Cara a cara del Políticament incorrecte. En Josep Puigbó em qüestiona sobre les declaracions que l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, fa al llibre Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què assegura que els catalans, “fins i tot com a grup ètnic, tenim complicat de subsistir”. Abans de respondre, puntualitzo: que el 2008, a Catalunya, haguem de parlar en termes etnicistes, és summament preocupant i obscè. En un món que ens acaba de llançar el missatge, potentíssim, que qualsevol persona, independentment de la seva raça, pot arribar a ser president dels Estats Units, el fet que a Catalunya estiguem debatent sobre l’ètnia catalana és un símptoma, aquest sí, de profunda decadència. El problema del país no és el color de la pell o l’origen dels que habiten les ciutats i pobles del país com sembla pensar Barrera.
El meu barri és el Raval: la diversitat ètnica és un fet. Una diversitat, que, aviat, s’estendrà a tot Barcelona. Tanmateix, el problema no és l’“ètnia” dels que travessen la plaça dels Àngels. El problema és si tots se senten ciutadans i membres d’una comunitat política que es diu Catalunya, amb els drets i deures que això implica. I si tots estimen i parlen el català com ho faig jo. La qüestió fonamental és la integració. I no pas la puresa ètnica (i catalana) de l’arbre genealògic. Els EUA són un gresol de cultures i ètnies, però això no impedeix que el sentiment i orgull nord-americà sigui indiscutible. El nostre desafiament, com escrivia ahir molt bé Lluís Anton Baulenas, és ser com Nova York. On blancs i anglosaxons són a punt de ser minoria però “no trontolla res”. Perdre el temps en discussions sobre la naturalesa ètnica del país és el pas previ a escriure la nostra pròpia necrològica nacional.
