El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.

Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.

Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.

Català nascut murcià (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

El gat de Botero de la Rambla del Raval és un dels escenaris de joc preferits dels nens d’aquest barri de Barcelona. A falta de jardins i parcs públics, enfilar-se al llom del gat, o penjar-se dels seus bigotis, és una de les diversions que causen més furor entre els nens que, quan cau la tarda, volten pels voltants de la Rambla. Els pares, pakistanesos o bengalís arribats a Barcelona fa dècades, conversen amb els seu compatriotes asseguts a les cadires disposades a les franges laterals de l’avinguda. Sempre amb les seves sandàlies als peus, faci fred faci calor, xerren durant llargues estones observant de lluny els fills. Uns fills als quals habitualment ens referim no només com a nens, sinó que hi afegim pakistanesos. I errem. Perquè aquest nens són catalans. Ras i curt. Tan catalans com els Masdeu o els Llobet, per citar cognoms d’indubtable estirp.

D’aquest tema en va parlar el sociòlegSalvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 2009. Un discurs que li vaig reclamar després de conversar sobre el fracàs de la multiculturalitat, quan Merkel en va fer esment, en una de les tertúlies que, mensualment, celebrem el Cercle Catalanista de l’Ateneu. El text, titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur, formula un concepte molt interessant, i que hauríem d’assumir tots, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació. Diu Cardús: “La segona metàfora que els presento proposa una dissolució de la distinció entre autòcton i immigrant, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, perquè la condició d’immigrant és caduca”. Exacte. La condició d’immigrant caduca! “No s’és immigrant per sempre, per molt que determinades pràctiques sociològiques confusionàries així ho facin creure quan recompten estrangers i ens els converteixen en immigrants per sempre. Una condició que estenen, com si fos genèticament, a uns suposats “immigrants de segona (o tercera) generació”.

Aquesta consideració és important a les portes d’unes eleccions municipals en els quals només podran votar els immigrants (ai!) dels països que tinguin convenis de reciprocitat amb l’Estat. Quan els deixarem de considerar immigrants i assumirem que, malgrats els orígens diversos, som tots catalans amb un futur comú? Però també és important per a moltes famílies. Començant per la meva. Sóc néta de Pedro Jiménez i d’Antonia Martínez, de Puerto de Mazarrón, Múrcia. El meu pare, nascut murcià ara fa uns quants anys, ¿és encara immigrant després de 40 anys a Catalunya? És català. Indubtablement. Com aquesta cronista, una de les tantes Jiménez del país, és catalana i no pas murciana “de segona generació”. Ras i curt. Tan catalana com els nens que es pengen dels bigotis del gat més famós del Raval.

Identitat(s) i nacio(ns) (Publicat a l'Avui)

Xavier Rubert de Ventós, en una entrevista a l’A més a més, defensava “la multiidentitat”, que qualificava de curativa. En una argumentació que hauria de posar els pèls de punta als que posen en el centre del discurs polític la (uni)identitat, Rubert ironitzava: “Sempre poso l’exemple d’un home que sigui de Vic, catalanista, de CiU, sardanista, excursionista, culer, etc. Jo li demanaria que almenys fos de l’Espanyol o budista. Altrament no tindrà una identitat. Serà una redundància!”. En efecte, una persona amb les característiques descrites per Rubert seria un cas paradigmàtic de trastorn obsessiu compulsiu, modalitat barretina.

Ahir, el que va ser director del MACBA i ara comanda el Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, advertia en una entrevista que ja no existeixen les cultures nacionals, tal com s’entenien al segle XIX, això és, immaculades d’influències alienes. Villel explicava que, avui, les grans ciutats, “més que un aparador d’una identitat, tenen vocació de hub o port on es creuen gents que vénen de tot arreu i que van cap a tot arreu, i que barregen i antagonitzen múltiples identitats culturals de tot el planeta”. Atenent-nos a les precisions, més que encertades, de Rubert de Ventós i Borja-Villel, és fàcil qüestionar-se quin sentit i futur té un projecte polític que pivoti, exclusivament, sobre la identitat nacional. O, dit d’una altra manera, sobre la nació, sigui aquesta Catalunya o Espanya. Sigui aquest projecte UPyD o el partit que idea l’encara republicà Joan Carretero. Uns i altres haurien de recuperar el meravellós Què és la política?, de Hannah Arendt, en què ja d’entrada adverteix que “la política es basa en el fet de la pluralitat dels homes”. Pluralitat d’identitats, esclar.