La fruita podrida (publicat a l'Avui)

Quan la crisi econòmica encara no collava, quan la crisi no era encara una crisi sinó un saludable "desengreixament", en paraules del ministre Sebastián, Zapatero va comprometre's a aplicar una doctrina econòmica d'esquerres i a no retallar les polítiques socials. A finals d'agost, conscient de les ordres del cap suprem, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, fent gala de la seva militància socialista, va instar les grans empreses a pessigar els seus opulents beneficis en lloc de congelar els salaris dels treballadors per fer front a l'adversa conjuntura. Tanmateix, ahir, alliberant-se de la cotilla social (i socialista), va anunciar que bloquejarà les contractacions d'immigrants si l'atur no frena. D'esquerres, sí. Però només per als espanyols. Amb aquest advertiment, el ministre va aconseguir unir en la crítica UGT, CCOO, ERC, ICV, CiU, PNB i el govern català, que van mostrar la seva oposició a aquesta decisió. Corbacho no només es llança al populisme més barat -els espanyols primer-, sinó que intenta deslliurar el govern de qualsevol responsabilitat sobre els 2,5 milions de persones que fan avui cua a l'Inem. La culpa, va deixar entendre, és dels immigrants. No s'equivoqui. La responsabilitat de preveure i arbitrar els mecanismes per frenar l'atur és seva. I no pas d'aquell senegalès que treballa a la campanya de recollida de fruita de Lleida. Una fruita, que, per cert, es neguen a collir els aturats del país. La consellera Serna va explicar que Treball va trucar a 1.500 aturats perquè participessin en la recollida d'enguany. Només 500 van acceptar. ¿I si en lloc de culpar els immigrants el ministre Corbacho s'ocupa dels 1.000 que van rebutjar la feina? Això, tanmateix, potser no seria vist com a economia d'esquerres. I l'electorat, espanyol, el castigaria.

El cinturó i el telèfon (publicat a l'Avui)

La crisi es nota. Tant, que des de diverses instàncies internacionals s'està alertant de la caiguda estrepitosa de l'economia espanyola, contaminada per l'esclat de la bombolla immobiliària. En aquesta situació, és habitual que el primer instint granempresarial sigui emplaçar els treballadors a allò tan cretí d'"estrènyer-se el cinturó". Davant d'aquesta temptació, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, que en immigració ha assumit sense complexos les tesis de la dreta més dura, ha fet gala de les seves credencials socialistes defensant els treballadors. En unes declaracions que han passat inadvertides però que no s'haurien de menystenir, Corbacho ha advertit a les empreses que en lloc d'amenaçar els seus treballadors amb la congelació salarial, fixin la diana en els seus infladíssims i opulents beneficis. "No es pot traslladar a una persona que cobra 1.000 euros al mes [el missatge de la congelació salarial] perquè ja està fent un sacrifici cada dia", va advertir Corbacho a unes corporacions que no paren d'afegir zeros al seu compte de beneficis. Bravo pel ministre. L'advertiment, tanmateix, s'hauria de completar amb un al·legat a favor dels consumidors (treballadors, d'altra banda). I és que la segona temptació empresarial en temps de crisi és castigar els clients amb sobrecostos. Vegeu, si no, l'últim moviment de Telefónica, que lluny de fer competitives les tarifes dels mòbils, les més cares d'Europa, a partir de l'1 d'octubre cobrarà als seus abonats la identificació de les trucades entrants, servei que ningú ha sol·licitat, embutxacant-se 84 milions d'euros a l'any addicionals. D'això se'n diu cornuts i pagar el beure. Fot-li amb els instints corporatius.