L'endemà (publicat a l'Avui)

Dos quarts de nou del matí. Sona el despertador. Per enèsima vegada, cada cinc minuts, des de les vuit, perfora el cervell per alertar que ja és de dia. I que la feina t'espera, malgrat tot. Toca aixecar-se. El cap espès, el cos fet miques, les cordes vocals tocades. En efecte, és l'endemà. L'endemà del 27 de maig de 2009, dia en què el Barça de Guardiola -ziga-zaga!- ha guanyat la tercera Champions.

La nit abans ha estat intensa. La cita futbolística al lloc habitual: el Mam i Teca, aquella petita taverna que honora la cantonada de Peu de la Creu amb el carrer Lluna, al cor del Raval. L'emoció, la litúrgia, les converses amb els més propers i més properes entretallades per les jugades de Xavi, Messi i Iniesta. Francament, amb prou feines hi sóc a temps de veure el gol d'Eto'o. Però el bar esclata. Salts, abraçades amb l'Adnan i les seves germanes... Obrim una ampolla d'Ànima Negra, exquisit vi de les bodegues de Felanitx. La nit transcorre com bé sabeu. A la sortida, el Raval bull. En Moha, català fill de marroquins, ja porta posada la preceptiva samarreta blaugrana, l'Ahmed també... I els pakistanesos. I els filipins. Aquest apassionant barri de Ciutat Vella, mestís però poc mesclat, respira avui a la una en un còctel blaugrana. La procedència, la cultura d'origen, la religió, és una anècdota. Tots, totes, cadascú amb el seu accent, entonen l'himne crackovià: Copa, Lliga i Champions! L'eufòria, les altes hores de la nit, comencen a deixar petjada. A dormir.

Tornem a l'inici. Al despertador. Dos quarts de nou. És l'endemà. Combato els efectes evidents de l'eufòria del dia anterior amb un gran esmorzar. Injecció d'energia. Fins a les 11 hores no surto al carrer, atemorida de trobar-me els efectes de l'huracà de la nit anterior. Les destrosses dels energúmens, la majoria aliens al barri, que no s'estan de pixar arreu, cremar bicicletes i arrancar semàfors -la resposta governamental hauria de ser contundent, molt contundent-. Tanmateix, la destresa dels invisibles, dels treballadors municipals que a les nits curen la ciutat perquè l'endemà estigui impecable, és impressionant. La plaça dels Àngels està impol·luta; la Rambla també. I els semàfors, allà on toca. L'únic que delata la bogeria de la nit anterior són les portades als quioscos de l'artèria més autèntica de la ciutat. I les samarretes que filipins, marroquins i pakistanesos, i catalans d'origen, continuen lluint. El Barça, en efecte, és més que un club. Al Raval ho ha tornat a demostrar.

Colors i calés (publicat a l'Avui)

Una de les lliçons apreses després d'alguns centenars d'articles és que escriure sobre futbol és temerari. Tant o més que endinsar-se en el conflicte palestino-israelià o qüestionar els dogmes de fe del nacionalisme català i espanyol.

Tanmateix, la temptació, en aquesta ocasió, és massa forta: l'Espanyol ha marginat -en llenguatge eufemístic en diuen "donar un descans"- Noemí Rubio, la jugadora de l'equip femení de futbol perquè, oh pecat!, va fer pública al Facebook una foto on apareixia amb els colors blaugranes pintats a la cara, la bufanda a la cintura i un somriure de bat a bat. El motiu: celebrar la Copa del Rei guanyada pel Barça de Guardiola.

La noia, pel que m'informen els companys d'esports en un rapidíssim briefing, és (era) una de les estrelles de l'equip. Era una jugadora especialment valorada per una entitat que coneixia perfectament la seva adscripció blaugrana, compartida amb algunes de les seves companyes. Ara bé, en el moment que la Rubio es va atrevir a fer públic allò que Sánchez Llibre i companyia ja sabien, l'han marginat. Argüeixen, en unes explicacions com a mínim cíniques, que la noia ha ferit la sensibilitat de molts aficionats espanyolistes i, a més, "ha faltat al respecte a la institució que la paga" (?).

Per què aquesta obcecació a amagar que el futbol s'ha convertit en un negoci? Si no fos així, els dirigents blanc-i-blaus fa temps que haurien fet neteja al vestuari d'infiltrades blaugranes. Però el que compta, el que comptava, era la seva professionalitat, i no pas les seves preferències futbolístiques.

Aquest cas remet, inevitablement, a l'episodi Figo. Jugador maleït pels aficionats culers, i, per cert, íntim amic de Pep Guardiola. El portuguès encara no pot visitar Barcelona sense patir per la seva integritat. Lamentable. I és que alguns no s'han assabentat encara que una cosa són els colors i una altra són els calés. Allò d'"avui he arribat al club en què somniava des de petit" és una farsa. Immensa. Monumental.

La plantilla actual del Barça, comandada per l'excels Guardiola i amb un bon grapat de jugadors del planter, és una excepció. Perquè amb quantitats de diners desorbitants movent-se pels estadis i pantalles d'arreu, el futbol és un negoci. I els jugadors són treballadors. Molt ben pagats, per cert. Figo va fitxar pel club que més diners va afluixar. Va ser mentider en negar les seves intencions, però no pas un traïdor. Rubio, ingènua ella, ni tan sols havia mentit.