Entrevista a Alberto Solé Bruset, publicada a l'Avui

El meu pare ha patit dos exilis: el polític i el personal

Albert Solé Bruset Periodista i director de 'Bucarest, la memòria perduda'

Per què el documental?

Per la necessitat de comunicar que tenim els periodistes, per una voluntat de transmissió de generació a generació, i també per fer les paus amb mi mateix. El documental ha estat com una teràpia personal.

Ha sigut una catarsi per afrontar l'Alzheimer del seu pare i reconciliar-se amb el passat...

Exactament. Vaig tenir una infantesa molt estranya. Però no n'era conscient.

Què recorda de la seva infantesa?

Ho recordava tot, però no ho havia ordenat. Ja no només el fet que el meu pare hagués estat empresonat, sinó també la violència que vaig viure al meu voltant: vaig sentir una quantitat enorme de converses sobre tortures!

Estava present a les reunions clandestines?

Sí, i podia escoltar com amics dels meus pares que coneixia havia estat capturats i apallissats...

Quants anys tenia aleshores?

Vaig tornar de Bucarest i París als quatre anys. És aleshores quan començo a tenir un record clar. La narració subjectiva de la meva vida comença a tenir sentit quan vaig a visitar el meu pare a la presó, als sis anys.

Com se sentia quan visitava el pare a la presó?

En el fons, com que n'havia sentit parlar molt, no era una tragèdia. Em costava més guardar els secrets. Estava en una edat en què necessitava reafirmar-me amb els amics i l'autocontenció em va fer possiblement més introvertit...

Quan amb la seva mare deixen el seu pare a Bucarest, sent que ell prefereix la política a vostè?

Aquesta sensació no la tinc de petit, la tinc d'adolescent. El dia que Espanya perd el dictador, jo perdo una part del meu pare. Fins aleshores havia estat molt abocat en mi. La democràcia coincideix amb la separació dels pares i amb el fet que ell obté el seu primer escó a Madrid. És aleshores quan perdo la referència del pare. Sóc com una víctima passiva de la democràcia.

Quan el seu pare es jubila, sorgeix l'Alzheimer. Pot recuperar el temps perdut?

No. El meu pare ha viscut dos exilis: el polític i el personal. Ell decideix retirar-se de la política el 2004 i, tot just plegar, pateix una depressió severa, habitual en persones que han dedicat la vida a la feina. Aquesta situació desencadena un procés que ja estava molt latent: l'Alzheimer. No he pogut gaudir del pare jubilat.

Els anys de clandestinitat, amb la consegüent absència del pare, van valdre la pena...

Sí, sense cap mena de dubte. Per l'esforç d'aquella generació tenim el benestar d'avui.

Creu que la gent n'és conscient?

No. Justament per això he fet la pel·lícula, com una metàfora sobre la memòria més que no pas com la narració d'una situació particular. M'interessa el joc d'amnèsies i records que practiquem per definir la narració subjectiva de la nostra vida. La dona del meu pare, la Teresa Eulàlia, al documental, diu una frase molt il·lustrativa. Li pregunto si recorda com era el Jordi abans de la malaltia, i contesta: "Per sobreviure és millor no recordar".

La gent no vol recordar...

Hem aplicat una amnèsia a la clandestinitat, que va ser de tanta saturació política. I és un gravíssim error. És indispensable que sapiguem quant ha costat arribar fins aquí. Qui no coneix el passat no pot dissenyar el futur.

Com va limitar-lo el pudor a l'hora de mostrar el drama del seu pare?

Vaig tenir una necessitat imperativa de fer aquest documental. I sí, em vaig qüestionar el límit ètic per ensenyar la malaltia d'algú que no pot decidir. Ara bé, si algú està autoritzat per parlar de la malaltia del pare, sóc jo. I sé també que, pel seu amor cap a la cosa pública i per les mostres d'agraïment que he rebut de tants col·lectius de malalts d'Alzheimer, ha valgut la pena pagar aquest preu personal.

Té esperança? Quin ànim té?

Esperança, segur que no. L'Alzheimer és, de moment, una malaltia sense solució. Es poden pal·liar els estats anímics del malalt, però no es pot curar. El meu ànim és variable. He plorat tant fent el documental que en aquests moments em sento relativament reconfortat i amb una certa comunió amb tots els que estan patint aquesta malaltia.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

He après a confiar en coses en què a l'inici era molt reticent. El malalt necessita afecte. Fa uns dies el meu pare i la seva dona es van posar a ballar al mig del saló sense música i el meu pare va ser capaç de portar el ritme. Això és fantàstic i és fruit de tones d'afecte. I també són necessàries les escasses eines que té la societat: els centres de dia, els grups d'atenció i les medecines.

La lluita del seu pare va ser contra el franquisme. Quina és la seva lluita?

Quan vaig acabar el documental vaig pensar: "Ja he fet la feina". És com si hagués complert una cosa molt íntima, una feina de transmissió entre generacions. La meva lluita és contribuir a fer que no s'oblidi el passat, a preservar la memòria i fer-ne una lectura com més intel·ligent millor. Amb el documental he volgut que s'entengui la mentalitat d'aquella generació, que la meva filla entengui el perquè de tot plegat.