Catalunya ignora Aminetu

Avui és dia de consultes populars sobre la independència. I avui també fa 28 dies que Aminetu Haidar està en vaga de fam. No pot tornar a El Aaiún. El govern marroquí, amb la complicitat del govern espanyol, la va expulsar. Ella s'hi ha rebelat. I fa gairebé un mes una vaga de fam per poder tornar a amb els seus fills, la seva mare, sense haver de demanar disculpes a Mohammed VI i renunciar a la seva identitat, la saharaui. Avui mitja Catalunya celebra consultes sobre la independència i mentrestant una dona està disposada a morir per la independència de la seva terra, per la dignitat del seu poble oprimit. I tanmateix, no he escoltat a cap dels promotors de les consultes referir-se a la lluita de Haidar i del poble saharaui. Què ens passa a Catalunya que només som capaços de mirar-nos el nostre melic. Una dona està lluitant per la llibertat del seu poble i cap dels resposables de la organització de les consultes s'ha referit a la lluita d'Aminetu contra els governs espanyol i marroquí. Ni, tampoc, és clar, es concentraran avui a les 18h a la plaça Sant Jaume. Tan difícil és solidaritzar-se amb una dona, com nosaltres, que lluita per la llibertat de la seva terra? Avui és dia de consultes populars sobre al independència. Avui fa 28 dies que Aminetu Haidar està en vaga de fam.

La dignitat de Catalunya (Editorial de 12 diaris catalans)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Barcelona, capital Raval

Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.

Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.

Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?

El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.

En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.

Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.

Entrevista a Mayte Martin, publicada a l'Avui

"Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats"

Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.

Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?

Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...

Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.

Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.

Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.

Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.

Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?

No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.

Això no ho fa gaire gent.

És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.

L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.

Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.

Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.

Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.

Això té sempre un preu.

Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.

Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...

I el bolero pel meu germà.

Què tenen en comú aquests dos estils?

Res.

Com a mínim, Mayte Martín.

Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.

En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?

El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.

Gens?

Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...

Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".

Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.

Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.

Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...

És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.

En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.

Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.

És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.

Parlem molt poc de la mort.

Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.

Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?

Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.

El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?

Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.

Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...

Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.

Precisament per això l'hi dic.

I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!

Quins projectes té ara sobre la taula?

Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.

Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".

Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.

Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...

Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.

Manifestació l'11 de setembre

L'article del President Maragall a l'Avui ha engegat el debat. Ens hem de manifestar en defensa de l'Estatut? Sí. Abans o després de la sentència del Tribunal Constituciona? Per començar, l'11 de setembre, tal com ha proposat Pasqual Maragall, hi hauria d'haver una manifestació solemne de tot el catalanisme, incloent govern, partits i societat civil i, evidentment, amb Maragall, Pujol, Barrera i Rigol al capdavant per reinvindicar l'Estatut que han refrendat els catalans. L'hem votat, l'hem aprovat i s'ha de respectar. Hem d'emetre un avís per a navegants: qualsevol modificació d'aquest Estatut suposarà un trencament, segurament irreperable, entre Catalunya i Espanya. La millor manera, una manifestació, institucional, de primer nivell, en defensa d'aquest Estatut. Ens hi juguem molt. No hem d'esperar als tempo polític i judicial que es marqui des de Madrid. L'11 de setembre, manifestació.

El Raval és viu

Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.

Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)

Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"

ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)

Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?

Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.

Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".

Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.

També Catalunya i Barcelona?

També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...

Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.

Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.

Els països emergents han estat ignorats.

A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.

Barcelona també és invisible?

Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.

No n'hi ha prou! Què podem fer?

Atraure més empreses.

Com podem atraure empreses?

El primer que cal és sortir en el mapa.

Com?

Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...

Barcelona ha tingut èxit sola.

Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!

Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?

No.

Hem perdut aquesta oportunitat?

Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.

Això ja ho ha dit a les autoritats?

Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.

Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?

Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.

Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?

En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!

Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?

S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.

La burocràcia frena els negocis?

La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.

D'aquí es deriva la mala imatge?

Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!

Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?

Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.

Expliqui's.

La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.

La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?

Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.

Un altre problema és el dèficit infraestructural.

Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.

Spanair és una oportunitat?

Crec que sí.

I la T1?

La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.

No tenim la capacitat de decisió.

Si Madrid impulsés una descentralització adequada...

En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.

Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.

Pensen el contrari!

Si és així, és greu.

Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.

Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.

El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?

Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.

Què som?

Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.

Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?

Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.

Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.

En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.

El cotxe del futur és l'elèctric.

Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.

És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?

Per què no?

Les crisis tenen un cost altíssim?

Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.

L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?

No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...

Com podem defensar-nos?

Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.

Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?

Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.

De BCN a Cat i l'Estatut (Article de Pasqual Maragall a l'Avui)

Hi ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina.

Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?

La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.

Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.

Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)

Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"

ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005

Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.

Tots els funcionaris són ineficients?

En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.

En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".

Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...

¿La reforma de la funció pública és la més urgent?

Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...

Falta coratge polític?

La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...

Manca autoritat?

Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.

Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?

Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!

Vostè critica les prejubilacions.

Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.

S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.

Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!

Com concretaria aquesta reforma?

L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!

Quin ha de ser el rol de l'Estat?

El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...

Zapatero fa de pare?

Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...

La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...

Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...

Zapatero vol dialogar amb la CEOE...

S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!

Zapatero té prejudicis contra vostès?

Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.

La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?

Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.

Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...

No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...

Massa burocràcia.

No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.

Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.

Té un articulat massa llarg.

Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".

No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.

Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.

S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.

Això ja s'ha fet!

Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.

A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?

Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!

Ja hem tocat fons?

En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.

La liquiditat ha arribat a les pimes?

No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.

La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.

S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.

Vostè suspèn Zapatero en tot!

No...

Què ha fet bé, Zapatero?

[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.

Zapatero no lidera?

Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!

Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?

La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.

Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?

Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.

Garantista! Les hipoteques han volat!

Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!

Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.

El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!

Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.

Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.

Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval

Superficies del Raval

JOAN SUBIRATS 28/07/2009

No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.

Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.

Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)

L'ECONOMIA A EXAMEN (III)

Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"

ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa

Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.

Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?

La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...

S'ha recuperat la confiança?

S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.

Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...

Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...

Quan es recuperarà l'economia real?

L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...

No ha tocat fons?

Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.

Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...

Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...

Quin és l'escenari espanyol?

Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....

Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?

Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...

Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?

La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.

¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?

No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...

A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...

Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.

Com s'augmenta la competitivitat?

L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...

Quins són aquests factors?

L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...

No estem prou bé...

Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...

La innovació també és crítica...

En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.

Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?

El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.

Quin guany n'obtindran els ciutadans?

En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.

Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?

Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.

Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...

Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...

Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?

La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!

Quina, és, doncs, la lliçó?

No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.

Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...

El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.

Què ha de fer, doncs, el govern?

La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.

Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?

Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.

Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?

De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.

No és descartable un nou sotrac...

Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.

La "gilipollez" (Publicat a l'Avui)

Vet aquí la paraula triada pel president del PP basc, Antonio Basagoiti, per definir el que la Fiscalia Anticorrupció qualifica de delicte de suborn. Basagoiti, recorrent a la testosterona més hispànica, ha assegurat que l’acusació contra el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, és una “veritable gilipollez”. Envejable nivell per a un polític que amb els seus vots ha canviat la majoria al País Basc. A Portugal, aquell país veí que contemplem amb la condescendència del ric, el ja exministre d’Economia i Innovació Manuel Pinho acaba de dimitir perquè en un atac de testosterona –versió ibèrica occidental– va simular amb les mans unes banyes dedicades al portaveu dels comunistes, Bernardino Soares. El cap de govern, el socialista
José Sócrates, el va fulminar immediatament per una acció que de ben segur que al Congrés espanyol hauria estat celebrada amb cops de peu a l’honorable terra parlamentari. Però deixem-nos de comparacions, perquè si ens fixéssim també en les inventives de l’alcaldessa de València, batejada per Vicent Sanchis com a Rita l’Anxovera, ens esquinçaríem les vestidures. El més lamentable de la vulgaritat verbal dels líders populars no és només la frivolitat amb què es tracta el delicte en política, la que hauria de ser, per definició, una de les professions més nobles que puguin existir –la realitat, com sempre, és esquiva amb els ideals–. El drama és que amb aquest tipus de declaracions els populars atien allò que els va tan bé: la indiferència del ciutadà per la cosa pública. Ja ho advertia la setmana passada en una entrevista en aquestes pàgines Josep Maria Terricabres: el menyspreu cap a la política és una herència del franquisme. Al PP, no volen deixar de ser-ne alumnes avantatjats.

Barcelona entusiasma (publicat a l'Avui)

Magnífica, sublim, bella, espectacular. Els mitjans de comunicació francesos s'han desfet en elogis amb la ciutat. Amb Barcelona. Aquesta Barcelona que sembla que per cortesia -vet aquí la paradoxa catalana- avui toca criticar. Si bé en els últims temps ha estat sotmesa a alguna operació de maquillatge més que discutible -l'Hotel Vela, ho vaig escriure la setmana passada, és una construcció que embruta el més preuat de la ciutat, el seu perfil-, Barcelona fascina.

Barcelona no està en decadència. Alguns no paren de proclamar-ho. Per monotonia verbal, per avorriment mental, per deixadesa intel·lectual. Però no, Barcelona bull. U2 posa la ciutat al centre del món iniciant la seva gira aquí, tal com va fer el 2001 Madonna amb Drowned World Tour o Bruce Springsteen el 1999. La Grande Boucle es cita a la ciutat. L'èxit és total. De ben segur que no haurem d'esperar 44 anys perquè l'onada groga torni a resseguir els nostres carrers. Bread & Butter diu adéu a Barcelona per tornar a l'entranyable Berlín -on no ha repetit l'eclosió mediterrània- i, tal com va com va dir el president del saló, Karl-Heinz Müller, la ciutat no ha plorat. The Brandery ha tancat la primera edició apuntant maneres.

Tanmateix, només sabem queixar-nos. Els assajos d'U2 fan massa soroll i destorben la son dels veïns de les Corts. El Tour col·lapsa la ciutat i, ai l'as!, hem de fer servir el transport públic dos dies! Vicky Cristina Barcelona és reduïda a una pel·liculeta i l'Oscar de Pe es viu com un èxit aliè. I, per acabar-ho d'adobar, ens lliurem a l'autoflagel·lació proclamant que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic.

Les Rambles, certament, viuen col·lapsades de turistes: 78 milions de visitants a l'any! Ara bé, si repassem els mapes de les grans ciutats trobarem exemples semblants, o, si m'apureu, pitjors: què és la Cinquena Avinguda si no una via comercial dedicada al turisme amb engendres pseudoarquitectònics encara més horrorosos que el Vela, com la Trump Tower? ¿I què me'n dieu d'Oxford Street a Londres? ¿I què en penseu de la lisboeta Rua Augusta?

Si George Steiner va dir que Europa és feta de cafès, Barcelona és feta de terrasses. Barcelona és el Macba i les seves nits d'estiu. És la plaça de les Palmeres de Sant Andreu. Barcelona són els entrepans del Quimet d'Horta. Barcelona és la genialitat de Cerdà. Barcelona, a mi, m'entusiasma.

El terrós de sucre (publicat a l'Avui)

Ferran Mascarell té raó. Josep Ramoneda té raó. Xavier Rubert de Ventós té raó. Juan José López Burniol té raó. Jordi Sànchez té raó. Josep Maria Terricabras té raó. Cadascun d’ells, i molts d’altres intel·lectuals del país, a la seva manera, ha expressat una certesa indiscutible: la relació entre Catalunya i Espanya dissenyada a la Transició ja no és vàlida. S’ha fos com un terròs de sucre. Les solucions que cada un d’ells proposa són diverses, però no dispars. La situació actual, amb el reiterat incompliment de l’Estat, via finançament autonòmic, via traspassos angulars, és inacceptable. La invasió de competències que suposa el fons de rescat bancari, la supèrbia que denota anunciar el pla d’ajut a la compra de cotxes sense tenir en compte els territoris de l’Estat, aboca Catalunya a una camí sense sortida. Si bé vaig escriure fa pocs mesos que no he estat mai independentista, aquesta opció, incompliment darrere incompliment, esdevé alternativa possible. Qui sap si inevitable. Depèn, fonamentalment, del govern català, i sobretot, del PSC, que amb la seva actuació en les properes setmanes marcarà l’abast que tindrà la ruptura amb Espanya. O dit, d’una altra manera, com serà de radical el trencament amb un marc de relacions esgotat, mort. La pilota és a la seva teulada. Si la saben jugar, amb valentia, amb exigència, amb sentit de país, sense abaixar el cap, l’opció federal, l’única alternativa possible abans tirar pel dret amb la independència pot tenir encara validesa –si bé, a hores d’ara, amb unes constants vitals molt debilitades. José Montilla, aquell andalús que es va convertir en president de Catalunya, qui sap si serà el que materialitzarà el salt més important en la història d’aquest país. És la seva, és la nostra, única sortida. Si no, només ens quedarà la independència.

Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)

Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!

Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.

Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.

Cremar ponts a Terrassa (Publicat a l'Avui)

Fa una setmana uns energúmens van calar foc a una pantalla gegant instal·lada al Raval de Montserrat de Terrassa per homenatjar Xavi, nascut a la localitat, amb la transmissió de l’Espanya - Sud-àfrica. L’objectiu: boicotejar la transmissió del partit de la selecció espanyola, de la qual catalans com Xavi, Puyol o Piqué són estrelles, com si el combinat espanyol fos el culpable dels dèficits que escanyen el país, començant pel financer i acabant per l’infraestructural. Alguns articulistes com Vicent Sanchis o Vicenç Villatoro han intentat contextualitzar l’acció vandàlica. Un argüia que la pantalla gegant tractava Catalunya com a colònia. L’altre argumentava que aquest muntatge era de tot menys ingenu. Amb tota l’admiració que em mereixen tan l’un com l’altre, discrepo radicalment. Amb ells, i sobretot, amb els individus que van concentrar-se abans de l’inici del matx assotant estelades com a arma d’una guerra que al Raval de Montserrat, enzillament, no era tal. Perquè si aquest país esdevé algun dia independent, serà amb la complicitat de molts dels que el dia 20 es van aplegar per veure el partit. Sense ells, serà impossible. Ha estat impossible. Només quan l’independentisme s’ha deslligat del nacionalisme, de la seva naturalesa excloent, ha començat a convertir-se en una opció viable. Sobretot després del gran desengany que ha estat l’esquerra espanyola, aquella que tenia a tocar dels dits l’Espanya plural però va preferir practicar la genuflexió davant la caverna mesetària. Catalunya només pot avançar en el seu autogovern, sigui quin sigui l’horitzó, teixint complicitats entre tots els seus ciutadans. Cremant pantalles es cremen ponts. Uns ponts que són imprescindibles per seduir molts catalans que avui, més que mai, i independentment de la seva procedència i simpatia per la selecció espanyola, ambicionen un país sense cotilles imposades a 600 quilòmetres de distància.

Artista Mayte (Publicat a l'Avui)

Artista, qualificatiu que mereixen poques persones, poquíssimes. Mayte Martín és una d'elles. Dilluns va donar el tret de sortida a la programació musical del Grec d'enguany. Cantant, cantaora, cantautora, poeta, trobadora: Mayte Martin és artista. Senzillament perquè és capaç de commoure l'espectador, l'espectadora, amb la seva música, amb les seves composicions, amb la seva veu, amb la seva guitarra. Flamenc, tango, bolero, cadascun d'aquests estils es rendeix a Martín, com Martín es rendeix a aquests estils amb el seu mestratge.

Els organitzadors del festival han comès una imprudència, qui sap si irresoluble: deixar que Martín obrís la programació musical. Mantenir el llistó al nivell de dilluns passat, aconseguir que el públic emuli les sensacions que es van viure -vaig viure- a l'amfiteatre, serà difícil, tot i propostes tan suggerents i tan dispars que ompliran el juliol de música: Vinicio Campossela, Khaled o Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette. El Grec és més que un festival. És la benvinguda de l'estiu des de l'art, des de les platees, des dels escenaris. El Teatre Grec, epicentre dels estius a Barcelona, és un punt de pelegrinatge irrenunciable, any rere any. Un punt de trobada que, a voltes, esdevé escenari de sensacions, de sentiments difícils d'oblidar. Al meu record roman, encara poderosa, l'actuació del gran senyor que era Henri Salvador, el ja llunyà 2004. Omara Portuondo va seduir-me el 28 de juny de 2007. I Mayte Martín va colpir-me dilluns amb la seva música i amb els versos del poeta malagueny Manuel Alcántara.

No vaig poder assistir al concert que, el 1996, Martín va protagonitzar amb el llegendari Tete Montoliu. Però el treball Free boleros pot acostar-me -acostar-nos- al que va esdevenir aquella nit. Dilluns, tanmateix, no vaig faltar, aquesta vegada, a la cita. I no només va tocar-me la música de Mayte, la guitarra, el violí, la seva veu, sinó que els poemes d'Alcántara, esquinçats, van descobrir-se com un cant a la vida. La mort, el desamor, la pèrdua, van esdevenir, paradoxalment, una al·legoria vital. Vida i mort sempre de la mà. L'esquinçador Manuel, modelat per Martín en un tango, captiva de tal manera que sacseja tots els sentits. L'inicial Por la mar chica del puerto capbussa de ple l'espectador, l'espectadora, en el concert en ni tan sols tres minuts. Un concert que no dóna treva emocional. Que manté viu, amatent, en tensió, gaudint, l'home i la dona que escolten la veu de Mayte i els seus músics. El Grec ha començat de la millor manera. És estiu. És Barcelona.

Un concert, una artista, un cd

Mayte Martin, 22 de juny al Teatre Grec, alCantaraMiguel. Sublim.

Quatre històries (publicat a l'Avui)

Primera: l’Alejandra és peruana. Fa tres anys que viu a Espanya. Ha de renovar els papers. Les condicions són inequívoques: ha d’haver cotitzat almenys sis mesos en l’últim any. La crisi l’ha afectat. Només ha treballat tres mesos. De manera inesperada, es convertirà en irregular. Estarà abocada a l’economia submergida. O que la parin al carrer, la destinin a un centre d’internament i l’expulsin.

Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.

Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?

Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.

Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?

Off Sónar (publicat a l'Avui)

De nou, el Sónar. La versió diürna col·lapsa i trasbalsa el centre de Barcelona. Gernacions arribades d'altres latitud mostren com la imaginació en la vestimenta no té límits i es passegen, sobretot en les franges més joves, amb unes pupil·les sospitosament dilatades. Inunden el Raval. De moda. I de merda. Estrella Damm triomfa. Les llaunes prèviament escurades queden, en abundància, abandonades en qualsevol racó, malgrat els esforçats equips de neteja municipals. La cervesa de l'estel arrasa i no ho fa pas de la mà de l'exitós anunci de Formentera que té en el Summercat dels suecs Billie the Vision and the Dancers el hit de l'estiu. A Ciutat Vella, Estrella Damm assoleix l'Olimp de l'èxit comercial de la mà dels llauners, que algun dia ens haurien d'explicar per què únicament i exclusivament venen cervesa d'aquesta marca.

El Sónar és un èxit per a la ciutat. I per als visitants. És, certament, un esdeveniment cultural de primera fila. Ara, per als veïns la història és diferent. Aglomeracions, soroll indesxifrable per a la gent gran, brutícia, individus que passegen la credencials com si haguessin estat tocats per la vareta dels déus... Ara bé, no us confongueu. Amb aquest article no em sumaré a la corrua de quintacolumnistes que només saben afinar la seva ploma per sentenciar, amb una metàfora que fa esquinçar les vestidures, que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic. Aquí no m'hi trobareu. Aquest és un article per subratllar com una situació adversa, incòmoda, pot convertir-se gràcies a la imaginació d'uns veïns, dels ciutadans, en una gran oportunitat. De la necessitat, n'han fet virtut. I en lloc de sortir al carrer amb la pancarteta de torn per queixar-se que un any més el Sónar converteix el barri en una olla a pressió gairebé insuportable, han aprofitat l'ocasió per fer negoci, ara que la crisi colla.

Els comerciants dels carrers Bonsuccés i Elisabets, la principal via per accedir, des de les Rambles, a la plaça dels Àngels, epicentre del festival, han sabut marcar el seu territori de manera brillant. Els tres dies de Sónar, una llarga fila de paradetes han capgirat el paisatge habitual per a aquestes dates. En positiu. El Julivert Meu, la perfumeria Bonsuccés, el Forn Boix, Dress or Die, Baclava, l'Herboristeria Llança, el Bar Manoda i fins i tot el nouvingut Dos Palillos han plantat una taula al carrer per mostrar a forans i veïns els seus productes. I vendre. Ho han aconseguit i han donat a llum un efímer Portobello. Han inventat l'Off Sónar.

L'esquerra no ha mort (publicat a l'Avui)

Fa una setmana vaig escriure “Desperta, esquerra!”. Amb els resultats de les euroeleccions, l’esquerra va despertar de cop. Els socialistes, valedors fins ara de la socialdemocràcia, han quedat tocats. Precisament quan el neoliberalisme ha fet fallida. El paradigma econòmic de la dreta s’ha enfonsat, però els partits de dreta guanyen. El socialisme, mut, s’ho mira derrotat. Què ha passat? La dreta, que en campanya lloa el mercat, al govern, amb la crisi devorant empreses i famílies, no s’allunya ni un mil·límetre del que faria un socialista. Perquè els partits socialistes, emmirallats en la infame tercera via de Blair, van renunciar al programa socialdemòcrata per lliurar-se al dogma neoliberal. El socialisme és avui alternança, però no alternativa de la dreta. Una dreta que viu dels rèdits de l’Estat de benestar. La socialdemocràcia no ha mort. Però ha estat blasmada pels partits socialistes. Perquè socialdemocràcia no és només defensar els drets civils, com creu Zapatero. Socialdemocràcia vol dir valentia, vol dir reformisme de llarg abast. Socialdemocràcia és progrés. És el contrari de l’immobilisme que practiquen els socialistes instal·lats al poder. La socialdemocràcia ha de ser capaç d’articular un discurs propi sobre immigració, sobre l’articulació del diferents pobles de l’Estat, sobre mercat de treball. Socialdemocràcia no és imitar la dreta en immigració, en centralisme i en mercat de treball, però amb un somriure a la cara. ¿Volem un nou paradigma que posi límits als mercaders i al mercat? Segur. La socialdemocràcia està ben viva. No ha mort. És la resposta. Però avui ja no l’encarnen els partits socialistes. Només cal fixar-se en França. Mentre Aubry i Royal ploraven, Cohn-Bendit, reivindicant la socialdemocràcia verda, ha triomfat.

El nou paradigma? (Publicat a l'Avui)

Josep Ramoneda, el filòsof i director del CCCB, m'explicava en l'entrevista de diumenge passat a l'A més a més que el paradigma -econòmic, social, polític- que neixi en l'era postcrisi pot ser millor o pitjor que l'actual. Atenent al que ha passat els últims sis dies, des dels 94 milions d'euros que el Madrid pagarà al Manchester a la publicació de les magarrufes a Los Angeles de Cristiano Ronaldo i Paris Hilton, m'atreveixo a pronosticar que a Espanya el nou paradigma serà pitjor.

En un país en què Mario Conde i la seva gomina van ser exemple per a molts; en un club que amb Florentino-I va omplir la caixa gràcies al pelotazo de l'antiga ciutat esportiva. Això és: vendre els terrenys a preu d'or a l'Ajuntament de Madrid per construir-hi després una obscenitat de gratacels que insulten el bon gust, Florentino-II pot convertir-se en el símbol de la nova era. Amb els mateixos errors de l'anterior paradigma de prosperitat espanyola, ara caricaturitzats. Vegem-ho.

Un: el ciutadà Kane torna a ser un constructor, sector en el qual s'ha basat la prosperitat de peus de fang de l'economia espanyola durant els últims vint anys, amb els resultats que tots coneixem. Dos: aquest constructor és Florentino Pérez, el renascut messies del madridisme que tres anys enrere va sortir de club blanc amb la cua entre les cames. Com en sortirà en aquesta ocasió? Tres: el projecte empresarial beu, directament, del crèdit bancari. En una època en què els ciutadans com tu i jo les passem molt dures per obtenir diners, les entitats financeres practiquen la genuflexió davant Florentino-II. Preneu-ne nota per a quan us deneguin un préstec. Quatre: a aquestes entitats bancàries genuflexes els és indiferent obrir l'aixeta del crèdit a un Madrid que té un deute de 522 milions d'euros. Vatua! Cinc: el projecte empresarial pivota sobre el fitxatge d'un tardoadolescent mediàtic. Fornit, però hortera. De ben segur l'aparcament de Chamartín pot començar a reservar espai per una corrua de Ferraris de nou-ric. Sis: si Núria Bermúdez i Rebecca Loos van passejar-se pels platós de les entranyes televisives detallant la capacitat amatòria de Beckham, ara és el torn de Paris Hilton. L'Alaska de la Movida, al seu costat, és una deessa. Set: una nova operació immobiliària s'ensuma. Vendran el Bernabéu per construir-hi un Hotel Vela capitalí? I vuit: la gomina ha tornat. Del cap de Mario Conde al de Cristiano. Del banquer al futbolista. Vet aquí el nou paradigma espanyol. ¡Hala Madrid!

Desperta, esquerra!

Quan llegeixis aquestes línies segurament ja hauré visitat el col·legi electoral de la plaça de les Caramelles. I ho hauré fet coneixent els resultats d’Holanda, que han catapultat l’extrema dreta com a segona força del país. L’explicació fàcil és vincular immigració amb inseguretat i argüir que només la dreta dóna respostes a l’assumpte –no pas problema. Berlusconi, exponent ja, segons els seus compatriotes Umberto Eco i Michela Marzano, del nou feixisme que pot contaminar Europa, basa bona part dels seus triomfs en l’estratègia d’atiar la por contra l’immigrant i dramatitzar els perills d’una societat “multiètnica”. Erigint-se, amb l’ajuda d’infames alcaldes com el de Roma, Gianni Alemanno, en salvador de la puresa italiana. Tanmateix, la culpa del que està passant a Europa és dels grans partits de l’esquerra, que han dimitit de les seves funcions. Com bé explica Josep Ramoneda a les pàgines que segueixen, als 80 i als 90, en plena revolució conservadora, l’esquerra va renunciar al seu patrimoni socialdemòcrata per lliurar-se a la doctrina neoliberal. A Espanya, l’actitud de Zapatero amb la immigració n’és un exemple. Aliant-se amb els populars europeus i traint la disciplina de vot dels socialistes del continent, el PSOE va votar la directiva de la vergonya, aquella per la qual un immigrant, sense ordre judicial,
pot estar tancat 18 mesos en un centre d’internament: doctrina Berlusconi subscrita per ZP. El capitalisme està en crisi i la gran socialdemocràcia europea ha emmudit. Davant d’això, només queda exclamar: “Desperta, esquerra!”. Perquè encara que l’ecosocialisme i altres partits d’esquerra mantinguin la coherència ideològica –molt meritori en els temps actuals–, si la gran socialdemocràcia no reacciona aviat, el continent està abocat a l’extremisme ultradretà.

Pranzo di Ferragosto

De la vellesa se'n pot escriure amb dramatisme. Segurament coneixeu més d'un cas en què un avi o àvia, amb multitud de fills i néts, s'ha d'enfrontar sol, i en condicions paupèrrimes, als últims anys de vida. Uns anys que en determinades condicions es converteixen en una feixuga pròrroga vital. Tanmateix, el discurs moralista tràgic, per conegut, per sobradament sabut, lamentablement, no toca el cor ni de lectors, ni d'espectadors, ni tampoc de familiars.

Segurament, conscient que commoure amb la llàgrima fàcil és estèril, l'italià Gianni di Gregorio, ajudant de direcció i coguionista de l'aclamada Gomorra de Matteo Garrone, s'ha estrenat amb una bella opera prima que respon a la frase que moltes famílies es plantejaran la vigília de vacances: "Què en fem, de la iaia i l'avi?".

Basada en la seva experiència personal, Di Gregorio, que no només és també el protagonista sinó que roda la pel·lícula al seu pis del Trastevere -coses que passen en les petites produccions-, es converteix al film en un fill únic de seixanta anys a càrrec de la seva mare vídua octogenària, presumida, vital, però summament possessiva. Ofegat pels deutes, el protagonista rep una particular oferta: l'administrador de la finca li cancel·larà les factures si es queda amb la seva mare durant el 15 d'agost: Ferragosto. L'administrador vol marxar de Roma aquest dia tan assenyalat per als italians, però no sap què fer amb la mamma.

Di Gregorio, que va viure en primera persona aquesta proposició, però que en la vida real la va rebutjar, va decidir escriure una pel·lícula imaginant què hauria passat si hagués dit que sí a l'estranya idea del gestor de la finca. El resultat: un film que esdevé un elogi a les mammas, un cant d'amor a la vellesa. "Vaig poder veure com n'està de sola la gent gran i com en són de vulnerables en un món que avança amb pas accelerat sense saber cap a on va perquè ha oblidat la seva història, perdent el sentit del pas del temps, que té por a la vellesa i la mort i ignora el més valuós, que és la qualitat dels sentiments", explica Di Gregorio, que va visitar diverses residències per triar les quatre àvies protagonistes. Encantadores, vitals, actrius sobrevingudes, eleven aquest senzill film a cotes impensables i mostren, essent només elles mateixes, les tremendes ganes de viure i disfrutar de molts vells prematurament apartats dels plaers de la vida. El simple i emotiu ball que acompanya els títols de crèdit n'és una petita mostra.

Aberrant Cañizares (publicat a l'Avui)

Tens pensat un article i una notícia et trenca els esquemes.Volia parlar sobre l’obsessió dels nacionalistes del país a separar entre bons i dolents, entre nosaltres i vosaltres, entre unionistes i independentistes, però llegeixo que el cardenalCañizares ha dit que els abusos sexuals que van patir almenys 25.000 nens desafavorits d’Irlanda sónmenys greus que l’avortament i m’és ineludible reorientar el tret. Les declaracions del cardenal prefecte de la Congregació per al Culte Diví i laDisciplina dels Sagraments regiren l’estómac. Darrere aquest pompós títol s’hi amaga un homeque no s’està d’escopir bilis.Un home que després de demanar perdó, amb la boca petita, a destemps –i segurament a desgrat–, per un crim comés l’abús sexual, s’afanyi a assenyalar els governs democràtics que han legalitzat l’avortament. ¿Comés possible que un
home que s’oposa als preservatius i a l’educació sexual; un home que de relacions sexuals i reproducció, en teoria, en sap ben poc, parli de l’avortament per minimitzar l’abús sexual? Una minimització que, malgrat la petició de perdó no lliurarà de culpa l’Església catòlica, sinó que encara embrutarà més les sotanes. Avorreixo les marxes festives per reclamar l’avortament. Qualsevol interrupció de l’embaràs és un dramaper a la dona que pren aquesta decisió.Ara bé,ambuna llei comla vigent, que s’ha demostrat imperfecta,amb immenses escletxes legals que han permès pràctiques escandaloses, es fa imprescindible legislar sobre la matèria i instaurar una llei de terminis en l’estela del que es fa a Europa. Tanmateix,Cañizares, ofuscat per aquesta cursa contra corrent de l’Església catòlica per no perdre pistonada a l’esfera pública, s’atreveix amb unes declaracions aberrants. Si aquesta és “la disciplina dels sagraments”, no ho dubteu, els seminaris, en pocs anys, seran edificis en desús.

L'endemà (publicat a l'Avui)

Dos quarts de nou del matí. Sona el despertador. Per enèsima vegada, cada cinc minuts, des de les vuit, perfora el cervell per alertar que ja és de dia. I que la feina t'espera, malgrat tot. Toca aixecar-se. El cap espès, el cos fet miques, les cordes vocals tocades. En efecte, és l'endemà. L'endemà del 27 de maig de 2009, dia en què el Barça de Guardiola -ziga-zaga!- ha guanyat la tercera Champions.

La nit abans ha estat intensa. La cita futbolística al lloc habitual: el Mam i Teca, aquella petita taverna que honora la cantonada de Peu de la Creu amb el carrer Lluna, al cor del Raval. L'emoció, la litúrgia, les converses amb els més propers i més properes entretallades per les jugades de Xavi, Messi i Iniesta. Francament, amb prou feines hi sóc a temps de veure el gol d'Eto'o. Però el bar esclata. Salts, abraçades amb l'Adnan i les seves germanes... Obrim una ampolla d'Ànima Negra, exquisit vi de les bodegues de Felanitx. La nit transcorre com bé sabeu. A la sortida, el Raval bull. En Moha, català fill de marroquins, ja porta posada la preceptiva samarreta blaugrana, l'Ahmed també... I els pakistanesos. I els filipins. Aquest apassionant barri de Ciutat Vella, mestís però poc mesclat, respira avui a la una en un còctel blaugrana. La procedència, la cultura d'origen, la religió, és una anècdota. Tots, totes, cadascú amb el seu accent, entonen l'himne crackovià: Copa, Lliga i Champions! L'eufòria, les altes hores de la nit, comencen a deixar petjada. A dormir.

Tornem a l'inici. Al despertador. Dos quarts de nou. És l'endemà. Combato els efectes evidents de l'eufòria del dia anterior amb un gran esmorzar. Injecció d'energia. Fins a les 11 hores no surto al carrer, atemorida de trobar-me els efectes de l'huracà de la nit anterior. Les destrosses dels energúmens, la majoria aliens al barri, que no s'estan de pixar arreu, cremar bicicletes i arrancar semàfors -la resposta governamental hauria de ser contundent, molt contundent-. Tanmateix, la destresa dels invisibles, dels treballadors municipals que a les nits curen la ciutat perquè l'endemà estigui impecable, és impressionant. La plaça dels Àngels està impol·luta; la Rambla també. I els semàfors, allà on toca. L'únic que delata la bogeria de la nit anterior són les portades als quioscos de l'artèria més autèntica de la ciutat. I les samarretes que filipins, marroquins i pakistanesos, i catalans d'origen, continuen lluint. El Barça, en efecte, és més que un club. Al Raval ho ha tornat a demostrar.

Entrevista a Michela Marzano (publicada a l'Avui)

"Correm el risc que torni una nova forma de totalitarisme "

Michela Marzano Filòsofa i investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

Vostè afirma que els valors de mercat han entrat a l'esfera privada. Què vol dir?

Un cert llenguatge basat en la màxima n'hi ha prou amb voler per poder s'ha transferit de l'agenda de l'empresa a la vida privada. Es diu als individus que poden convertir-se en empresaris de la seva pròpia vida...

S'assimilen les persones a petites empreses.

Sí! És com si l'individu inventés una empresa, l'empresa de la seva pròpia vida. Una empresa que per tenir èxit aplica les estratègies del management...

Però també pot fracassar...

Exacte. O se'n surt o fracassa... Aquesta lògica és un niu de frustracions! Els que no triomfen es consideren perdedors... És per això que aquesta idea fa molt de mal a la societat, perquè els individus se senten culpables del seu fracàs. Es crea una societat de frustrats i perdedors...

Com es poden tornar a separar l'esfera pública i la privada?

Una societat sana és aquella en què l'esfera pública i la privada estan separades. Aquest és el principi de la democràcia liberal contemporània des del temps de Kant i Montesquieu. Amb el feixisme, això es va acabar: vida pública i privada es barrejaven, tot estava sota control. Després, amb la superació dels feixismes, les dues esferes es van tornar a separar...

I el capitalisme salvatge les ha confós de nou...

Aquest capitalisme, en què l'esfera pública i la privada no estan separades, suposa el risc que torni una nova forma de totalitarisme.

La crisi ho ha aturat? ¿O ens acosta a un nou totalitarisme?

Depèn de com es gestioni! De moment no s'està fent gaire... S'ha certificat que hi ha crisi, però no s'han presentat les solucions. A França la crisi podia ser una oportunitat per superar aquest capitalisme...

Sarkozy ho pregona...

D'una banda ho diu, però de l'altra està impulsant reformes sota una lògica neoliberal als hospitals, la justícia... Vol privatitzar l'espai públic i utilitza la mateixa lògica de l'empresa a l'escola, a les universitats...

En canvi, a Europa, Sarkozy és un referent...

Perquè de quina manera parla! Només fa discursos! A la seva campanya electoral el seu discurs era "tot mercat"; quan la crisi va esclatar, el discurs va ser "moralitzar el capitalisme". Sarkozy canvia el discurs segons el públic, i està ple de mentides...

El perill és la desafecció. Com es pot evitar?

Els polítics han de tenir un discurs veraç i han de dir les coses com són. L'única manera de reconstruir la confiança és no mentir...

En política sembla difícil...

Hannah Arendt deia que en un sistema en què hi ha mentida es destrueix la confiança...

Berlusconi diu bestieses i no se'n ressent.

A Itàlia s'ha anat massa lluny. Ja no hi ha opinió pública! Fins i tot els intel·lectuals ja no tenen coratge per oposar-se realment a Berlusconi. Això és molt perillós, perquè, si la gent no reacciona contra aquesta política, hi ha la possibilitat d'una nova forma de feixisme a Itàlia, a França i potser a la resta d'Europa.

L'exemple d'Obama és pot seguir a Europa?

Els Estats Units no han conegut els totalitarismes com Europa... A Europa, en un moment de crisi, als anys 30, van sorgir els feixismes...

La situació és equiparable?

Estem en una situació molt semblant a la dels anys 30... S'ha d'evitar que la política sigui una amalgama de discursos. El feixisme italià es va caracteritzar per la ideologia de l'amalgama: els valors del passat, la tradició, l'Església, la família, barrejats amb la idea de revolució, d'un home nou. Necessitem un discurs polític seriós amb valors com la igualtat, la llibertat, la solidaritat...

A la societat que descriu, l'individu ha de triomfar. Quin ha de ser el seu veritable objectiu?

Assolir coherència interna, integritat. No estar pendents del que es diu de nosaltres, sinó concentrar-nos en nosaltres mateixos, viure independement de la mirada de la societat...

L'individu no és lliure?

Avui es parla molt de llibertat, però no parem d'estar pendents de les imatges i els discursos que vénen de fora.. Avui l'individu no és lliure...

És paradoxal! ¿Al capitalisme no hi ha llibertat?

Estem en un món en què tot és paradoxal. Si analitza el llenguatge del management, veurà que està ple de paradoxes: es parla d'autonomia, i és una forma de submissió; es parla de benestar, i s'ha de treballar per a l'organització; es parla de compromís, i es busca flexibilitat... L'intel·lectual ha de desconstruir les paradoxes.

Pel que diu, anem cap a un nou totalitarisme o cap a una nova societat, més sana...

Depèn del que escollim... El pensament crític és molt important. Adorno, de l'Escola de Frankfurt, diu que el que menys hi havia als anys 30 era esperit crític. Les persones es van anar adormint... El més important, avui, és no perdre l'esperit crític, agafar distància respecte al que està passant i actuar de manera autònoma. El pensament és fonamental.

De Roberto Bolaño

Veo los esfuerzors y los sueños,
todos confundidos en un mismo fracaso,
y ese fracaso se llama alegría

Los detectives salvajes

Què està passant? (Publicat a l'Avui)

“Els feixistes han tornat”. Així de clar i contundent es va expressar Umberto Eco en el seu recent viatge a Madrid. L’escriptor i semiòleg va tenir moments brillants en el seu contacte amb els mitjans de comunicació. Quan li van preguntar quin llibre regalaria al que ell anomena ja “cabdill” –Veronica Lario, l’encara dona del president, l’anomena “l’Emperador”–, va respondre, simplement, “cap”. I va afegir, “ell mateix ha dit que fa més de 20 anys que no llegeix llibres, [tot i que] tenint en compte els últims esdeveniments, li regalaria Lolita”. Genial, Eco. Lamentable, Berlusconi. Com és ben lamentable que a Itàlia, amb la majoria de mitjans de comunicació controlats pel cabdill, bona part dels ciutadans hagin perdut l’esperit crític i a cada bajanada que Berlusconi vocifera, les enquestes el situïn més amunt. El feixisme no sé si ha tornat, però la democràcia està malalta, molt malalta. I els ciutadans, com em va dir en una entrevista recent Arcadi Oliveres, estan “imbecil·litzats”. Uns ciutadans tan imbecil·litzats que són capaços d’aplaudir, i fins i tot victorejar, els seus governants quan aquests estan acusats de corrupció. El que està esdevenint aquests dies davant del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià és espectacular. Un president autonòmic imputat per acceptar suborns acudeix a declarar amb un somriure d’orella a orella proclamant la seva felicitat i els seus conciutadans i companys de partit no s’estan d’homenatjar-lo dia sí, dia també. Què està passant? Tres membres de l’exercit són condemants a presó per haver confós les restes mortals de trenta soldats i el que era ministre de Defensa en aquell moment no només no dimiteix sinó que té la xuleria de discrepar de la sentència judicial. Què està passant? O estem molt imbecil·Iitzats; o la democràcia està malalta. O, potser, les dues coses alhora.

Un escriptor, un llibre

Los detectives salvajes, Roberto Bolaño: Monumental

Dos cd, una artista

Tiempo de amar, Mayte Martin
Free Boleres, Mayte Martin i Tete Montoliu

Colors i calés (publicat a l'Avui)

Una de les lliçons apreses després d'alguns centenars d'articles és que escriure sobre futbol és temerari. Tant o més que endinsar-se en el conflicte palestino-israelià o qüestionar els dogmes de fe del nacionalisme català i espanyol.

Tanmateix, la temptació, en aquesta ocasió, és massa forta: l'Espanyol ha marginat -en llenguatge eufemístic en diuen "donar un descans"- Noemí Rubio, la jugadora de l'equip femení de futbol perquè, oh pecat!, va fer pública al Facebook una foto on apareixia amb els colors blaugranes pintats a la cara, la bufanda a la cintura i un somriure de bat a bat. El motiu: celebrar la Copa del Rei guanyada pel Barça de Guardiola.

La noia, pel que m'informen els companys d'esports en un rapidíssim briefing, és (era) una de les estrelles de l'equip. Era una jugadora especialment valorada per una entitat que coneixia perfectament la seva adscripció blaugrana, compartida amb algunes de les seves companyes. Ara bé, en el moment que la Rubio es va atrevir a fer públic allò que Sánchez Llibre i companyia ja sabien, l'han marginat. Argüeixen, en unes explicacions com a mínim cíniques, que la noia ha ferit la sensibilitat de molts aficionats espanyolistes i, a més, "ha faltat al respecte a la institució que la paga" (?).

Per què aquesta obcecació a amagar que el futbol s'ha convertit en un negoci? Si no fos així, els dirigents blanc-i-blaus fa temps que haurien fet neteja al vestuari d'infiltrades blaugranes. Però el que compta, el que comptava, era la seva professionalitat, i no pas les seves preferències futbolístiques.

Aquest cas remet, inevitablement, a l'episodi Figo. Jugador maleït pels aficionats culers, i, per cert, íntim amic de Pep Guardiola. El portuguès encara no pot visitar Barcelona sense patir per la seva integritat. Lamentable. I és que alguns no s'han assabentat encara que una cosa són els colors i una altra són els calés. Allò d'"avui he arribat al club en què somniava des de petit" és una farsa. Immensa. Monumental.

La plantilla actual del Barça, comandada per l'excels Guardiola i amb un bon grapat de jugadors del planter, és una excepció. Perquè amb quantitats de diners desorbitants movent-se pels estadis i pantalles d'arreu, el futbol és un negoci. I els jugadors són treballadors. Molt ben pagats, per cert. Figo va fitxar pel club que més diners va afluixar. Va ser mentider en negar les seves intencions, però no pas un traïdor. Rubio, ingènua ella, ni tan sols havia mentit.

Toca Europa (publicat a l'Avui)

L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.

El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.

Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.

Col·legiales i infermeres (publicat a l'Avui)

El 2002, el grup rus T.A.T.U. va conquistar les llistes d'èxits d'arreu. Format per dues noies de 17 i 18 anys que, instruïdes pel seu mànager, havien d'aparèixer davant dels mitjans de comunicació com una parella de lesbianes, per allò d'escandalitzar una opinió pública que en alguns països (inclòs el nostre, on la patronal de la sotana no se'n perd ni una per alertar del perill de la modernitat) encara se sent incòmoda davant determinades opcions sexuals.

El gran hit de T.A.T.U. va ser All the things she said, en el qual les nenes, vestides de col·legiales, sota una pluja que els enganxava les vestidures al cos, proclamaven el seu amor homosexual darrere uns patètics barrots de presó. Grotesc, però summament exitós.

La imatge de dones vestides de col·legiales o infermeres altera mig món. Particularment, aquell masculí mancat de satisfactòries experiències sexuals. No en va, Erika Lust, activista dels drets sexuals de les dones i exitosa directora de cinema pornogràfic de nova fornada (l'anomenada nouvelle vague del gènere), ridiculitzava recentment l'abundància de films d'aquestes característiques, en els quals les dones, sempre al servei del distorsionadíssim imaginari sexual de molts homes, apareixen vestides de col·legiales o infermeres, en les més intrèpides postures.

Una vestimenta, que, si repassem fets recents, i allunyats del cinema per a adults, arrasa en la ment d'alguns empresaris àvids de calerada. ¿Recordeu les infermeres de la Clínica Sant Rafael de Cadis que van denunciar el gerent perquè les obligava a vestir còfia, davantal ajustat i faldilla curtíssima?

Aquesta setmana s'ha conegut un nou episodi d'aquesta patologia, o diguem-ne malaltissa obsessió, també a la part més meridional de l'Estat espanyol.

A Màlaga, una discoteca va engegar una campanya publicitària d'una festa en la qual les noies que es vestissin de col·legiales, tornem-hi!, tindrien copes gratis tota la nit.

L'Institut Andalús de la Dona, àgil, va sancionar la publicitat de la discoteca, que ja ha estat retirada.

Tanmateix, aquest fet posa sobre la taula dues coses: una, queda molta feina a fer per eradicar el masclisme (o en diem primitivisme?); i dues, això només serà possible quan molts homes deixin enrere l'homo erectisme per convertir-se, plenament, en sapiens sapiens.

Entrevista a Josep Bohigas (publicada a l'Avui)

"L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis"

Josep Bohigas Arquitecte

Què és l'arquitectura?

Per sort, no ho tinc gaire clar... L'avantatge de l'arquitectura és que és una disciplina molt dúctil, està compromesa amb molts àmbits de la societat, tots molt atractius.

¿L'arquitectura abasta tot el que està relacionat amb la sociologia?

I també amb la política!

Quin és l'objectiu d'un arquitecte?

L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis...

Quin és, doncs?

En el meu cas, m'agrada pensar que és incidir sobre algunes de les problemàtiques socials actuals a través de l'arquitectura...

Barraca Barcelona, que vostè va liderar, se centrava en l'habitatge. Què és un habitatge?

Simplificant molt, es tot el que envolta un llit... Al projecte APTM, cosí germà de Barraca, vam proposar els pisos de 30 metres quadrats per explorar precisament els límits de l'habitatge, i les complicitats amb els espais comunitaris. Era un projecte pseudoacadèmic en què vam tenir la mala -o bona- sort que la ministra, després de visitar el nostre estand, va fer les famoses declaracions en què va apostar pels minipisos...

Una habitatge de 30 metres quadrats és digne?

Evidentment! La frase que va dir la ministra: "La dignitat no es mesura pels metres quadrats", nosaltres l'havíem pronunciat mil vegades. Molts dels projectes d'APTM els mesuràvem en metres cúbics. El confort no només es basa en la superfície: també hi incideix el volum, l'espai, l'edifici, la localització...

La crisi pot portar a noves formes de vida comunitària en edificis amb serveis compartits...

Ja ho fem! L'habitatge traspassa la porta de casa i abasta alguns elements del passadís, de l'edifici, i del barri. I això t'obliga a una negociació constant amb el concepte d'intimitat...

S'empeny l'individu a la socialització...

No hi ha alternativa, entre altres coses per ecologia: l'única manera d'entendre la ciutat és d'acord amb la capacitat d'interrelacionar-nos. L'habitatge, entès com un ens porós, és un element fonamental de transformació de les ciutats. A vegades recordo que els russos, en veure els hotels nord-americans dels anys 30, deien que eren una gran màquina social! Imaginem-nos l'esquema de l'hotel -cèl·lules petites amb molts espais comunitaris- com una màquina per resoldre alguns dels problemes de l'habitatge.

És una de les solucions?

Sí, però no hi ha una única solució, ni cap és universal. Els 30 metres quadrats són una de les solucions. Per resoldre el problema de l'habitatge cal un enfocament multidireccional i cal explorar la idea de la porositat: el treball comunitari és una de les vies per resoldre el problema de l'habitatge.

Per què els arquitectes estrella no fan pisos?

Els polítics no els hi encarreguen!

Els deu ser més glamurós fer una gratacel...

Algú els hi encarrega! Que vinguin arquitectes estrella a les nostres ciutats no és ni bo ni dolent. Ara bé, si a Nouvel, en lloc d'encarregar-li la Torre Agbar, se li hagués encarregat un projecte molt més compromès, relacionat amb l'habitatge, la seva energia, talent i compromís haurien servit per resoldre un conflicte real de la ciutat. El problema és que a les estrelles els encarreguen temes poc compromesos.

Al festival Eme3 parlaven del col·lapse. Quin urbanisme necessita la societat col·lapsada?

Els arquitectes hauríem de reciclar-nos i fer màsters en tres aspectes que no s'ensenyen a la facultat. En primer lloc, deixar de fer. Edificar no és sempre una solució. En segon lloc, la rehabilitació. Hem d'implosionar la ciutat: redensificar-la, reestructurar-la, donar-li un nou sentit. I en tercer lloc, destruir. És molt important prestigiar l'enderroc de totes les merdes especulatives que s'han fet els últims anys...

Diagonal Mar s'hauria de destruir?

Hi ha una fase prèvia: pensar en què ho podríem convertir. L'Hotel Vela, per exemple, és un insult a la nostra intel·ligència. Ara bé, si el reconvertíssim en la biblioteca provincial que falta a la ciutat, si li donéssim un altre sentit, me'l miraria amb uns altres ulls.

El nou urbanisme és més ètic?

L'arquitectura ha de canviar. I només podem entendre la ciutat del futur explorant sistemes de participació. Lesseps i Diagonal són una aproximació a la investigació sobre la participació. El model Barcelona es basava en l'assaig. I amb molts errors i molts encerts, es va definir un nou model de l'espai públic. Ara hem de fer el mateix. Provar a totes les escales!

L'Ajuntament ha d'arriscar?

Sí, i sempre explicant quina és la investigació que es porta a terme. El més interessant de Lesseps és que va arriscar en una direcció determinada, incorporant la participació en els processos de transformació urbana. Això hauria d'estar passant en diferents llocs, a diferents escales... Barcelona, si en alguna cosa s'ha caracteritzat, ha estat a prendre riscos, a fer proves i a explicar-les bé.