Puyal en tren (publicat al suplement de Cultura de l'AVUI)

El catedràtic d’economia Germà Bel explica que els viatges en tren seran cada vegada més inusuals. Amb la ferotge competència dels vols barats, són minoria els que opten pel tren per viatjar a ciutats europees. A banda dels joves que recorren al veterà Interrail, el vell mode de transport perd adeptes a marxes forçades en les llargues distàncies, excepte en la versió alta velocitat. Una alta velocitat que a Espanya, diu Bel, és l’expressió fefaent de la concepció radial de l’Estat i de la poca visió estratègica dels successius executius, que ha preferit el bling-bling  de l’alta velocitat a la imprescindible modernització de Rodalies. L’argumentació de Bel és inapel·lable. Si bé té un però: el romanticisme. Un romanticisme que aquests dies ha retornat de la mà de Joaquim Maria Puyal, que, en una juguesca amb Pere Escobar, s’ha desplaçat a Kazan amb tren per retransmetre el partit del Barça. El gran periodista va arribar ahir al matí, a bord del Transsiberià, a la capital del Tatarstan, revivint els llarguíssims viatges que tants periodistes han fet en ferrocarril per cobrir grans esdeveniments. Perquè, malgrat l’economia, els viatges en tren tindran llarga vida. Leonardo Sciascia, al El mar color de vino, recull de contes publicat per Anagrama, ho explica de forma deliciosa: “Y es que un viaje en tren es como una representación de la existencia, por lo sintético, por la contracción de espacio y tiempo, como en el teatro, vamos; y en él se recrean, sobre un fondo de ficción inadvertida, todos los elementos, las razones y las relaciones de la vida”. Puyal ho ha reviscut. k