Nova York segons Enrique Vila-Matas

- Oiga, sólo una pregunta, y usted disculpe, pero me mata la curiosidad...¿Y no podria ser feliz viviendo, por ejemplo, en Toro, en la provincia de Zamora?, pregunta el director de la oficina bancaria.
Queda pensativo Riba sólo unos segundos y finalmente emprendre el pedregoso camino zamorano de su respuesta. Lo hace con una voz deliberadamente suave, poética, antibancaria, vengativa respecto al espacio financiera en el que se encuentra.
-Es una difícil pregunta, pero se la contesto. Siempre he pensado que, cuando oscurece, todos necesitamos a alguien.
Silencio impresionante.
-Sin embargo- prosigue Riba-, tengo la impresión que en Nueva York, por ejemplo, si oscurece y no tenemos a nadie, siempre puede resultar menos dramática la soledad que en Toro o Benavente. ¿Me comprende ahora?

Extret de Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas

Ètnia catalana de Barrera (publicat a l'Avui)

Cara a cara del Políticament incorrecte. En Josep Puigbó em qüestiona sobre les declaracions que l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, fa al llibre Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què assegura que els catalans, “fins i tot com a grup ètnic, tenim complicat de subsistir”. Abans de respondre, puntualitzo: que el 2008, a Catalunya, haguem de parlar en termes etnicistes, és summament preocupant i obscè. En un món que ens acaba de llançar el missatge, potentíssim, que qualsevol persona, independentment de la seva raça, pot arribar a ser president dels Estats Units, el fet que a Catalunya estiguem debatent sobre l’ètnia catalana és un símptoma, aquest sí, de profunda decadència. El problema del país no és el color de la pell o l’origen dels que habiten les ciutats i pobles del país com sembla pensar Barrera.

El meu barri és el Raval: la diversitat ètnica és un fet. Una diversitat, que, aviat, s’estendrà a tot Barcelona. Tanmateix, el problema no és l’“ètnia” dels que travessen la plaça dels Àngels. El problema és si tots se senten ciutadans i membres d’una comunitat política que es diu Catalunya, amb els drets i deures que això implica. I si tots estimen i parlen el català com ho faig jo. La qüestió fonamental és la integració. I no pas la puresa ètnica (i catalana) de l’arbre genealògic. Els EUA són un gresol de cultures i ètnies, però això no impedeix que el sentiment i orgull nord-americà sigui indiscutible. El nostre desafiament, com escrivia ahir molt bé Lluís Anton Baulenas, és ser com Nova York. On blancs i anglosaxons són a punt de ser minoria però “no trontolla res”. Perdre el temps en discussions sobre la naturalesa ètnica del país és el pas previ a escriure la nostra pròpia necrològica nacional.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Cotxe, germà i ambaixada (publicat a l'Avui)

La concatenació de nyaps de líders republicans erosionen, dia a dia, la reputació governamental de la formació. Vegem-ne uns exemples. U: el cas Benach. El fet que s'hagués equipat el cotxe per disposar d'una "oficina mòbil" té, en certa manera, justificació. El que és inconcebible, propi de polítics que obliden que es deuen als ciutadans, és que una bona part dels cotxes oficials del país tinguin els vidres tintats. Entre ells, és clar, el del president del Parlament. Amagar-se darrere l'opacitat del vidre no s'explica per motius de seguretat. S'explica, simplement, per supèrbia. El polític serveix al poble, fa de mitjancer entre el ciutadà i l'administració, i, per tant, l'últim que ha de fer és aïllar-se en una ridícula bombolla de presumpció. La bona política passa per la proximitat. Molts no ho han entès. Dos: un altre nyap, dels grossos, que resta honorabilitat a ERC com a força de govern: el nomenament del germà Apel·les com a ambaixador de Catalunya a París. Apel·les, de desconegudes dots per a ostentar un càrrec d'aquesta magnitud, ha passat per davant d'acreditadíssims professionals que exercirien, amb mestratge, aquest càrrec. Penós. Tres: a aquesta incòmoda llista de greuges, un últim apunt, indicatiu de la volada que tenen els afers exteriors del país. Aquesta setmana, Carod (Josep-Lluís), ha anunciat que la delegació de la Generalitat a Estats Units estarà ubicada al Rockefeller Center. ¿És que no hi ha llocs més insignes -i econòmics- a Nova York? ¿És que només coneixen aquest temple del turista xancletaire a la ciutat dels gratacels? ¿Han visitat els Villages? ¿Coneixen els Upper Sides? Si es descuiden, obren la seu a la Trump Tower. El súmmum del mal gust: u, dos i tres.

Entrevista a Mary Ann Newman (publicada a l'Avui)

Catalunya s'ha desvinculat mentalment d'Espanya

Mary Ann Newman Directora del Catalan Center a Nova York

Per què s'interessa per la cultura catalana?

El 1972 estudiava a Madrid. Provenia d'una Nova York molt viva i d'un ambient d'esquerra. Madrid em va semblar una ciutat molt grisa. Aleshores vaig viatjar a Barcelona. L'arribada a l'Estació de França em va impactar. La ciutat em va enamorar.

Vostè estudiava filologia hispànica. ¿Era conscient de l'existència del català?

Sabia que hi havia una cultura catalana amb llengua pròpia. Ho vaig saber al col·legi pel llibre de cultura de les classes de castellà...

Al col·legi? A Nova York?!

Sí, el llibre explicava les diferents cultures d'Espanya: Catalunya, Galícia...

Què va trobar en Barcelona?

A Madrid no em trobava a gust, i Barcelona va ser una passió a primera vista.

Però Barcelona tenia poc a veure amb Nova York...

Barcelona també era franquista, però s'hi respirava un altre clima. Hi ha molts elements que uneixen Barcelona amb Nova York: totes dues són ciutats portuàries, capitals culturals però no polítiques...

Se sentia confortable a Barcelona?

Vaig sentir una entesa especial amb la gent, em va acollir generosament.

Quan s'hi estableix per primera vegada?

Al 76 vaig tornar a Madrid per fer un màster. Volia conèixer Espanya després de Franco, però a Madrid semblava que Franco encara era viu! Quan vaig acabar d'estudiar, vaig viatjar a Barcelona, hi vaig trobar feina i vaig viure-hi vuit mesos. El 1977 va ser un any espectacular! Vivia a les Rambles i qualsevol manifestació o gresca passava per sota de casa!

Com va aprendre el català?

Les dues úniques classes formals de català que he fet van ser el 1976 al Círculo Catalán de Madrid. A Barcelona el vaig aprendre al carrer. En tornar a Nova York, vaig proposar a un grup d'amics novaiorquesos que parlaven castellà si volien aprendre català. Ens reuníem a casa, jo m'estudiava el Teach yourself catalan de l'Alan Yates i els l'ensenyava. De passada, jo aprenia a escriure i parlar correctament!

Com s'explica l'interès dels seus amics de Nova York per aprendre, el 1976, català?

Eren progressistes. Els interessava molt la qüestió catalana. Als Estats Units les cultures dites minoritàries són respectades, és una qüestió de drets civils.

Potser interessa més als EUA que a Espanya...

I més que a Europa, on la gent sovint compara el fet català amb qualsevol fet regional local, i el minimitzen. Els nord-americans parteixen de menys de conceptes previs i es deixen fascinar per una cultura com la catalana. No hi posen barreres.

En aquests anys, com ha canviat Catalunya?

S'ha desvinculat mentalment d'Espanya. El 1977 la cultura espanyola era la que vivies tot el dia. Ara per veure cultura catalana només et cal engegar el televisor.

Espanya encara nega el fet català...

A finals dels setanta, els opositors al franquisme reaccionaven positivament davant els temes socials: grups minoritaris, feminisme, drets gais... Algunes d'aquestes coses ja s'han normalitzat, però, en canvi, s'ha involucionat, en la reflexió davant dels fets diferencials culturals o nacionals.

Per què es nega el fet català?

Ho compararia amb el que ha fet la dreta als EUA: distorsiona el discurs polític en temes com l'avortament. Això a Espanya no es discuteix. Aquí la dreta manipula amb el separatisme.

Vostè potencia la cultura catalana a Nova York. D'on sorgeix la idea del Catalan Center?

Sorgeix des de l'Institut Ramon Llull. El 2004 es van produir dos fets: el director de la Film Society of Lincoln Center va venir a parlar amb nosaltres perquè volia fer un cicle de cinema català; i el Metropolitan Museum volia fer l'exposició d'art català Barcelona and modernity. Les institucions novaiorqueses s'esmerçaven en la cultura catalana! D'aquí va sorgir la idea de muntar un centre de cultura catalana que assessorés les institucions de la ciutat quan fessin manifestacions culturals catalanes i que, alhora, fes programacions pròpies.

Què atrau de Catalunya al Lincoln Center?

Vaig preguntar-li això a Richard Peña, el director de la Film Society. Em va dir que sempre li havien interessat les narratives amagades per la "història oficial". Ho veu? Tornem al respecte per les cultures no hegemòniques.

Com descriuria la seva relació amb Catalunya?

És casa meva. És la meva segona casa. Vaig viure a Catalunya del 2002 al 2006 i he tornat a Nova York per muntar el Catalan Center. Sóc novaiorquesa i en la feina de difusió de la cultura catalana sóc més efectiva aquí que a Catalunya. Puc abastar més gent.

On es veu vivint els propers anys?

Em veig arrelada a Nova York, propiciant el vaivé dels catalans, i viatjant molt a Catalunya: he de saber què s'està cuinant!

Barcelona a Houston Street (publicat a l'Avui)

Tornem-hi. Quinze dies després, aquest entranyable racó del diari torna a ser un privilegiat refugi. Un llarg viatge a Nova York ha marcat aquest lapsus temporal. I ha tenyit d'encara més incredulitat l'observació d'algunes manies ben nostrades. Un d'aquests vespres a la gran capital d'Europa, que no és altra que Manhattan, l'opció escollida és anar a veure Vicky Cristina Barcelona. L'Angelika Film Center, situat a la vorera nord de Houston Street amb Mercer, a la frontera entre el Noho i el Soho, projecta l'última pel·lícula de Woody Allen. Al cartell lluminós fa goig veure el nom de la ciutat acompanyant l'exuberància i el talent de Pe, Johanson i Bardem. Ja dins la sala, només servidora i acompanyant som conscients dels rius de tinta que ha generat la pel·lícula a la nostra ciutat. I de com algunes plomes (plometes) del país han consagrat aquesta pel·lícula com la pitjor del director i han desqualificat l'audaç productor del film, Jaume Roures, culpant-lo de la suposada mala impressió (?!) que transmet l'obra d'Allen. El públic disfruta. Molt, moltíssim. En lloc d'aturar-se a examinar quina és la dicció i la versemblança de Rebecca Hall quan explica que estudia la cultura catalana, els novaiorquesos que han pagat 12 dòlars per veure la pel·lícula disfruten com fa temps que no feien amb un treball d'Allen. A la sortida, satisfeta amb el que acabo de veure, penso, només per un moment, en tots aquells i aquelles que s'han escarrassat a criticar el film. Sondejo alguna explicació mesuradament raonable. Miopia, excés de preocupació pel propi melic, i enveja, ràbia, contra els catalans que triomfen, com Roures. Ridículs vicis vistos des de l'altra banda de l'oceà que segur que algun dia, per ser més feliços, corregirem.