La força de la raó

Ho vaig escriure fa mesos: no sóc independentista. Però el que estem vivint els últims mesos em forçarà, tard o d'hora, a passar del maragallià Escolta, Espanya, en què creia profundament, a l'Adéu, Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional, la deixadesa de l'esquerra espanyola, còmoda amb el ranci model territorial de la dreta, em deixa sense raons per continuar defensant l'anhel federalista. Ho ha escrit perfectament Ferran Mascarell: l'Estat ha de ser artífex de benestar. Ahir, i també avui, malauradament, l'Estat espanyol ha esdevingut artífex de malestar. És per això que si el federalisme és estèril, caldrà explorar noves opcions. Opcions que amb la paraula de persones com Imma Tubella esdevenen més nítides que mai. Amb la força de la raó, de la intel·ligència, de l'argument, és com es podrà construir aquest país. No pas des de la víscera. Llegiu aquesta entrevista, gaudiu-ne. Jo també prefereixo Finlàndia a Argentina, malgrat els tangos.

Federalisme, encara?

Sempre he estat federalista. Sempre he defensat l'Espanya plural. Sempre he advocat per l'entesa entre els diferents pobles d'Espanya. Però avui, assabentant-me amb comptagotes de la sentència íntegra del TC em plantejo si encara hi ha marge per aquest somni federal. Acabaré per pensar que des d'Espanya, des del PP, i des d'una bona part del PSOE, volen que tots, TOTS, esdevinguem independentistes. I a fe de bé que ho estan aconseguint.

El terrós de sucre (publicat a l'Avui)

Ferran Mascarell té raó. Josep Ramoneda té raó. Xavier Rubert de Ventós té raó. Juan José López Burniol té raó. Jordi Sànchez té raó. Josep Maria Terricabras té raó. Cadascun d’ells, i molts d’altres intel·lectuals del país, a la seva manera, ha expressat una certesa indiscutible: la relació entre Catalunya i Espanya dissenyada a la Transició ja no és vàlida. S’ha fos com un terròs de sucre. Les solucions que cada un d’ells proposa són diverses, però no dispars. La situació actual, amb el reiterat incompliment de l’Estat, via finançament autonòmic, via traspassos angulars, és inacceptable. La invasió de competències que suposa el fons de rescat bancari, la supèrbia que denota anunciar el pla d’ajut a la compra de cotxes sense tenir en compte els territoris de l’Estat, aboca Catalunya a una camí sense sortida. Si bé vaig escriure fa pocs mesos que no he estat mai independentista, aquesta opció, incompliment darrere incompliment, esdevé alternativa possible. Qui sap si inevitable. Depèn, fonamentalment, del govern català, i sobretot, del PSC, que amb la seva actuació en les properes setmanes marcarà l’abast que tindrà la ruptura amb Espanya. O dit, d’una altra manera, com serà de radical el trencament amb un marc de relacions esgotat, mort. La pilota és a la seva teulada. Si la saben jugar, amb valentia, amb exigència, amb sentit de país, sense abaixar el cap, l’opció federal, l’única alternativa possible abans tirar pel dret amb la independència pot tenir encara validesa –si bé, a hores d’ara, amb unes constants vitals molt debilitades. José Montilla, aquell andalús que es va convertir en president de Catalunya, qui sap si serà el que materialitzarà el salt més important en la història d’aquest país. És la seva, és la nostra, única sortida. Si no, només ens quedarà la independència.

No sóc independentista (publicat a l'Avui)

No sóc independentista. Sempre he recelat de posar la nació per davant de tot, com fa la dreta del país. Una nació que tantes vegades ha estat excusa d’actituds, certament, poc patriòtiques. Sóc catalana i catalanista però sempre m’ha esgotat l’ànsia de convertir Espanya en un dimoni en els qual exorcitzar els nostres traumes. M’ha fatigat el victimisme malaltís que ha alimentat el discurs d’una part del país. Un victimisme que, tanmateix, no ha estat obstacle per practicar, amb l’esquerra i dreta espanyoles, un paradigma de relació bilateral –el peix al cove– que ha estat la millor garantia per mantenir l’statu quo. Sempre he cregut en l’“Escolta, Espanya” que va dir Joan Maragall. En un Estat construït a partir dels pobles que el constitueixen.

L’esquerra catalana, sempre més avançada que l’esquerra espanyola i la dreta catalana, ha sigut l’única capaç de formular una idea d’Espanya des de Catalunya, l’Espanya federal. Una esquerra que no es va estar d’afirmar, per boca del nét del poeta, que “allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Tanmateix, l’empenta de l’esquerra catalana ha xocat de nou amb un mur. Un mur desvergonyit que incompleix una llei orgànica com és l’Estatut, aprovat en referèndum pels catalans i pendent del capritx d’un desacreditat Tribunal Constitucional. L’esquerra espanyola que lidera Zapatero i que anhelaria tornar a pactar amb la dreta catalana, poc perillosa i conservadora, és capaç de pagar a Andalusia mentre menysprea Catalunya amb unes xifres i un model de finançament inacceptables. L’esquerra espanyola em situa ara en una carreró sense sortida. I si no canvia d’actitud, farà que, contra la meva voluntat, recuperi el vers del poeta, però per dir, en aquesta ocasió, i definitivament, “Adéu, Espanya”.