Lizaran i la soledat (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.

La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.

Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.

El compromís de Portaceli (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Quantes dones són assassinades cada mes pels seus marits o companys? Fa uns anys, en aquest mateix diari, em vaig lamentar de la poca atenció que dediquem al constant degoteig d'assassinats de dones. Quantes vegades a l'any hauríem de parar les màquines, talment com feiem amb els atemptats terroristes, per mostrar el dol per una dona morta? Innombrables. Tanmateix, la violència de gènere, fins fa pocs anys, vivia sota el vel del silenci. Comptades mencions als mitjans de comunicació en una macabra successió de breus en algun racó de la secció de successos. Poca cosa més.

Les coses han canviat. La violència de gènere és a l'agenda mediàtica. La pressió d'esforçades i meritòries associacions de dones contra aquesta violència ha aconseguit proporcionar a aquests crims la imprescindible visibilitat perquè la política els abordés. La indiferència de la societat era una carta blanca als assassins. Avui, si bé queda molt camí per recórrer, s'ha avançat de la mà de la valentia de les dones que han estat capaces d'escapar a
l'angoixa de la por i el terror i denunciar els seus marits. I s'ha avançat també de la mà de dones compromeses que, des de les més variades tribunes, han situat la violència de gènere al l'escenari. Això és precisament el que ha fet una d'aquestes dones compromeses, la directora de teatre Carme Portaceli que, amb la seva versió del Conte d'Hivern de Shakespeare, en cartell al Romea, mostra tota la cruesa de la violència. La cruesa de la gelosia que envaeix sense motiu les entranyes d'homes que embogeixen fins al punt de matar les seves companyes.

Als ortodoxos no els agradarà el Conte d'Hivern de Portaceli. No acceptaran la seva particular visió de la tardana obra del gran dramaturg anglès. No acceptaran que la directora valenciana, al contrari de Shakespeare, no premiï el penediment del desquiciat Leontes, interpretat per un immens David Bagés. Al contrari, en la versió de Portaceli, Leontes no serà absolt per la fantasia hi haurà d'assumir, el dolor de la mort d'Hermione, que condemna a la mort en creure que té una aventura amb el seu amic Políxenes. Avui, amb tantes morts sobre la taula, no hi ha espai per a l'absolució ni el perdó. No hi ha espai per al somni redemptor. Portaceli així ho entèn en un gran treball en el que despulla l'abús de poder, la violència i les pitjors pulsions humanes. I ho fa sense trair a Shakespeare. Ans al contrari, esprimeix tota la seva essència per transportar-lo, sense estridències, als nostres dies. Benvinguda sigui l'hortodòxia de Portaceli, un dels grans actius d'aquesta dona que deixa, en totes les seves obres, el segell del seu compromís. I que ho fa, a més, amb el treball grandiós dels seus actors. Des del ja citat Bagés, al que serà, més aviat que tard, un dels grans d'aquest país, Nao Albet.

Barons de Falset (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

Sóc lectora habitual de les crítiques de teatre, música, literatura... Una bona crítica sobre un llibre em porta impulsivament a comprar-lo. De la mateixa manera que quan el crític s’acarnissa amb alguna obra de teatre, difícilment obviaré els arguments negatius. Però amb Vida privada, en cartell al Lliure fins diumenge, vaig fer una excepció. Malgrat algunes crítiques poc elogioses, el binomi Xavier Albertí-Josep Maria de Sagarra va ser prou poderós per voler contrastar en primera persona l’encert de la posada en escena. Malgrat que les tres hores de la funció es fan llargues, amb una primera part dilatada en excés, val la pena acostar-se a la plaça Margarida Xirgu i gaudir de l’excel·lent crònica de la Barcelona de principi de segle XX. Vida privada, és ben sabut, és un retrat de l’alta societat barcelonina entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Una alta societat de cartró, obsessionada en la moralitat però que en privat practica les fantasies més impensables. Guillem de Lloberola però sobretot el Baró de Falset –“per gràcia de la dictadura”– en són un exemple. I precisament observant la (doble) vida del Baró de Falset no vaig poder evitar fer paral·lelismes amb alguns membres de l’alta societat d’avui, obsessionats a imposar als ciutadans determinades normes de conducta i moralitat. Acostumen a habitar al centre dreta i exhibeixen una curiosa fòbia amb l’ampliació dels drets civils dels últims anys, talment com hauria fet el de Falset. Què amaguen de la seva vida privada?, hagués pensat Sagarra.

Santos és llibertat (Article publicat al suple de Cultura de l'AVUI)

Dijous passat recorria a Tony Judt per clamar a favor de la llibertat de pensament dels opinadors, sobretot els progressistes d’aquest país, que s’han lliurat a la conformitat en el judici de la dura política econòmica de Zapatero. I precisament la nit de fa una setmana, a la plaça Margarida Xirgu, em vaig topar frontalment amb la llibertat. Va ser en l’estrena, al Teatre Lliure, de Chicha Montegro Gallery, la nova creació de Carles Santos. En acabar l’obra, sentint com tot l’equip –cantants, director, actriu, tècnics, coreògrafs...– que fa possible aquest espectacle total es lliurava a l’eufòria i el ball descontrolat darrere el teló, era incapaç de definir la sacsejada que m’havia produït l’artista de Vinaròs. I no va ser fins a l’endemà quan, en una conversa, Beatriu Daniel, de La Caldera, va verbalitzar l’impacte: llibertat. Santos no només és un lliurepensador sinó que ofereix a l’espectador una altíssima dosi de llibertat, servida a través d’una escena verticalitzada en què els quatre cantants d’òpera que protagonitzen l’espectacle no toquen de peus a terra fins al final. Santos, en aquesta creació única, fa bandera de la llibertat de pensament en una Barcelona pendent fins al ridícul de la visita del papa i explica 42 maneres de matar un capellà: des de la més clàssica, com ara la de tirar-lo des d’un campanar, a una de més revolucionària, com seria introduir-li una piranya comunista a la banyera. I també eleva a la màxima expressió plàstica els tan injuriats fluids humans: el vòmit, la llet materna o la sang. Chicha Montenegro... és, com es diu a l’inici de l’espectacle, “una altra cosa”: llibertat.

Teatre, totalitaris i espelmes a la Ribera (publicat a l'Avui)

Enceto el nou enclavament (Anís i mones, A+A+) repassant una setmana que ha sigut, com a mínim, teatral. I començo qui sap si per l’últim acte del culebró del finançament, concretat en les reunions de màxim nivell, i d’escenografia detallada, entre el president Montilla i el vicepresident (tercer) Chaves, i el conseller Castells i la vicepresidenta (segona) Salgado. Unes reunions que han de servir, sí o sí, per culminar satisfactòriament aquest capítol de l’Estatut. Si és decebedor, la nòmina dels que aposten per dir “Adéu, Espanya”, encara que sigui a contracor, creixerà irremeiablement. I no pas pels cants de sirena de Carretero, un dels vaixells insígnia dels que Ignasi Guardans anomena “totalitaris nacionalistes” –és ben trist que el nostre país, que ha patit tant (i pateix) el totalitarisme espanyol, hagi il·luminat una corrua d’individus d’igual tarannà però de bandera quatribarrada–, sinó pel desencís amb el frustrat projecte de l’Espanya plural de Zapatero. Un Zapatero que segurament s’hauria fregat els ulls no una, sinó dues vegades, després de viure l’espectacular acte de vassallatge d’alguns membres de la societat civil catalana amb Mariano Rajoy a la recepció de la diada de Sant Jordi al Palau de Pedralbes. Contemplar l’ànsia de molts assistents a l’acte i d’altres ciutadans de Barcelona de saludar i retratar-se amb aquell que ha recorregut l’Estatut al Tribunal Constitucional va ser del tot vergonyant. Tanmateix, sempre, després de la tempesta –o la vergonya–, ve la calma. La calma i màgia que avui, a partir de les 19.30 hores, es respirarà a la Ribera de Barcelona, on, de la mà de l’artista Muma, els carrers d’aquest barri ciutatvellenc, amb l’enllumenat públic apagat, s’il·luminaran amb milers d’espelmes. Encenguem la mar!

Una obra de teatre

Traïció, de Harold Pinter
Direcció de Carlos Alfaro
Teatre Lliure

Cultura, rauxa i autoestima (publicat a l'Avui)

Recentment, el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, va dir que malgrat la crisi econòmica, el consum cultural a la ciutat ha crescut molt. Les explicacions poden ser vàries. Però és inqüestionable que la ciutat té una oferta de primeríssim nivell. Dimecres tocava estrena de Traïció, de Harold Pinter, al Lliure. Les expectatives eren altes. El resultat va ser senzillament brillant. Francesc Garrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella reprodueixen amb mestratge un triangle amorós que supura traïcions per tot arreu.

Humanitat, en definitiva. I Carles Alfaro, amb la seva direcció, i amb la seva escenografia, aconsegueix calar el dramatisme de l’obra en l’espectador fins al final. Perquè, essent l’obra un compte enrere que radiografia les nus amatori de Jerry, Emma, i Robert, la útlima escena esdevé un cop de puny als budells de l’espectador. Com és un cop de puny d’optimisme l’exposició Il·luminacions. Catalunya visionària del CCCB: "De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer" és la cita triada per la comissiària i crítica d’art, Pilar Parcerisas, habitual a les pàgines de l’Avui, per obrir una exposició que ha d’esdevenir una altíssima dosi d’autoestima a una Catalunya que alguns veuen, com diria l’estimat Rubert de Ventós, entotsolada. Catalunya ha alimentat, si em permeteu l’expressió, genis com Dalí, Perejaume, Mir, Brossa, Fontcuberta o Marçal. Catalunya és un país que, com diu Parcerisas, "ha crescut pel camí de les utopies i de la transformacio social" donant "força a unes indiviualitats creadores de presència universal". Paul Klee diu ,"l’art no reprodueix el visible, fa visible". L’exposició Il·luminacions fa visible una Catalunya molt potent. I és visita obligada per a tots els opinadors -deprimits i depriments- del país i de la ciutat.