Ara toca Ciutat Vella

Ara toca Ciutat Vella.

Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.

Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.

En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.

No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.

tocaciutatvella@gmail.com

Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla

La ciutat líquida (i 2) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.

Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.

En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.

La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.

El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.

L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.

Lizaran i la soledat (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.

La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.

Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.

El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.

Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.

Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.

Olor d'Ateneu Barcelonès (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

150 anys de l'Ateneu Barcelonès es mereixen un article. I també se'l mereix la revolució que aquest espai de trobada, debat i agitació intel·lectual -anomenar-lo institució cultural es queda curt- que, de la mà d'Oriol Bohigas, i tot el seu equip, ha viscut en els últims anys una revolució. Una vertadera revolució. Imaginació, creativitat, arquitectura, i sobretot, molta vida és el que ha guanyat aquest privilegiat espai de Ciutat Vella. L'imponent Palau Savassona, a la cantonada Canuda amb Vila de Madrid, semblava fa pocs anys tancat en ell mateix. Entotsolat. Avui bull d'activitat. L'Escola d'Escriptura, creada al 1998, ha estat segurament un dels detonants que han obert de bat a bat les portes i finestres del palau. Però sobretot ho ha estat la genialitat de l'equip de Bohigas, que han convertit l'Ateneu en aquell càlid refugi que deia Josep Pla. Un refugi que atrau ateneistes de totes les edats i que tornen a tenir en les tortugues del Jardí Romàntic, les més fidels guardianes de la història que algú es pugui imaginar.

A l'Ateneu, tanmateix, hi ha un espai que brilla per sobre de la resta. Que em disculpin la Sala Borralleras, i la Pompeu Fabra, i el Jardí, i fins i tot el Bar, però la Biblioteca és inigualable. Pel seu inabastable fons; per la qualitat de les pintures que la presideixen; per la llarga història de persones i personatges que hi han estudiat, escrit i fins i tot debatut a cau d'orella; però, sobretot, per la seva olor. Per l'olor a fusta, al vímet de les butaques Torres Clavé, a l'escalfor de les bombetes de les velles làmpares i de les estiloses Tolomeo, i, és clar, per l'olor a llibres. Segons els paràmetres avui en boga, les tabletes digitals seran els ginys de culte de les primeres dècades del segle XXI i devoraran la vella indústria del paper, en format llibre o diari. Seria temerari menystenir-ne funcionalitat, si bé aquests invents mai podran competir amb un dels més preuats atributs de la bibiloteca de l'Ateneu i de la petita bibilioteca que els afamats lectors bastim, any rere any, a casa nostra: la olor. La lectura en les tabletes digitals serà cada vegada més comfortable, però mai tindrà l'imprescincible acompanyament en la lectura que és l'olor de llibre. Vell o nou, tant se val.

És precisament aquesta olor, la de l'Ateneu i la de la seva bibilioteca, la que m'ha atrapat i seduït. Una olor que m'ha acompanyat en l'estudi universitari i que gairebé cada setmana m'acompanya en l'escriptura d'aquesta columna. L'Ateneu és un espai d'agitació cultura, verbal i vital. Però sobretot és una alenada de vida. L'alenada del vida que els llibres de la bibiloteca, cadascun segons les seves particularitats -no és el mateix l'aroma un Valentí Almirall que un Joan-Lluís Lluís-, donen la benvinguda als que la trien -tornem a Pla- com a refugi.

Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.

La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.

Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.

Català nascut murcià (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

El gat de Botero de la Rambla del Raval és un dels escenaris de joc preferits dels nens d’aquest barri de Barcelona. A falta de jardins i parcs públics, enfilar-se al llom del gat, o penjar-se dels seus bigotis, és una de les diversions que causen més furor entre els nens que, quan cau la tarda, volten pels voltants de la Rambla. Els pares, pakistanesos o bengalís arribats a Barcelona fa dècades, conversen amb els seu compatriotes asseguts a les cadires disposades a les franges laterals de l’avinguda. Sempre amb les seves sandàlies als peus, faci fred faci calor, xerren durant llargues estones observant de lluny els fills. Uns fills als quals habitualment ens referim no només com a nens, sinó que hi afegim pakistanesos. I errem. Perquè aquest nens són catalans. Ras i curt. Tan catalans com els Masdeu o els Llobet, per citar cognoms d’indubtable estirp.

D’aquest tema en va parlar el sociòlegSalvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 2009. Un discurs que li vaig reclamar després de conversar sobre el fracàs de la multiculturalitat, quan Merkel en va fer esment, en una de les tertúlies que, mensualment, celebrem el Cercle Catalanista de l’Ateneu. El text, titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur, formula un concepte molt interessant, i que hauríem d’assumir tots, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació. Diu Cardús: “La segona metàfora que els presento proposa una dissolució de la distinció entre autòcton i immigrant, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, perquè la condició d’immigrant és caduca”. Exacte. La condició d’immigrant caduca! “No s’és immigrant per sempre, per molt que determinades pràctiques sociològiques confusionàries així ho facin creure quan recompten estrangers i ens els converteixen en immigrants per sempre. Una condició que estenen, com si fos genèticament, a uns suposats “immigrants de segona (o tercera) generació”.

Aquesta consideració és important a les portes d’unes eleccions municipals en els quals només podran votar els immigrants (ai!) dels països que tinguin convenis de reciprocitat amb l’Estat. Quan els deixarem de considerar immigrants i assumirem que, malgrats els orígens diversos, som tots catalans amb un futur comú? Però també és important per a moltes famílies. Començant per la meva. Sóc néta de Pedro Jiménez i d’Antonia Martínez, de Puerto de Mazarrón, Múrcia. El meu pare, nascut murcià ara fa uns quants anys, ¿és encara immigrant després de 40 anys a Catalunya? És català. Indubtablement. Com aquesta cronista, una de les tantes Jiménez del país, és catalana i no pas murciana “de segona generació”. Ras i curt. Tan catalana com els nens que es pengen dels bigotis del gat més famós del Raval.

Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)

Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.

El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.

Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.

El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.

En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.

http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/

Raval de Maalouf (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

És un dia qualsevol. Surto de la redaccióp del diari, a tocar de la Rambla del Raval. El populisme associat a la immigració, en versió PP (rumanès és igual a delinquent) o en versió Duran Lleida (aquí no hi cabem tots) es farà amo d'algunes capçaleres durant la campanya. Rambla amunt veig un nen enfilat sobre el llom del gat de Botero. És paquistanès, penso. No: és català, malgrat l'origen dels seus pares. Aquest nen molt probablement acompanya, com passa en molts casos, la seva mare a l'ambulatori, a fer la compra, a la farmàcia, convertint-se en un dels molts traductors precoços que tenim al barri. Si la seva mare, aquesta sí paquistanesa, s'ha matingut al marge de la nostra cultura, el seu fill és exemple del contrari. Passem del multiculturalisme a la integració. A l'èxit d'una societat diversa, en la que fem comunitat persones d'origens diferents i futur comú. L'escriptor francolibanès Amin Maalouf, en rebre el Princep d'Asturies de les lletres, va recordar que “la diversitat no és en si mateixa una bendició ni una maldició. És senzillament una realitat El que importa és saber si podrem viure junts malgrat les diferències de color, de llengua o de creençes; el que importa és saber com viure junts, com convertir la nostra diversitat en profit i no en calamitat”. Aquest és el gran repte que hem d'afrontar, tenint en compte que “la reacció espontània de l'home es reubtjar a l'altra”. Cal, com diu Maalouf, “educació cívica”: pel natiu i pel nouvingut; per respectar la tradició i patrimoni col·lectiu del país i per fer-lo evolucionar amb les aportacions de tots. Origen diferent, futur comú.

Estimada Itziar

Itziar González, regidora de Ciutat Vella, va dimitir divendres. És, sense matisos, una molt mala notícia per al barri i per als que estimem la política. Itziar feia i seguirà fent, com a ciutadana, política de la bona, en majúscules, dialogant amb el ciutadà, trepitjant el territori. Ha estat, sense dubte, la millor regidora que ha tingut Ciutat Vella. De lluny. El seu successor i alhora predecessor, Carles Martí, n'ha d'aprendre molt d'Itziar. En tot cas, com a ciutadana, ciutatvellenca i ravalera, segueixo comptant amb tu, estimada Itziar.

Juli Capella, que fa tres anys va escriure un article premonitori, va dir que plegaries anticipadament. No t'han canviat, ets la mateixa dona combativa que van entrar a l'Ajuntament, i potser per això has hagut de plegar. Adjunto l'article que avui en Juli publica a El Periódico.

Querida Itziar de nuevo

Juli Capella

Hace tres años, te escribí premonitoriamente una carta en esta misma columna: «[… ] Auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de dormir con el enemigo. Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco, verás cómo no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. El otro es que directamente te echen».
Nunca sabremos qué razones han provocado tu salida como regidora de Ciutat Vella, da igual. En cualquier caso, tu incorporación como independiente en el ayuntamiento fue una buena noticia. Y pese al precipitado final, podemos hacer un balance positivo para la ciudad. Siempre es mejor atreverse a gestionar, que criticar desde la barrera. Y también fue valiente por parte del ayuntamiento incorporar a gente sin carnet como tú, aunque posteriormente te afiliases al PSC aduciendo coherencia. La brecha está abierta para siempre: una ciudad no se gobierna por un partido, sino por un equipo eficaz e ilusionado, que comparte un programa común. El matiz es importante. Pero, sobre todo, una ciudad, y con más razón un barrio, se comanda avanzando en la democracia participativa. Sin apriorismos, con ideas claras, pero sabiendo escuchar e interpretar, y por supuesto, explicar a los gestionados, que no somos tan tontos. Eso merecemos los barceloneses después de 30 años de democracia, avanzar un paso más con los políticos y dotarnos de otro tipo de gestión más cercana. Por eso, tu marcha, aunque pueda parecer una pérdida –y para ti, cierta frustración–, ha sido en realidad una batalla ganada, un paso adelante sin vuelta atrás. Porque quien conoce el diálogo, ya no admite el ordeno y mando, así como quien ha probado la democracia, ya no tragará con el totalitarismo. Más tienes, más te gusta, más quieres.
Sinceramente, lamento haber acertado en mi diagnóstico, ojalá me hubiese equivocado y estuviésemos más maduros. Gracias y suerte en tu nuevo camino. Por cierto, ¿corrompe el poder, te cambia? Tampoco esta vez espero respuesta.

El delator de Vic

Ahir dilluns, a primera hora de matí, vaig poder escoltar, en directe, al plató de Josep Cuní, com Josep Maria d'Abadal desgranava els seus arguments per justificar la decisió de delatar els immgrants sense papers. En vaig extreure les següents conclusions:

1. En Vila d'Abadal té una preocupació, i aquesta no és la immigració. La seva preocupació es diu Josep Anglada, i no pas per l'ideari xenòfob del president de la Plataforma per Catalunya, sinó perquè li pugui restar vots a les properes eleccions municipals.
2. El padró és indispensable per conèixer la composició demogràfica d'un municipi i calcular-ne les necessitats de despesa associades a la prestació de serveis bàsics. Si el padró no és exacte, no es podrà conèixer quines són aquestes necessitats. I el padró no serà exacte si els immigrants sense papers no s'hi inscriuen per por a ser denunciats.
3. L'advocacia de l'Estat va impedir que l'Ajuntament de Vic tirés endavant la decisió de no empadronar els immgrants sense papers. Ara Vila d'Abadal ho vol aconseguir per la via de la intimidació.
4. Visc al Raval. Conec de primera mà la immigració. I els problemes que s'en deriven, sobretot quan immigració va lligada amb exclusió social, no es solucionen amb la delació.
5. Iolanda Pineda vs. Josep M. Vila d'Abadal. Mentre l'alcaldessa de Salt afronta els problemes associats a la immigració amb demandes poc bonistes, com voldrien dir alguns, com un enduriment del codi penal pels multireincidents o la petició més fons i instruments, Vila d'Abadal es centra en la delació. ¿És que a Vic no hi ha problemes amb la multireincidència o escassetat de recursos, que en Vila d'Abadal només reclama públicament el seu dret a erigir-se en delator?
   
6. Indiscutiblement, el meu model és el de Iolanda Pineda. I és clar, el del Raval.
   

"Autèntic Raval" a E-noticies

Em connecto a e-noticies -tinc el costum matiner de repassar totes les portades de diaris- i hi veig unes fotos sota l'epígraf l'Autèntic Raval. Fàcil, molt fàcil, acostar-se una estoneta al Raval i fer fotos d'allò més degradat. Més complicat seria analitzar com un barri, que, amb un 40% d'immigració, no sense esforç, tira endavant i s'ha convertit en un punt de referència per a tots aquells que volen acostar-se al que seran les ciutats d'aquí a pocs anys. Entenc, però, que l'anàlisi de fons és incompatible amb determinats productes pseudo-periodístics.

Quina és la voluntat del fotògraf i sobretot del director Xavier Rius a l'hora de mostrar aquestes fotos? Dubto de la seva honesta voluntat de combatre l'exclusió social i pobresa que atien el barri (la ciutat i el país). Simplement, amb aquestes fotos, abonen el tòpic d'un barri degradat on, tinguem-ho en compte, els noiets de Sarrià, Pedralbes o Eixamnple baixen a emborratxar-se els caps de setemana, alleujant les seves urgències fisiològiques entre contenidors. Actituts que mai, MAI, adoptarien als seus barris d'origen.

Vol Xavier Rius contribuir a la dignificació del barri lluitant contra l'exclusió social? Benvingut seria a la causa. Tanmateix, molt em temo que amb aquestes fotos només preten sumar-se a la corrent d'opinió, basada en la ignorància i desconeixement, que aquest barri és zona d'alt risc, només apta per a prostitutes i traficants. Què fàcil és la demagògia a diariots digitals... Llàstima de periodisme.

El Raval és viu

Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.

Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval

Superficies del Raval

JOAN SUBIRATS 28/07/2009

No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.

Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.

Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)

Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!

Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.

Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.

Off Sónar (publicat a l'Avui)

De nou, el Sónar. La versió diürna col·lapsa i trasbalsa el centre de Barcelona. Gernacions arribades d'altres latitud mostren com la imaginació en la vestimenta no té límits i es passegen, sobretot en les franges més joves, amb unes pupil·les sospitosament dilatades. Inunden el Raval. De moda. I de merda. Estrella Damm triomfa. Les llaunes prèviament escurades queden, en abundància, abandonades en qualsevol racó, malgrat els esforçats equips de neteja municipals. La cervesa de l'estel arrasa i no ho fa pas de la mà de l'exitós anunci de Formentera que té en el Summercat dels suecs Billie the Vision and the Dancers el hit de l'estiu. A Ciutat Vella, Estrella Damm assoleix l'Olimp de l'èxit comercial de la mà dels llauners, que algun dia ens haurien d'explicar per què únicament i exclusivament venen cervesa d'aquesta marca.

El Sónar és un èxit per a la ciutat. I per als visitants. És, certament, un esdeveniment cultural de primera fila. Ara, per als veïns la història és diferent. Aglomeracions, soroll indesxifrable per a la gent gran, brutícia, individus que passegen la credencials com si haguessin estat tocats per la vareta dels déus... Ara bé, no us confongueu. Amb aquest article no em sumaré a la corrua de quintacolumnistes que només saben afinar la seva ploma per sentenciar, amb una metàfora que fa esquinçar les vestidures, que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic. Aquí no m'hi trobareu. Aquest és un article per subratllar com una situació adversa, incòmoda, pot convertir-se gràcies a la imaginació d'uns veïns, dels ciutadans, en una gran oportunitat. De la necessitat, n'han fet virtut. I en lloc de sortir al carrer amb la pancarteta de torn per queixar-se que un any més el Sónar converteix el barri en una olla a pressió gairebé insuportable, han aprofitat l'ocasió per fer negoci, ara que la crisi colla.

Els comerciants dels carrers Bonsuccés i Elisabets, la principal via per accedir, des de les Rambles, a la plaça dels Àngels, epicentre del festival, han sabut marcar el seu territori de manera brillant. Els tres dies de Sónar, una llarga fila de paradetes han capgirat el paisatge habitual per a aquestes dates. En positiu. El Julivert Meu, la perfumeria Bonsuccés, el Forn Boix, Dress or Die, Baclava, l'Herboristeria Llança, el Bar Manoda i fins i tot el nouvingut Dos Palillos han plantat una taula al carrer per mostrar a forans i veïns els seus productes. I vendre. Ho han aconseguit i han donat a llum un efímer Portobello. Han inventat l'Off Sónar.

L'endemà (publicat a l'Avui)

Dos quarts de nou del matí. Sona el despertador. Per enèsima vegada, cada cinc minuts, des de les vuit, perfora el cervell per alertar que ja és de dia. I que la feina t'espera, malgrat tot. Toca aixecar-se. El cap espès, el cos fet miques, les cordes vocals tocades. En efecte, és l'endemà. L'endemà del 27 de maig de 2009, dia en què el Barça de Guardiola -ziga-zaga!- ha guanyat la tercera Champions.

La nit abans ha estat intensa. La cita futbolística al lloc habitual: el Mam i Teca, aquella petita taverna que honora la cantonada de Peu de la Creu amb el carrer Lluna, al cor del Raval. L'emoció, la litúrgia, les converses amb els més propers i més properes entretallades per les jugades de Xavi, Messi i Iniesta. Francament, amb prou feines hi sóc a temps de veure el gol d'Eto'o. Però el bar esclata. Salts, abraçades amb l'Adnan i les seves germanes... Obrim una ampolla d'Ànima Negra, exquisit vi de les bodegues de Felanitx. La nit transcorre com bé sabeu. A la sortida, el Raval bull. En Moha, català fill de marroquins, ja porta posada la preceptiva samarreta blaugrana, l'Ahmed també... I els pakistanesos. I els filipins. Aquest apassionant barri de Ciutat Vella, mestís però poc mesclat, respira avui a la una en un còctel blaugrana. La procedència, la cultura d'origen, la religió, és una anècdota. Tots, totes, cadascú amb el seu accent, entonen l'himne crackovià: Copa, Lliga i Champions! L'eufòria, les altes hores de la nit, comencen a deixar petjada. A dormir.

Tornem a l'inici. Al despertador. Dos quarts de nou. És l'endemà. Combato els efectes evidents de l'eufòria del dia anterior amb un gran esmorzar. Injecció d'energia. Fins a les 11 hores no surto al carrer, atemorida de trobar-me els efectes de l'huracà de la nit anterior. Les destrosses dels energúmens, la majoria aliens al barri, que no s'estan de pixar arreu, cremar bicicletes i arrancar semàfors -la resposta governamental hauria de ser contundent, molt contundent-. Tanmateix, la destresa dels invisibles, dels treballadors municipals que a les nits curen la ciutat perquè l'endemà estigui impecable, és impressionant. La plaça dels Àngels està impol·luta; la Rambla també. I els semàfors, allà on toca. L'únic que delata la bogeria de la nit anterior són les portades als quioscos de l'artèria més autèntica de la ciutat. I les samarretes que filipins, marroquins i pakistanesos, i catalans d'origen, continuen lluint. El Barça, en efecte, és més que un club. Al Raval ho ha tornat a demostrar.

Teatre, totalitaris i espelmes a la Ribera (publicat a l'Avui)

Enceto el nou enclavament (Anís i mones, A+A+) repassant una setmana que ha sigut, com a mínim, teatral. I començo qui sap si per l’últim acte del culebró del finançament, concretat en les reunions de màxim nivell, i d’escenografia detallada, entre el president Montilla i el vicepresident (tercer) Chaves, i el conseller Castells i la vicepresidenta (segona) Salgado. Unes reunions que han de servir, sí o sí, per culminar satisfactòriament aquest capítol de l’Estatut. Si és decebedor, la nòmina dels que aposten per dir “Adéu, Espanya”, encara que sigui a contracor, creixerà irremeiablement. I no pas pels cants de sirena de Carretero, un dels vaixells insígnia dels que Ignasi Guardans anomena “totalitaris nacionalistes” –és ben trist que el nostre país, que ha patit tant (i pateix) el totalitarisme espanyol, hagi il·luminat una corrua d’individus d’igual tarannà però de bandera quatribarrada–, sinó pel desencís amb el frustrat projecte de l’Espanya plural de Zapatero. Un Zapatero que segurament s’hauria fregat els ulls no una, sinó dues vegades, després de viure l’espectacular acte de vassallatge d’alguns membres de la societat civil catalana amb Mariano Rajoy a la recepció de la diada de Sant Jordi al Palau de Pedralbes. Contemplar l’ànsia de molts assistents a l’acte i d’altres ciutadans de Barcelona de saludar i retratar-se amb aquell que ha recorregut l’Estatut al Tribunal Constitucional va ser del tot vergonyant. Tanmateix, sempre, després de la tempesta –o la vergonya–, ve la calma. La calma i màgia que avui, a partir de les 19.30 hores, es respirarà a la Ribera de Barcelona, on, de la mà de l’artista Muma, els carrers d’aquest barri ciutatvellenc, amb l’enllumenat públic apagat, s’il·luminaran amb milers d’espelmes. Encenguem la mar!

(Des)col·lapse del Raval

Dissabte al vespre un grup de mims van ocupar la plaça del Macba. Aparentment arrencats del Blow Up d’Antonioni, els mims, armats amb pancartes contra la crisi, van colonitzar la plaça central de Raval Nord per denunciar els excessos del capitalisme desaforat. I van esdevenir un simbòlic colofó a les intervencions urbanes del festival d’arquitectura Eme3, centrat enguany en la radiografia del col·lapse de la societat: econòmic, financer, urbanístic, emocional, vital. Col·lapse hipermodern, en va dir Gilles Lipovetsky, que va intervenir en la sessió inaugural. Aquest festival ha certificat la mort de l’urbanisme icònic, el dels grans noms (alguns en diuen urbanisme viagra, per profusió de gratacels de regust falocràtic). Ara és el torn d’una concepció del disseny de l’espai urbà més modesta, però reconciliada amb el ciutadà.

El Raval és icona de saturació: indigència, creativitat, misèria i bohèmia aburgesada empenyen el veí a un espai residual. És per això que des de la seu del districte, comandat per un equip que creu en un nou urbanisme, es van encarregar a Eme3 diverses intervencions urbanes per sacsejar el medi. Una d’elles, apassionant, va ser omplir la plaça del Macba de mobles sobre rodes. De tot tipus, de totes les dimensions. Amb aquest projecte d’Eme3 els skaters, que habitualment dominen aquest espai, van quedar arraconats, estupefactes per l’entusiasme dels ciutadans, dels veïns, amb aquests nous elements, mòbils, del paisatge. Bancs, cadires on seien vellets a llegir, llits gronxador que delectaven els més petits van retornar al ciutadà un espai que sovint li és agrest. Aquest nou urbanisme, encara que efímer, va rehumanitzar la plaça. Si el capitalisme salvatge ha mort, l’arquitectura salvatge també. Descol·lapse o fallida.