La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.

El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.

L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.

(Des)col·lapse del Raval

Dissabte al vespre un grup de mims van ocupar la plaça del Macba. Aparentment arrencats del Blow Up d’Antonioni, els mims, armats amb pancartes contra la crisi, van colonitzar la plaça central de Raval Nord per denunciar els excessos del capitalisme desaforat. I van esdevenir un simbòlic colofó a les intervencions urbanes del festival d’arquitectura Eme3, centrat enguany en la radiografia del col·lapse de la societat: econòmic, financer, urbanístic, emocional, vital. Col·lapse hipermodern, en va dir Gilles Lipovetsky, que va intervenir en la sessió inaugural. Aquest festival ha certificat la mort de l’urbanisme icònic, el dels grans noms (alguns en diuen urbanisme viagra, per profusió de gratacels de regust falocràtic). Ara és el torn d’una concepció del disseny de l’espai urbà més modesta, però reconciliada amb el ciutadà.

El Raval és icona de saturació: indigència, creativitat, misèria i bohèmia aburgesada empenyen el veí a un espai residual. És per això que des de la seu del districte, comandat per un equip que creu en un nou urbanisme, es van encarregar a Eme3 diverses intervencions urbanes per sacsejar el medi. Una d’elles, apassionant, va ser omplir la plaça del Macba de mobles sobre rodes. De tot tipus, de totes les dimensions. Amb aquest projecte d’Eme3 els skaters, que habitualment dominen aquest espai, van quedar arraconats, estupefactes per l’entusiasme dels ciutadans, dels veïns, amb aquests nous elements, mòbils, del paisatge. Bancs, cadires on seien vellets a llegir, llits gronxador que delectaven els més petits van retornar al ciutadà un espai que sovint li és agrest. Aquest nou urbanisme, encara que efímer, va rehumanitzar la plaça. Si el capitalisme salvatge ha mort, l’arquitectura salvatge també. Descol·lapse o fallida.