Cafè Europa (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge les urnes diran qui és el proper president de Catalunya. I és més que probable que l’aritmètica colpegi tan durament l’esquerra catalana que, si no inicia un profund procés de reflexió, no tornarà a governar en molts anys. La campanya s’acaba sense que Europa hagi protagonitzat els discursos dels candidats. Ni tan sols ha estat mencionada. L’Europa que pot convertir-se en aliada dels interessos d’una Catalunya víctima de l’unitarisme espanyol, l’Europa que dicta les retallades socials, ha estat absent. Tanmateix, mentre es succeeixen els últims compassos de la campanya electoral, Europa, l’absent, batalla sense munició contra els mercats financers que, amb una voracitat insaciable, es poden arribar a endur per davant la moneda única. Molt hi hauran contribuït els líders europeus, que, mancats de reflexos, van servir en safata la tragèdia grega i amb prou feines han impedit l’agonia del tigre celta. L’Europa d’avui, però, no és l’oasi de pau i prosperitat que van somniar els fundadors. A l’Europa d’avui s’expulsa per motiu de raça i es poden tancar els immigrants 180 dies sense judici. L’Europa anhelada s’allunya. I potser ja només ens queda contemplar-ne la decadència, asseguts en un dels cafès del continent, aferrant-nos a la que probablement ha estat l’única idea que hem compartit tots els europeus. La va formular George Steiner: “Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaac Babel [...]. Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la idea d’Europa”.

Més enllà d'Unicef: Laporta fa negocis amb tirans

Excel·lent reportage de John Carlin (9/5/2010, El País)

Laporta y la diva uzbeca

El presidente del Barcelona ha hecho negocios con la hija del presidente del régimen del país asiático y uno de los peores tiranos del mundo, donde existen la tortura y el esclavismo

A Joan Laporta, el presidente del FC Barcelona, le costaba creer que el señor sentado a su lado en la mesa iba en serio. Le había hablado de él unos días antes un conocido suyo turco, Bayram Tutumlu, en el palco del Camp Nou, el estadio del Barcelona. Tutumlu, agente de futbolistas, le había dicho que el señor, de nacionalidad uzbeca, representaba a una empresa potente que quería hacer negocios con el Barcelona. Laporta se interesó y Tutumlu organizó una comida en el Via Veneto, un lujoso restaurante en la zona alta de la capital catalana. Según Tutumlu, la primera reacción de Laporta cuando vio al empresario de Asia Central, vestido de manera poco elegante y con colores que desentonaban, fue el escepticismo. "Pero ¿es verdad que este tío tiene pasta?", le murmuraba al oído a Tutumlu en español, idioma que desconocía el uzbeco, Miraldil Djalalov.

La grata sorpresa para Laporta fue descubrir más tarde que sí tenía pasta. Djalalov era el hombre de paja de la más intrigante, atractiva y rica Gulnara Karimova, hija de Islam Karímov, presidente de Uzbekistán desde 1990, y dueña de un conglomerado uzbeco llamado Zeromax, registrado en Suiza, cuyas empresas operan en casi todas las esferas económicas de su país, entre ellas la minería, el transporte y la agricultura. Zeromax también controlaba el club de fútbol más fuerte de Uzbekistán, el FC Bunyodkor, conocido por los aficionados uzbecos como "el equipo de la hija del presidente".

La comida en el Via Veneto fue el 16 de mayo de 2008. En la segunda semana de agosto del mismo año Laporta hizo su primer viaje a Tashkent, la capital de Uzbekistán, donde fue recibido con honores de un jefe de Estado. En esta y en visitas posteriores al país asiático, su anfitriona fue Gulnara Karimova, autoproclamada "princesa de los uzbecos", una mujer con un currículo extraordinariamente amplio. Parte princesa Diana, parte Sarah Palin, parte chica Bond, parte Cruella de Vil, tiene 37 años, posee un doctorado en Ciencias Políticas y un máster de la Universidad de Harvard; diseña joyería para la casa suiza Chopard; tiene su propia marca de moda y de diseño, llamada Guli; participa en proyectos caritativos para el desarrollo de la mujer y de los jóvenes; es cantante de pop, papel en el que cambia su nombre por el de GooGoosha (en su página web, www.gulnarakarimova.com, se puede acceder a una versión suya de Bésame mucho con Julio Iglesias), se han publicado historias sobre ella en Vogue, Harper's y Hello!, se ha fotografiado junto a algunas de las personas más famosas del mundo (entre ellas Elton John y el ex presidente de Estados Unidos, Bill Clinton). A finales del año pasado, Karimova, la mujer de negocios (Zeromax es la empresa más diversificada y más grande de su país), fue nombrada por una revista de Ginebra una de las 10 mujeres más ricas de Suiza, país donde ejerce de embajadora de Uzbekistán ante la ONU, con una fortuna estimada en más (algunos dicen que mucho más) de quinientos millones de euros. En abril de este año presentó sus credenciales ante el rey de España como embajadora de su país en Madrid.

Karimova también ha sido descrita por la revista Foreign Policy, de Estados Unidos, como "una de las peores hijas del mundo". En un artículo sobre ella publicado en esta revista, un analista de Asia Central explicó: "Zeromax es esencialmente una de las fachadas detrás de la cual Gulnara Karimova continúa consolidando su control sobre todas las fuentes de ingresos de su país por cualquier medio que ella considere necesario".

El régimen que preside su padre es considerado por las principales organizaciones internacionales de derechos humanos como uno de los peores del mundo. Más allá de la tortura, el asesinato y la intimidación como herramientas institucionales de persuasión, con el fin de perpetuar el poder y la riqueza de la élite de Gobierno, lo que distingue a Uzbekistán es el abuso sistemático de los niños, millones de los cuales han sido obligados a trabajar como esclavos en la cosecha del algodón, principal fuente de ingresos del "atroz" "mafia estado" uzbeco, según la definición del último informe sobre el país de Human Rights Watch.

El presidente Laporta, que no ha querido contestar a las preguntas de EL PAÍS, aparentemente no tomó estas consideraciones en cuenta a la hora de firmar acuerdos millonarios a nombre del FC Barcelona con Gulnara Karimova, que tampoco ha contestado a preguntas de este diario, y su club de fútbol, el Bunyodkor. El club catalán, patrocinado por la agencia de Naciones Unidas para la defensa de los niños (Unicef), selló un acuerdo de hermandad con el Bunyodkor en aquella visita de Laporta a Tashkent en agosto de 2008. Pero el dinero va todo en una dirección. El Bunyodkor, financiado por las arcas de Zeromax, ha pagado cinco millones de euros al Barcelona a cambio de dos partidos amistosos con los equipos de fútbol de ambos clubes, uno de los cuales se disputó en enero de 2009 en Barcelona; el de vuelta, en Tashkent, sigue pendiente. Tres millones de euros más se ingresaron al Barcelona tras visitas hechas a Uzbekistán por tres jugadores del club -Messi, Puyol e Iniesta-, que participaron en campamentos con jugadores jóvenes del Bunyodkor.

El Barcelona es el único club extranjero que tiene vínculos comerciales con el equipo de Karimova, pero jugadores de otros clubes importantes europeos también han recibido grandes cantidades de dinero a cambio de bendecir con su presencia al Bunyodkor, entre ellos Cesc Fábregas del Arsenal de Londres y Cristiano Ronaldo (en diciembre del año pasado) del Real Madrid. Rivaldo, el jugador brasileño que jugó cinco años en el Barcelona, actualmente milita en las filas del Bunyodkor.

Entre otros famosos que han sido incapaces de resistir las tentaciones económicas de Karimova están los cantantes Julio Iglesias, Rod Stewart y Sting. Hubo un revuelo en la prensa británica cuando se supo a finales del año pasado que Sting, conocido -como el Barcelona- por sus asociaciones con causas humanitarias, había aceptado entre uno y dos millones de libras para cantar en Tashkent. "¿Por qué Sting está aceptando dinero de un dictador, a través de la hija del dictador?", preguntó The Guardian, perplejo también porque Sting había sugerido que el recital había sido patrocinado por Unicef, cosa que Unicef niega rotundamente.

¿Cómo es la dictadura uzbeca? Veronika Szente Goldston, experta en Asia Central de Human Rights Watch, declara: "Clasificamos a Uzbekistán entre los Gobiernos más represivos del mundo. Casi al mismo nivel que Birmania o Corea del Norte. Es un infierno para los derechos humanos". Especialmente notorio fue el caso de la ciudad de Andijan, en 2005, cuando una unidad motorizada de efectivos armados del Estado abrió fuego contra una multitud de manifestantes y mató a cientos de hombres, mujeres y niños. La comunidad internacional ha clamado por una investigación independiente internacional, pero a día de hoy el Gobierno se ha negado y no ha hecho nada, que se sepa, para esclarecer los hechos.

Una investigación que sí dio fruto, en 2002, fue un análisis forense de dos víctimas del régimen solicitado por la Embajada británica. La conclusión fue que los dos habían sido hervidos vivos. Más sistemática es la práctica de la tortura. Surat Ikramov, que encabeza el Initiative Group of Independent Human Rights Defenders de Uzbekistán, dice que la operatviniki, nombre coloquial para la policía del Estado, "ve la tortura como parte normal de su trabajo en un sistema cuyo objetivo es extraer confesiones y crear miedo entre la población".

Naciones Unidas y Amnesty International condenaron en informes publicados el año pasado "el persistente deterioro" de la situación de derechos humanos en Uzbekistán. El propio Departamento de Estado norteamericano, cuyos militares utilizan Uzbekistán como puente logístico para sus operaciones en Afganistán con la cooperación de la empresa de Gulnara Karimova, no ha podido evitar unirse al repudio general hacia el régimen uzbeco. En su más reciente informe sobre derechos humanos, el Departamento de Estado lamentó la situación en Asia Central en general, y en Uzbekistán muy en particular, señalando con especial énfasis el sistema estatal de trabajo forzado de niños en la industria del algodón.

Un informe a fondo (entre muchos) del Environmental Justice Foundation titulado Nación esclava cuenta que al menos un millón de niños, los más pequeños de 10 años, son anualmente sacados del colegio en septiembre por la policía y obligados a trabajar, como los esclavos del sur de Estados Unidos en el siglo XIX, en la cosecha del algodón. Es un trabajo muy duro y cada niño debe cumplir una cuota diaria en kilos. Muchos de ellos viven lejos de sus casas durante la cosecha, instalados en escuálidos campamentos. Malnutridos, muchos enferman. Las tierras son del Estado, cuyos jefes se llevan pingües beneficios. Uzbekistán es el tercer exportador de algodón del mundo e ingresa mil millones de euros anuales de las ventas de este producto, principalmente a Asia. (Varias grandes empresas de Occidente han boicoteado la compra de algodón uzbeco).

Andrew Stroehlein, experto en Uzbekistán del respetado think tank International Crisis Group, con base en Bruselas, dice que se trata de "un sistema masivo de explotación, casi seguro el ejemplo más grande de abuso sistemático de niños, dirigido por un Estado, en el mundo". Zeromax, según Stroehlein, es una de las empresas que se enriquece con el algodón, la fuente de más ingresos para el régimen uzbeco.

Entrevistas con personas en Estados Unidos, Reino Unido y Bélgica que conocen de primera mano las operaciones comerciales del régimen uzbeco, entre ellos empleados de Naciones Unidas y exiliados uzbecos que huyeron de su país temiendo por sus vidas, retrataron al presidente Islam Karímov como el capo di tutti capi de una mafia compuesta de unas veinte familias cuyo objetivo es robar todo lo que hay para robar a los 28 millones de habitantes de su país.

Craig Murray, el ex embajador británico que ordenó el examen post mórtem de las dos personas hervidas vivas y autor del libro Asesinato en Samarcanda, señala a Karimova como la encargada en el régimen de sacar de su país el dinero que "la cruel y rapaz familia Karímov exprime de su gente".

Gulnara Karimova es el brazo derecho de su padre. "Su control sobre Zeromax depende totalmente del apoyo del aparato estatal, todas cuyas agencias están a sus órdenes", explicó un exiliado uzbeco que conoce de cerca cómo funciona la macroempresa con la que tratan Joan Laporta y el FC Barcelona. "Todos saben, claro, que detrás está siempre su padre, y de esta manera ha construido su imperio. Es lista y astuta".

También, según una persona uzbeca que la conoce muy bien, es "caótica, temperamental y caprichosa: una niña malcriada que se enfurece si las cosas no salen exactamente como ella quiere". La furia de Karimova tiene su precio. Scott Horton, un abogado estadounidense que ha trabajado para el Banco Mundial en Uzbekistán, dice que las consecuencias de no sucumbir a los caprichos adquisitivos pueden ser nefastas. "Si te llega a percibir como un enemigo, la consecuencia es que se te criminaliza, te encarcelan, torturan e incluso matan".

En opinión de algunos analistas extranjeros, el objetivo de Karimova es suceder a su padre en la presidencia. Un uzbeco que la conoce muy bien discrepa: "Su plan es sacar todo el dinero que pueda de Uzbekistán y vivir una vida de glamour en Londres, Hollywood, Ginebra, Madrid y Barcelona".

Parte de la oferta de glamour consiste en asociarse con el club de fútbol más glamuroso de la tierra, el FC Barcelona, cuyo presidente no ha querido hablar a EL PAÍS de su relación con ella, pero, según fuentes cercanas a él en Barcelona, tienen una conexión "estrechísima". Por un lado, se han visto a menudo en, entre otros lugares, Tashkent, Barcelona, Ginebra y Milán, donde acudieron juntos a la Semana de la Moda en octubre del año pasado. Por otro, está el beneficio financiero que ha obtenido el Barcelona y Laporta de su acercamiento a la dudosa empresa que ella controla, Zeromax.

El bufete de abogados Laporta & Arbós actuó, como es conocido, a favor de Zeromax el año pasado en su intento de comprar el Real Club Deportivo Mallorca a comienzos de 2009. Laporta pretendió cobrar una comisión que, en caso de que se hubiera llevado a cabo la operación, le hubiera reportado unos cuatro millones de euros. La mediación de Laporta en este caso fue duramente criticada en los medios, y condujo a la renuncia de varios directivos del Barcelona, debido a la percepción de que se había aprovechado de su cargo como presidente del Barcelona con ánimo de lucro personal.

Bayram Tutumlu, que conoce a Laporta hace años y hace pocas semanas retiró una querella judicial contra él por supuesto incumplimiento de pago, dijo del presidente del Barcelona: "Está obsesionado por el dinero. Donde lo ve, aunque sea dentro de una piscina llena de tiburones, se tira".

El problema más grave que ven varios antiguos directivos del Barcelona, algunos de ellos asociados en su día con Laporta, es que ha lanzado el propio club a los tiburones; ha hecho un serio daño a la imagen del club al asociarlo fraternal y comercialmente con el Bunyodkor, la expresión futbolística del Estado mafioso y abusador de niños sobre el que la familia Karímov ejerce un control férreo. El FC Barcelona es admirado en todo el mundo no sólo por su fútbol, sino también por haber desdeñado las ofertas de grandes multinacionales y haber optado por lucir en su camiseta el nombre de Unicef, "la agencia de Naciones Unidas que tiene como objetivo garantizar el cumplimiento de los derechos de la infancia", según se define oficialmente.

En la página web del FC Barcelona se expresan sentimientos acordes con los que guían a Unicef. "El FC Barcelona es más que un club para muchas personas del resto del Estado español que vieron en el Barça un firme defensor de los derechos y las libertades democráticas... Hay que globalizar al Barça solidario y humanitario".

Gracias a la conexión entre Laporta y Karimova, la extensión de la globalización solidaria y humanitaria del Barcelona a un régimen que está en primera fila de los violadores de derechos humanos del mundo ha provocado la ira de todos aquellos que luchan para que la situación de Uzbekistán sea más conocida en el mundo, y que se meta presión internacional al régimen Karímov.

Craig Murray, el ex embajador británico en Uzbekistán, lo expresó así: "Estoy absolutamente horrorizado. Es como haberse asociado con Adolf Hitler para promover un equipo de fútbol en Berlín durante los años treinta. Realmente es asombroso, incluso en el mundo loco por el dinero del fútbol, que se tenga los ojos tan cerrados a la moralidad".

El cantante Sting se arrepintió, después de que la prensa cargara contra él, de su conexión uzbeca y reconoció que el presidente Karímov tenía una reputación "horripilante" en el terreno de los derechos humanos, declaración que provocó la furia de su amiga Karimova y condujo a la prohibición de sus canciones en las radios uzbecas.

Joan Laporta guarda silencio sobre su amistad y sus relaciones comerciales con el clan Karímov. Lo que sigue teniendo claro es el papel de su club como estandarte de los mejores valores humanos. En una entrevista con El Mundo en enero pasado, 16 meses después de que el régimen uzbeco le recibiera por primera vez con mucha pompa y gratitud, Laporta, que tiene aspiraciones políticas, declaró, sin la más mínima ironía: "El Barça encarna la épica que guía a la libertad a los pueblos sometidos".

Yes, they can!

Encara que a anys lluny de sistema sanitari europeu, més de 30 milions de persones, fins ara desprotegides, tindran cobertura amb la reforma d'Obama (i Pelosi)! Avui és un gran dia.

Jo acuso el govern cubà

Us passo l'enllaç http://orlandozapatatamayo.blogspot.com/ on podeu firmar per demanar l'alliberament dels presos polítics a Cuba. Jo ja he signat.

Entrevista a Michela Marzano (publicada a l'Avui)

"Correm el risc que torni una nova forma de totalitarisme "

Michela Marzano Filòsofa i investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

Vostè afirma que els valors de mercat han entrat a l'esfera privada. Què vol dir?

Un cert llenguatge basat en la màxima n'hi ha prou amb voler per poder s'ha transferit de l'agenda de l'empresa a la vida privada. Es diu als individus que poden convertir-se en empresaris de la seva pròpia vida...

S'assimilen les persones a petites empreses.

Sí! És com si l'individu inventés una empresa, l'empresa de la seva pròpia vida. Una empresa que per tenir èxit aplica les estratègies del management...

Però també pot fracassar...

Exacte. O se'n surt o fracassa... Aquesta lògica és un niu de frustracions! Els que no triomfen es consideren perdedors... És per això que aquesta idea fa molt de mal a la societat, perquè els individus se senten culpables del seu fracàs. Es crea una societat de frustrats i perdedors...

Com es poden tornar a separar l'esfera pública i la privada?

Una societat sana és aquella en què l'esfera pública i la privada estan separades. Aquest és el principi de la democràcia liberal contemporània des del temps de Kant i Montesquieu. Amb el feixisme, això es va acabar: vida pública i privada es barrejaven, tot estava sota control. Després, amb la superació dels feixismes, les dues esferes es van tornar a separar...

I el capitalisme salvatge les ha confós de nou...

Aquest capitalisme, en què l'esfera pública i la privada no estan separades, suposa el risc que torni una nova forma de totalitarisme.

La crisi ho ha aturat? ¿O ens acosta a un nou totalitarisme?

Depèn de com es gestioni! De moment no s'està fent gaire... S'ha certificat que hi ha crisi, però no s'han presentat les solucions. A França la crisi podia ser una oportunitat per superar aquest capitalisme...

Sarkozy ho pregona...

D'una banda ho diu, però de l'altra està impulsant reformes sota una lògica neoliberal als hospitals, la justícia... Vol privatitzar l'espai públic i utilitza la mateixa lògica de l'empresa a l'escola, a les universitats...

En canvi, a Europa, Sarkozy és un referent...

Perquè de quina manera parla! Només fa discursos! A la seva campanya electoral el seu discurs era "tot mercat"; quan la crisi va esclatar, el discurs va ser "moralitzar el capitalisme". Sarkozy canvia el discurs segons el públic, i està ple de mentides...

El perill és la desafecció. Com es pot evitar?

Els polítics han de tenir un discurs veraç i han de dir les coses com són. L'única manera de reconstruir la confiança és no mentir...

En política sembla difícil...

Hannah Arendt deia que en un sistema en què hi ha mentida es destrueix la confiança...

Berlusconi diu bestieses i no se'n ressent.

A Itàlia s'ha anat massa lluny. Ja no hi ha opinió pública! Fins i tot els intel·lectuals ja no tenen coratge per oposar-se realment a Berlusconi. Això és molt perillós, perquè, si la gent no reacciona contra aquesta política, hi ha la possibilitat d'una nova forma de feixisme a Itàlia, a França i potser a la resta d'Europa.

L'exemple d'Obama és pot seguir a Europa?

Els Estats Units no han conegut els totalitarismes com Europa... A Europa, en un moment de crisi, als anys 30, van sorgir els feixismes...

La situació és equiparable?

Estem en una situació molt semblant a la dels anys 30... S'ha d'evitar que la política sigui una amalgama de discursos. El feixisme italià es va caracteritzar per la ideologia de l'amalgama: els valors del passat, la tradició, l'Església, la família, barrejats amb la idea de revolució, d'un home nou. Necessitem un discurs polític seriós amb valors com la igualtat, la llibertat, la solidaritat...

A la societat que descriu, l'individu ha de triomfar. Quin ha de ser el seu veritable objectiu?

Assolir coherència interna, integritat. No estar pendents del que es diu de nosaltres, sinó concentrar-nos en nosaltres mateixos, viure independement de la mirada de la societat...

L'individu no és lliure?

Avui es parla molt de llibertat, però no parem d'estar pendents de les imatges i els discursos que vénen de fora.. Avui l'individu no és lliure...

És paradoxal! ¿Al capitalisme no hi ha llibertat?

Estem en un món en què tot és paradoxal. Si analitza el llenguatge del management, veurà que està ple de paradoxes: es parla d'autonomia, i és una forma de submissió; es parla de benestar, i s'ha de treballar per a l'organització; es parla de compromís, i es busca flexibilitat... L'intel·lectual ha de desconstruir les paradoxes.

Pel que diu, anem cap a un nou totalitarisme o cap a una nova societat, més sana...

Depèn del que escollim... El pensament crític és molt important. Adorno, de l'Escola de Frankfurt, diu que el que menys hi havia als anys 30 era esperit crític. Les persones es van anar adormint... El més important, avui, és no perdre l'esperit crític, agafar distància respecte al que està passant i actuar de manera autònoma. El pensament és fonamental.

Ratzusconi (publicat a l'Avui)

Itàlia és apassionada. I contradictòria. Té personatges radicalment oposats. Uns desperten esperança. Altres desassossec. Roberto Saviano pertany a la primera categoria. I lluita per la seva Itàlia, la fascinant, amb una poderosa arma, l'escriptura. Recentment ha publicat un article emotiu, de lectura imprescindible: Chiedete scusa a Beppino Englaro, en què, arran del cas Eluana, clama per una Itàlia alternativa al que alguns han batejat com la doctrina Ratzusconi. Una doctrina nascuda de la tenebrosa associació de Ratzinger i Berlusconi, que, amb un obscè menyspreu per institucions com el Tribunal Suprem o la presidència de la República, volen imposar al país transalpí una Estat d'aiatol·làs catòlics de tuf neofeixista. Les notícies que arriben són inquietants en una Europa que cova amb la crisi el virus de la xenofòbia i el nacionalisme més ranci. L'aliança del papa ultraconservador -i intel·lectual- amb el primer ministre barroer -i pagà- vol situar Déu a l'epicentre de l'Estat. Un Déu cruel que nega el perdó i a l'empara del qual es qualifica, des d'escollits diaris, d'"assassí" i "botxí" al pare d'Eluana, Beppino Englaro. La doctrina Ratzusconi ajunta un papa que en ares de la unió del catolicisme gira la vista davant del més repugnant negacionisme de l'Holocaust del lefebvrista Williamson (per cert, els articulistes que acusen d'antisemites els que critiquem la matança de Gaza, per què callen amb Ratzinger?!) amb un primer ministre que emplaça els metges a denunciar els immigrants sense papers. Saviano, Englaro o el mateix president Napolitano demostren, però, que la batalla no està perduda. I que davant de l'oprobi, sempre, sempre, hi ha esperança. I enormes herois.

Una història versemblant (publicat a l'Avui)

Aquesta història és versemblant? Jutgeu a partir del relat dels fets: una camerunesa de 25 anys, X, benestant, decideix confessar a la seva família la seva homosexualitat. La família, avergonyida, la denuncia a les autoritats. X és detinguda i reclosa a una comissaria a Douala, on la sotmeten a vexacions perquè renunciï a la seva identitat sexual. Tement acabar a la presó -al Camerun l'homosexualitat està penada-, fuig amb la seva parella. En un periple que inclou Níger, Nigèria i Algèria, la parella de X mor durant una travessia en pastera. X, en arribar al Marroc, sense diners, es lliura a la prostitució per poder-se pagar el bitllet per creuar l'estret de Gibraltar. La noia queda embarassada. No avorta. El juliol del 2008, arriba a Almeria. No sense haver passat per un nou infern: a la seva pastera moren quinze persones, entre elles nou nadons. Davant d'aquest drama, el govern assegura que estudiarà cas per cas la situació dels 33 supervivents per concedir-los l'asil. És el torn de X. I l'instructor de l'expedient d'un ministeri de l'Interior socialista considera "inversemblant" que una lesbiana accedeixi a prostituir-se i, a sobre, accepti un embaràs no desitjat. La petició d'asil ha estat denegada. I la noia serà retornada al Camerun, on l'espera, com a mínim, la presó. Només la intervenció d'un executiu que ha impulsat lleis històriques en la defensa dels drets dels homosexuals; només la pressió d'un PSOE que col·loca el regidor Zerolo al capdavant de totes les manifestacions d'orgull gai, pot aturar l'expulsió de X. Sempre, esclar, que donin credibilitat al relat de X, que ha ratificat la Creu Roja. No hi ha en joc cap vot. Només la vida d'una immigrant. És versemblant la història de X? I la militància a favor dels homosexuals del PSOE? Ja ho veurem.

Pijo-progre (publicat a l'Avui)

Pijo-progre, curiós vocable que s’han tret de la màniga els conservadors del país. Ahir llegia com una lectora de La Vanguardia qualificava Lucía Etxebarria de pijo-progre perquè, en un article, va abominar les bufetades a les criatures. Després d’escoltar reiteradament aquest adjectiu en els últims temps, em decideixo a examinar-lo. Entenc que un (o una) pijo-progre és aquella persona de vida econòmica solucionada (d’aquí ve pijo) que practica un pensament o actituds d’esquerres, és a dir, progressistes (d’aquí ve progre). De la combinació d’aquests dos termes en sorgeix pijo-progre, utilitzat, sempre, en sentit pejoratiu.

De pijos-progres en conec força. I una bona part podrien prescindir, fàcilment, del qualificatiu –al meu entendre elogiós– progressista. Tenen la vida solucionada, fruit, sovint, d’exitoses professions liberals. I prediquen, també moltes vegades, el pensament d’esquerres. El problema, tanmateix, és que només el prediquen. És a dir, no el practiquen. Ara bé, també hi ha una bona part de persones, que ara alguns anomenarien pijos-progres, que moltes vegades, la majoria, han estat els directes responsables dels avenços de la humanitat i de la conquesta de drets civils.

Recordem, si no, el que deia Hannah Arendt (també l’anomenarien pijo-progre?) el 1970 a Adelbert Reif: “Si mirem la història de les revolucions, no van ser mai els mateixos oprimits i injuriats sinó aquells que no estaven oprimits ni injuriats, però que no podien suportar-ho, els que van dirigir les revolucions”. En l’argot actual alguns gosarien qualificar aquests nobles (i imprescindibles) revolucionaris de pijos-progres. Molt de compte, doncs, amb les paraules. I benvingut sigui el pijopogressisme, que, almenys, fa (i ha fet) avançar el món.

Els pinguins de Martina Klein: bon article

Pingüinos que 'entienden' (publicat a La Vanguardia)

Quien llama enfermo al que tiene otra condición sexual sebería tener una charla con los pingüinos

Cuatro suecas guapas fueron llevadas a Alemania y encerradas con seis alemanes homosexuales con la misión de seducirlos y curar su tendencia. Pero no hubo manera, las tres parejas gais lo tenían muy claro y rechazaron a las solícitas visitantes foráneas, a las que de nada les sirvió ser suecas y estar buenas. No es el argumento de una película de Alfredo Landa ni otra versión de Gran Hermano, sino una noticia del 2005 en la que he obviado un detalle: los y las protagonistas eran pingüinos (y pingüinas).

• 
  
  
  

Sucedió en el zoo de Bremenhaven y desató la furia de los grupos de gais y lesbianas que defendían "el derecho de los animales a formar pareja sin la intervención del hombre", a lo que la directora, que no tenía ni idea de dónde se había metido, alegó que "el zoo no pretendía separar a la fuerza a nadie, sino intentar salvar una especie amenazada". La mujer se topó de bruces con ciertas leyes naturales, como que hay seres que nacen gais, y que los pingüinos son fieles a su pareja toda la vida. Otro detalle enternecedor que sacó a la luz esta noticia es el instinto paternal de estos pingüinos, que al ser incapaces de poner sus propios huevos, incubaban piedras.

Hace un par de meses aparecía otra noticia, esta vez en el zoo de Harbin (nordeste de China). Los protagonistas también eran una pareja de pingüinos homosexuales que, hartos de incubar piedras, urdieron un plan para robarles el huevo a otras parejas heterosexuales. Tantas veces reincidieron que les costó el rechazo por parte de su propia colonia, y la reclusión por el personal del zoo, ya que el vil plan de los padres frustrados ponía en riesgo a los polluelos. Con suerte esta pareja despierte la piedad de los responsables del zoológico y sean bendecidos con un huevo huérfano, tal como pasó en el 2004 en el neoyorquino zoo del Central

Park, donde nació 'Tango', la hija adoptiva de otra pareja de pingüinos gais. Tal historia inspiró un libro infantil, 'Tres con Tango' (2006), durante dos años consecutivos el libro con más intentos de censura en Estados Unidos.

Si el gay nace o se hace hiere intensamente a ambos bandos: los que temen por sus principios morales y los que ven amenazados nada menos que sus derechos fundamentales. Estos últimos están movilizando un enorme revuelo en Italia con intención de censurar o sacar de concurso una de las canciones postulantes a favorita en el festival de Sanremo. La joya lírica se titula 'Luca era gay' (pretérito imperfecto) y presenta la homosexualidad como una enfermedad con cura.

Aquellos que llaman enfermos a quienes tienen otra condición sexual deberían tener una pequeña charla con los pingüinos y a lo mejor eso los ayude a entender.

Entrevista a Raül Romeva (publicat a l'Avui)

"La defensa del país s'ha de fer lluitant per la gent que hi viu"

Raül Romeva Eurodiputat i doctor en relacions Internacionals per la UAB

Per què fa política?

La política és una manera de veure la vida. Amb la política dónes transcendència a les teves accions més enllà del teu interès personal.

La política, com a professió, manté l'essència?

Si la política institucional només la poguessin fer els que tenen uns ingressos assegurats, les institucions serien entitats a les quals només poden accedir els rics. Pagant un sou garanteixes que hi pugui accedir qualsevol persona independentment de la seva renda privada.

La política és útil per transformar la societat?

La societat es transforma contínuament fent política! I és un error creure que només es fa política a les institucions. Un diari fa política triant una determinada línia editorial. L'essència de la política és dins i fora de les institucions.

Per què ha triat Europa?

Els temes que m'interessen tenen una dimensió universal. I Europa està cridada a ser un actor internacional clau...

Però mai acaba de ser-ho...

El problema és que no tots els actors que participen en la construcció europea estan convençuts de la seva importància: la idea d'Europa està encara segrestada per una determinada visió dels Estats-nació. Molts pensen que primer és l'Estat-nació i després Europa. És a l'inrevés!

França, Alemanya, la mateixa Espanya...

Per això és important que a les institucions europees hi enviem gent que transcendeixi aquesta mentalitat. I cal que la ciutadania deixi de pensar que les institucions europees són de segon nivell. Aquest és un gravíssim error del qual els actors econòmics treuen rendiment.

Què fa un eurodiputat?

Un de les coses que reivindico d'aquests gairebé cinc anys de feina és haver incorporat a l'agenda política temes i aspectes que ningú defensaria. Donem veu a lobbies socials que sense nosaltres no tindrien accés al Parlament Europeu. Fem de catalitzadors.

Què cal fer perquè Europa sigui una realitat?

Els Estats han d'entendre que amb la descentralització hi tenen més a guanyar que a perdre.

Cal subsidiarietat...

Cap a dalt i cap a baix! El gran problema que avui tenim és que els Estats-nació són molt reticents a cedir competències cap a Europa. Uns Estats que, alhora, estan fent un esforç de recentralització. Cal fer al contrari: augmentar la descentralització dins dels Estats i cap a la UE!

Considera vigent l'eix esquerra-dreta...

Això que les esquerres i les dretes no existeixen es diu per justificar el neoliberalisme. En un moment com l'actual, de crisi, dir que no hi ha diferència entre dreta i esquerra és ser còmplice de la dreta.

Què diferencia l'esquerra de la dreta?

Es diferencien en el que posen al centre del treball polític. L'esquerra té com a centre de la seva activitat el benestar de les persones, amb tota la seva diversitat. La dreta prioritza actors que no són necessàriament les persones, com són els sectors empresarials, el sector financer...

Vostè s'ha declarat sobiranista. Com ho encaixa amb l'eix esquerra-dreta?

És absolutament complementària la defensa dels drets individuals amb la defensa dels drets col·lectius. Tots dos són igual d'importants. Si es reclama més capacitat de decisió política i d'autonomia financera des d'una lògica d'esquerres és perquè se'n beneficiïn totes les persones. La defensa dels interessos del país s'ha de fer lluitant pels interessos de la gent que hi viu, indiferentment de si hi han nascut o no, del seu nivell de renda o la seva orientació sexual. No es tracta de defensar només una bandera o un territori.

Vostè ha estat analista de conflictes bèl·lics. ¿El pitjor enemic de la pau és el negoci de la postguerra?

És un dels problemes, però no l'únic. Durant la preguerra, durant el procés d'increment de les tensions que poden acabar generant guerra, hi ha els mateixos interessos que en la rehabilitació postbèl·lica. Les grans companyies (petrolieres, constructores...) apareixen abans i després de la guerra. Són, moltes vegades, les que fan que en la preguerra no es puguin impulsar la gestió política que seria necessària per aturar-la. I alhora són les que després, en la postguerra, en surten més beneficiades. Aquest és el problema i per això és tan important la gestió política abans que la guerra esclati.

Com veu el món d'aquí a deu anys?

Si fem una foto estàtica, al món segueix havent-hi greus conflictes, greus problemes i greus injustícies. Però si analitzem determinades situacions veurem evolucions positives. És important tenir una visió global del món per evitar frustracions. I és important que entenguem que actuar és necessari i útil.

Els ciutadans són responsables del futur...

Totalment. La percepció que tot és culpa i responsabilitat dels polítics és un error. En primer lloc, perquè els representants institucionals són fruit d'unes eleccions. I, en segon lloc, cal tenir present que no hi ha acció petita: totes les accions són necessàries, són actes de responsabilitat individual importants i que ajuden a canviar dinàmiques.

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

De sotanes i condons (publicat a l'Avui)

Si pertanyés a la dreta catalanoespanyola (Déu m’en guardi) treuria foc pels queixals amb la Conferència Episcopal i l’incansable creuadista Rouco Varela. Ahir, dia dels Sants Inocents, no sé si per commemorar la matança de nens menors de dos anys nascuts a Belem ordenada pel rei Herodes – avui es carregarien els homosexuals, mares solteres, divorciats i altres pecaminosos com els fecundats in vitro– o per afegir una nova bufonada a l’Espanya casposa que patim, la patronal de la sotana va tornar a cridar els seus fidels al carrer.

I de pas van donar una nova alenada d’oxigen a aquest PSOE que menysprea l’Espanya plural però que esdevé garantia d’un cert progressisme mental a l’Estat. Aquells que mai sabran quin és vertader gaudi de la vida en parella, –les seves encarcarades lleis els ho impedeixen, ¡encara!–, es van tornar a erigir en defensors de “La família, gracia de Dios”. I van donar un nou motiu d’irritació a aquells que, amb pànic, contemplem com la dreta més rància encara té vida. Una vida, que, tanmateix, i torno a donar gràcies a Déu, s’albira cada vegada més i més curta, més i més feble. Fixeu-vos, sinó, en un detall genys menyspreable. Brasil, un dels països amb més catòlics per centímetre quadrat, comandat pel cada vegada més carismàtic i lider americà Lula da Silva, repartirà 1.200 milions de preservatius gratis el 2009 durant els carnavals –on la sensualitat està a flor de pell– i a hospitals i a escoles.

El papa Benet i la seva cort de Roucos i Cañizares segueixen bramant, però ni un dels països més creients del món els hi fa el més mínim cas: la milionària apologia del condó i de la bona vida sexual n’és un exemple. En aquest cas, del tot saludable.

No, you can't (publicat a l'Avui)

El 4 de novembre de 2008 ha passat a la història amb lletres d'or per l'elecció d'Obama. Tanmateix, també té un regust amarguíssim. Enfront del potentíssim Yes, we can, els homosexuals de Califòrnia van haver d'escoltar, fa una setmana, un eixordador, i vergonyant, a aquestes alçades, No, you can't. En aquest Estat, capdavanter del progressisme nord-americà, es va votar la Proposició 8, que pretenia (i ha aconseguit) modificar la Constitució i impedir les bodes gais, legalitzades pel Tribunal Superior de Justícia de Califòrnia el maig passat. Per una ajustat marge de quatre punts, els carques i reaccionaris de l'Estat, els essencialistes del vocable matrimoni, van aconseguir limitar els drets d'una bona part de la població. Tot i la potència del no a la Proposició 8 de San Francisco i Silicon Valley, amb percentatges a favor de mantenir el matrimoni homosexual al voltant del 75%, la naftalina i el puritanisme de la Califòrnia rural es van carregar el dret de qualsevol parella homosexual a contraure una cosa tan poc perillosa com és el matrimoni. Durant el lapse de temps en què aquest dret ha estat vigent, la cèlebre Ellen DeGeneres ha pogut casar-se amb la guapíssima Portia de Rossi. I cito precisament DeGeneres perquè l'entrevista que va fer, durant la campanya electoral, al candidat McCain no té desperdici. Enfront de la frescor i seducció de la presentadora, el republicà, desconcertat, va aparèixer com un tòtil, repetint, sense explicar-se, la idea que el matrimoni només pot ser entre un home i una dona. Si el canvi d'Obama ha de ser global, el No, you can't californià hauria d'esdevenir un contundent Yes, we can. Després de derruir la barrera racial, toca esmicolar la sexual.