L'economia a examen. Respostes a una crisi, a les llibreries!

Visionaris a Davos (publicat a l'Avui)

Ales muntanyes que el 1912 van allotjar la dona de Thomas Mann, Katia, s'hi cita anualment la flor i nata de les finances, la política i la faràndula mundial -que, pel que sembla, no inclou ningú del govern espanyol, que, entossudit a recomanar el pernil ibèric, ha oblidat assistir allà on es couen les castanyes de l'economia global-. A Davos s'hi han congregat sempre tots aquests homes i poques dones per passar revista al futur del món i garantir que res canviï, això és, que la distribució de la riquesa segueixi sent igual (d'injusta) i que la doctrina neoliberal conservi el seu vigor. Aquest any, tanmateix, la festa ha estat tenyida de dol: el salvatge capitalisme, l'orgia de la desregulació i la mà invisible de Smith han fracassat. Estrepitosament. Davant d'aquesta cruel (o dolça, segons com es miri) evidència, els molts homes i les poques dones de Davos, desorientats, no saben què fer. Ni, tampoc, aparentment, què dir. Després de cinc dies enclaustrats a la que va ser màgica muntanya, els gurus només han encertat a pronosticar que el món està abocat a patir "dràstics conflictes socials". Evidentment! Amb la previsió, esgarrifosa, que 50 milions (!) de treballadors poden perdre la feina el 2009 per culpa d'una crisi en la qual qui més ajudes rep és el gremi bancari, és inevitable (només faltaria!) que els carrers d'arreu esclatin de fúria. En comptes d'extreure conclusions del nivell de Petete, el que calen són solucions, ja!, perquè no hi hagi tants milions de damnificats. Molts dels assidus a Davos havien estat ferris defensors de la doctrina que ens ha portat el caos. Ara els toca rectificar. Fer política. I, sobretot, estimar Keynes com mai ho havien fet. Si no, els carrers cremaran. I amb raó.

La síndrome de l'aturat (publicat a l'Avui)

El diari obre avui amb una notícia que fa tremolar: l'increment més alt, des que es tenen xifres oficials, de l'atur. A l'agost, 20.000 persones -preneu-vos un temps per calibrar aquesta xifra- s'han quedat sense feina a Catalunya, de manera que les persones que freqüenten les oficines del servei català d'ocupació són, en aquests moments, 342.000. A tot Espanya -conteniu la respiració- 2.530.000 persones estan sense feina. Davant d'aquestes xifres, esgarrifoses, que no fan més que confirmar els alarmants símptomes de flaquesa de l'economia espanyola -el Financial Times sentenciava ahir Espanya a una "profunda recessió"-, és del tot obscè que propis i estranys proclamin als quatre vents que pateixen la síndrome postvacacional. Si bé sempre he defensat que els trastorns psicològics es tractin de forma rigorosa -recordeu Suïcidis sense culpables-, donar una dimensió gairebé institucionalitzada a aquest trastorn, precisament en aquest moment, no és més que una ofensa de ben pagats i acomodats panxacontentes cap a aquells que avui enfilaran el camí de l'oficina de l'Inem. Només aquelles persones que en algun moment de la seva vida s'han vist forçats a ser carn d'Inem -malgrat el que diuen alguns amb complex d'esquirol, qui va a l'atur no ho fa per gust- saben que n'és de dur creuar aquella porta a la recerca de la feina perduda. A tots aquells que es lamenten de la fi de les vacances, els faria una recomanació. Sense presses, a la fi de la jornada laboral, dirigiu-vos a una oficina de treball. Acomodeu-vos i observeu els que fan cua. Poseu-vos a la seva pell. Quan en sortiu, la vostra lamentada síndrome, tingueu-ho ben segur, haurà desaparegut