I que davant de l'oprobi, sempre, sempre, hi ha esperança. I enormes herois.

La monja italiana (publicat a l'Avui)

Antonio Rungi, un capellà italià altament preocupat pels reptes als quals s'enfronta el catolicisme, ha creat un concurs de bellesa per escollir la monja més guapa del país. L'objectiu de Rungi és doble: per una banda, desmuntar els prejudicis que relacionen estretament noia lletja amb candidata a vestir sants; i d'altra banda, donar un nou impuls a l'evangelització al país transalpí i qui sap si a tot el món. Les aspirants a Miss Monja, que, atenció, han de ser més grans de 18 anys però menors de 40 (per a aquest home l'atractiu físic té edat), hauran d'enviar-li una fotografia en què mostrin "tant la bellesa física com l'espiritual". La lògica del pare Rungi és fascinant. Si un dels grans retrets que es fan a la jerarquia eclesiàstica és que viu al marge dels costums mundans, la solució és contaminar-la amb els seus vicis. Un d'ells, la porqueria dels concursos de bellesa. Obcecat amb la seva missió evangelitzadora, el capellà no s'adona que el perjudici més gran el té a casa seva: l'aclaparadora i aberrant discriminació de la dona. I que agreujarà amb el seu infame concurs. El problema no és si la gent pensa que les monges són noietes poc agraciades que davant l'infortuni de la vida opten per tancar-se en un convent per servir Déu. El problema és que quan decideixen emprendre aquest camí s'exposen a una discriminació per a tota la vida. ¿No seria un efectiu desgreuge invertir tots els esforços perquè aquestes dones tinguin els drets homologats als dels companys mascles? Permetre que les dones oficiïn cerimònies religioses seria un vertader impuls modernitzador del catolicisme que contribuiria, aquest sí, a l'evangelització del món. I no pas idioteses com el concurs de Miss Monja que no fan més que empobrir la imatge de la jerarquia catòlica al món.