Jo discrepo (publicat suple de Cultura de l'AVUI el 7 d'octubre)

Encara no l’he acabat, però ja puc dir  El món no se’n surt (La Magrana), el llibre pòstum de Tony Judt, és de lectura obligatòria: sacseja la consciència de qui el llegeix i pot d’esdevenir un antídot a la resignació que porta a ciutadans i intel·lectuals a abaixar el cap als dictats dels mercats. El llibre de Judt és especialment oportú en un moment en què ens hem d’empassar, sense protectors d’estómac, reformes com la laboral. Una reforma que malgrat la salvatjada d’alguns dels seus preceptes, com és situar l’acomiadament objectiu en només 20 dies (vuit dels quals subvencionats per l’Estat, és a dir, pels ciutadans), ha obtingut el silenci còmplice i fins i tot l’aplaudiment d’alguns intel·lectuals progressistes que, m’hi jugo un pèsol –com diria Puyal–, haurien caigut en l’histerisme si l’hagués impulsat el PP. El llibre de Judt defensa la necessitat de ser crítics amb els que ens governen, encara que siguin els nostres. En efecte, encara que siguin els meus, com a ciutadana tinc l’obligació d’examinar amb lupa el seu exercici del poder. Jo discrepo, perquè “la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem– constitueix la sàvia d’una societat oberta”. Certament “necessitem persones que facin virtut de l’oposició a l’opinió majoritària, perquè una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”. I és que no podem deixar la política econòmica només en mans dels experts. Els ciutadans tenim el deure d’informar-nos: alliberem-nos del “cercle de la conformitat” i, sobretot, tornem a discrepar.

Motius per la vaga, no pel vandalisme

Ho he dit a diverses tertúlies: hi havia motius per fer vaga. Aquesta reforma laboral, a banda d'atemptar contra els drets dels treballadors (l'acomiadament de 20 dies és aberrant), és inútil: ni reduirà la temporalitat, ni crearà ocupació, ni fomentarà la ocupabilitat dels aturats. Un despropòsit. Ahir, per tant, era raonable fer vaga, però el que no és raonable és la coacció ni el vandalisme, d'individus que poc tenen a veure amb les reinvindicacions dels treballadors. És més, avui la portada de La Vanguardia m'ha sorprès amb un vàndal que no és res més que un paràsit que es passeja pels carrers del Raval de bar en bar. Vaga sí, és un dreta fonamental en democràcia, i més si enstà fonamentada, com és en aquest cas. Coacció, ni parlar-ne. I un últim apunt: les vagues ja no es poden a fer a nivell estatal, el món ha canviat. I, o creem moviments de protesta supranacionals, de més gruix que el d'ahir a Brussel·les, o no ens en sortirem. Els mercats seguiran guiant la política. Un drama: la democràcia en surt tocada.

La dignitat de Catalunya (Editorial de 12 diaris catalans)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)

Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"

ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005

Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.

Tots els funcionaris són ineficients?

En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.

En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".

Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...

¿La reforma de la funció pública és la més urgent?

Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...

Falta coratge polític?

La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...

Manca autoritat?

Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.

Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?

Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!

Vostè critica les prejubilacions.

Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.

S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.

Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!

Com concretaria aquesta reforma?

L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!

Quin ha de ser el rol de l'Estat?

El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...

Zapatero fa de pare?

Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...

La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...

Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...

Zapatero vol dialogar amb la CEOE...

S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!

Zapatero té prejudicis contra vostès?

Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.

La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?

Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.

Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...

No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...

Massa burocràcia.

No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.

Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.

Té un articulat massa llarg.

Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".

No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.

Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.

S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.

Això ja s'ha fet!

Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.

A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?

Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!

Ja hem tocat fons?

En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.

La liquiditat ha arribat a les pimes?

No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.

La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.

S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.

Vostè suspèn Zapatero en tot!

No...

Què ha fet bé, Zapatero?

[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.

Zapatero no lidera?

Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!

Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?

La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.

Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?

Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.

Garantista! Les hipoteques han volat!

Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!

Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.

El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!

Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.

Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.

L'esquerra no ha mort (publicat a l'Avui)

Fa una setmana vaig escriure “Desperta, esquerra!”. Amb els resultats de les euroeleccions, l’esquerra va despertar de cop. Els socialistes, valedors fins ara de la socialdemocràcia, han quedat tocats. Precisament quan el neoliberalisme ha fet fallida. El paradigma econòmic de la dreta s’ha enfonsat, però els partits de dreta guanyen. El socialisme, mut, s’ho mira derrotat. Què ha passat? La dreta, que en campanya lloa el mercat, al govern, amb la crisi devorant empreses i famílies, no s’allunya ni un mil·límetre del que faria un socialista. Perquè els partits socialistes, emmirallats en la infame tercera via de Blair, van renunciar al programa socialdemòcrata per lliurar-se al dogma neoliberal. El socialisme és avui alternança, però no alternativa de la dreta. Una dreta que viu dels rèdits de l’Estat de benestar. La socialdemocràcia no ha mort. Però ha estat blasmada pels partits socialistes. Perquè socialdemocràcia no és només defensar els drets civils, com creu Zapatero. Socialdemocràcia vol dir valentia, vol dir reformisme de llarg abast. Socialdemocràcia és progrés. És el contrari de l’immobilisme que practiquen els socialistes instal·lats al poder. La socialdemocràcia ha de ser capaç d’articular un discurs propi sobre immigració, sobre l’articulació del diferents pobles de l’Estat, sobre mercat de treball. Socialdemocràcia no és imitar la dreta en immigració, en centralisme i en mercat de treball, però amb un somriure a la cara. ¿Volem un nou paradigma que posi límits als mercaders i al mercat? Segur. La socialdemocràcia està ben viva. No ha mort. És la resposta. Però avui ja no l’encarnen els partits socialistes. Només cal fixar-se en França. Mentre Aubry i Royal ploraven, Cohn-Bendit, reivindicant la socialdemocràcia verda, ha triomfat.

Desperta, esquerra!

Quan llegeixis aquestes línies segurament ja hauré visitat el col·legi electoral de la plaça de les Caramelles. I ho hauré fet coneixent els resultats d’Holanda, que han catapultat l’extrema dreta com a segona força del país. L’explicació fàcil és vincular immigració amb inseguretat i argüir que només la dreta dóna respostes a l’assumpte –no pas problema. Berlusconi, exponent ja, segons els seus compatriotes Umberto Eco i Michela Marzano, del nou feixisme que pot contaminar Europa, basa bona part dels seus triomfs en l’estratègia d’atiar la por contra l’immigrant i dramatitzar els perills d’una societat “multiètnica”. Erigint-se, amb l’ajuda d’infames alcaldes com el de Roma, Gianni Alemanno, en salvador de la puresa italiana. Tanmateix, la culpa del que està passant a Europa és dels grans partits de l’esquerra, que han dimitit de les seves funcions. Com bé explica Josep Ramoneda a les pàgines que segueixen, als 80 i als 90, en plena revolució conservadora, l’esquerra va renunciar al seu patrimoni socialdemòcrata per lliurar-se a la doctrina neoliberal. A Espanya, l’actitud de Zapatero amb la immigració n’és un exemple. Aliant-se amb els populars europeus i traint la disciplina de vot dels socialistes del continent, el PSOE va votar la directiva de la vergonya, aquella per la qual un immigrant, sense ordre judicial,
pot estar tancat 18 mesos en un centre d’internament: doctrina Berlusconi subscrita per ZP. El capitalisme està en crisi i la gran socialdemocràcia europea ha emmudit. Davant d’això, només queda exclamar: “Desperta, esquerra!”. Perquè encara que l’ecosocialisme i altres partits d’esquerra mantinguin la coherència ideològica –molt meritori en els temps actuals–, si la gran socialdemocràcia no reacciona aviat, el continent està abocat a l’extremisme ultradretà.

Toca Europa (publicat a l'Avui)

L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.

El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.

Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.

Teatre, totalitaris i espelmes a la Ribera (publicat a l'Avui)

Enceto el nou enclavament (Anís i mones, A+A+) repassant una setmana que ha sigut, com a mínim, teatral. I començo qui sap si per l’últim acte del culebró del finançament, concretat en les reunions de màxim nivell, i d’escenografia detallada, entre el president Montilla i el vicepresident (tercer) Chaves, i el conseller Castells i la vicepresidenta (segona) Salgado. Unes reunions que han de servir, sí o sí, per culminar satisfactòriament aquest capítol de l’Estatut. Si és decebedor, la nòmina dels que aposten per dir “Adéu, Espanya”, encara que sigui a contracor, creixerà irremeiablement. I no pas pels cants de sirena de Carretero, un dels vaixells insígnia dels que Ignasi Guardans anomena “totalitaris nacionalistes” –és ben trist que el nostre país, que ha patit tant (i pateix) el totalitarisme espanyol, hagi il·luminat una corrua d’individus d’igual tarannà però de bandera quatribarrada–, sinó pel desencís amb el frustrat projecte de l’Espanya plural de Zapatero. Un Zapatero que segurament s’hauria fregat els ulls no una, sinó dues vegades, després de viure l’espectacular acte de vassallatge d’alguns membres de la societat civil catalana amb Mariano Rajoy a la recepció de la diada de Sant Jordi al Palau de Pedralbes. Contemplar l’ànsia de molts assistents a l’acte i d’altres ciutadans de Barcelona de saludar i retratar-se amb aquell que ha recorregut l’Estatut al Tribunal Constitucional va ser del tot vergonyant. Tanmateix, sempre, després de la tempesta –o la vergonya–, ve la calma. La calma i màgia que avui, a partir de les 19.30 hores, es respirarà a la Ribera de Barcelona, on, de la mà de l’artista Muma, els carrers d’aquest barri ciutatvellenc, amb l’enllumenat públic apagat, s’il·luminaran amb milers d’espelmes. Encenguem la mar!

Zapatero, a la deriva (publicat a l'Avui)

Zapatero va a la deriva. És una caricatura del polític que defensava l'Espanya plural i del president que va trencar motllos en drets civils. Un any després de la reelecció, ha perdut el nord. Pensant que en la seva persona concentrava l'essència d'un gran estadista, va iniciar la legislatura sense pactes estables i ara, en un exercici com a mínim patètic, en plena crisi, recorre el Congrés suplicant suports a esquerra i dreta. Però el més trist és la seva abducció per les tesis del PP en assumptes com la immigració i, sobretot, la qüestió nacional. Quan Kosovo va proclamar-se independent no vaig poder evitar contemplar amb ironia els que ho consideraven l'avantsala de la independència de Catalunya. Les trajectòries d'ambdós països, per sort, no tenen res a veure. Ara bé, l'actitud del govern central, negant-se a reconèixer el nou país, és, ja, obscena. Com obscè ha estat l'anunci de la retirada de tropes, obeint, només, a ridículs motius de consum intern. Però la gota que ha fet vessar el vas de la decència és el menysteniment de l'Estatut i la tortura psicològica (Ernest Maragall dixit) de la negociació del finançament. Zapatero, allunyat del PSC perquè no va renunciar a la presidència del govern a favor de Mas, no s'està de desgastar-los amb unes xifres i un model inacceptables. Zapatero, reconvertit en socialista conservador, no sap relacionar-se amb l'esquerra catalana, sempre, i per definició, més avançada. I és que Zapatero, com va fer González en el seu moment, voldria aliar-se amb la dreta catalana i retornar al peix al cove com a senzilla i estàtica relació bilateral. L'esquerra espanyola sempre ha viscut més còmoda amb la dreta catalana. Per la qual cosa Zapatero, no en dubteu, voldria, vol, CiU a la Generalitat.

Zapatero acusa (publicat a l'Avui)

Una de les obsessions de Zapatero és marcar una gruixuda línia vermella entre esquerra i dreta. En alguns casos ha aconseguit diferenciar-se nítidament del caspós precedent aznarià -curiosament venerat per antics hostes del Majestic- amb iniciatives com la llei de matrimonis homosexuals, la llei d'igualtat o el nou projecte de llei sobre l'avortament. En moments com l'actual, de crisi total, ZP fins i tot s'ha atrevit a parlar de solucions d'esquerres -les seves, encara per descobrir- amb solucions de dretes -les que proposa Rajoy o la mateixa CEOE-. Ara bé, quan es tracta d'immigració, l'esquerranós Zapatero, aconsellat per Rubalcaba, es transmuta en imitador d'un Berlusconi qualsevol. I s'atreveix a promoure un avantprojecte de modificació de la llei d'estrangeria que penalitzarà els que ajudin els immigrants irregulars. Acomplexats per aquell passat del "papers per a tothom" que cantaven a l'oposició, i havent estat incapaços d'articular un discurs sobre immigració, els legisladors socialistes copien la dreta més dura: volen que els que s'atreveixin a pagar el menjar o a donar acollida als sensepapers siguin castigats amb una multa d'entre 501 i 10.000 euros. La mateixa que s'aplicarà als que els contractin irregularment o falsegin un empadronament. La solidaritat, al nivell de l'explotació o la mentida. Mentre continua buscant al sac de les solucions d'esquerres per frenar la crisi; i mentre comprova com per Europa s'estén el virus de la xenofòbia, Zapatero no s'està d'assenyalar amb el dit l'immigrant irregular, i, de passada, qui gosi donar-li allotjament. Zapatero, el president que vol ser d'esquerres, acusa. I, de passada, alimenta un rendible boc expiatori en temps de crisi.

A favor de Rajoy (publicat a l'Avui)

La contundent victòria del Madrid contra el Betis és una bona notícia. Senzillament perquè és molt més estimulant triomfar amb adversaris que excel·leixen que no pas davant d'equips que fan aigües per casposes crisis institucionals com la causada per Calderón. De la mateixa manera que, tot i tenir una profunda ànima socialdemòcrata -el que alguns, d'incorregible i fins i tot entranyable afany simplista, en volen dir pijo-progre-, vull que el PP, d'una punyetera vegada, faci una oposició seriosa i homologable a qualsevol partit de dretes europeu. Els casos d'espies i corrupció no han fet més que ofegar un partit que no aixeca el cap per la seva tossuda inèrcia caïnita. Un partit que en comptes de dedicar-se a depurar les pròpies responsabilitats -que són moltes- i, de pas, exigir respostes al govern davant la crisi, no troba res més encertat que demanar una comissió d'investigació sobre la patètica cacera de Bermejo i Garzón (!). En un moment absolutament crític, en què moltes famílies no tenen cap ingrés, és desesperançador que el debat polític se centri en la patètica cacera i l'inexistent llicència d'un ministre de Justícia que farien bé al zoo de contractar per animar la deprimida elefanta Susi. Bermejo no ha de dimitir. És Zapatero el que l'ha de fer fora. Ara bé, amb una oposició en descomposició, quina necessitat té Zapatero de fer bé la seva feina presentant, abans que el país es dessagni, un veritable paquet de reformes per forjar les bases d'un nou model de creixement? La resposta és clara: cap. I és per això que des d'aquesta tribuna, per molt que el meu últim desig sigui veure la dreta a cap govern, animo Rajoy a tombar l'escurçó Aguirre i a practicar d'una vegada per totes el que en democràcia, i particularment a la tendra Espanya, és imprescindible: oposició.

Justiciota (publicat a l'Avui)

Contra l'habitual i moltes vegades falsot "les decisions de la justícia s'han de respectar", Zapatero y Rajoy han mostrat el seu desacord amb la mísera sanció de 1.500 euros que el CGPJ ha imposat al jutge Tirado. Ni més ni menys el jutge responsable que el presumpte assassí de la nena Mari Luz es passegés lliurement per carrers i avingudes durant dos anys tot i tenir una condemna pendent de complir. La reacció del president del govern i del president del PP exigint que la negligència del jutge sigui sancionada com una falta molt greu (i no pas simplement greu) és raonable. I desitjable. Tanmateix, quina és avui l'autoritat de Zapatero i Rajoy per parlar de justícia? I la de CiU? I la de PNB? Cap. Zero. Veure associades les sigles d'aquests partits polítics amb la del CGPJ fa tremolar. Sobretot després d'haver assistit a l'obscè repartiment de cromos que ha sigut la renovació de l'òrgan de govern de la justícia espanyola. Un òrgan de govern, que, atenció!, ha de garantir la independència dels jutges enfront de la resta de poders de l'Estat -entre els quals, esclar, el polític-. Per riure. ¿Estan legitimats Zapatero i Rajoy (i qualsevol representant de CiU i PNB) per parlar de justícia quan al CGPJ hi figuraran persones amb carnet i brillant full de serveis partidista? No. ¿L'encara diputat de CiU Ramon Camp, l'exdiputada del PNB Margarita Uría, l'exsecretària d'Estat Margarita Robles o la defensora de la teoria de la conspiració en l'11-M Gema Gallego garantiran la separació entre justícia i política? No. ¿Poden donar Rajoy i Zapatero lliçons del que ha de ser la justícia? No. Per ells, la justícia és un mer xiringuito per recompensar els serveis prestats. És justiciota, simplement. Un drama.