Les coses al seu lloc (publicat a l'Avui)

La Raimunda de Volver va estar a punt d’emportar-se l’estatueta. Tanmateix, la poderosa (i al meu parer insulsa) Elisabet II interpretada per Helen Mirren va barrar-li el pas. Ara, la María Elena imaginada pel genial Woody Allen ha donat a Penélope Cruz l’anhelada estatueta que culmina, o si més no impulsa encara més, la ja llarga carrera cinematogràfica d’aquesta actriu que llueix uns esplèndids 34 anys. Una actriu massa vegades qüestionada, sobretot a casa nostra, per aquella estranya mania d’odiar tot el que és espanyol, i que, com va dir Pedro Almodóvar diumenge, amb talent, ambició i tenacitat –coses que segurament manquen als que la critiquen amb pesada insistència– ha arribat on mai va imaginar aquella filla de la perruquera d’Alcobendas. L’Oscar, definitivament, taparà moltes boques –o potser no, perquè l’enveja és encegadora– sobre el talent de Pe.

Però no només això. L’estatueta de diumenge també deu haver obligat a empassar-se les paraules a aquells que, víctimes en aquest cas d’aquella estranya mania de criticar tot el que està relacionat amb Barcelona, durant el rodatge de la pel·lícula als carrers de la capital catalana no van deixar d’escopir bilis contra el productor Jaume Roures i l’Ajuntament de Barcelona per les ajudes atorgades al film. Unes ajudes d’altra banda perfectament emmarcades en la legalitat i que han rebut i rebran molts altres realitzadors que triïn Barcelona com a privilegiat plató. Unes ajudes que, dit sigui de passada, després d’una llarga collita de premis, s’han revelat increïblement rendibles. L’Oscar a Pe és també l’Oscar a una bona pel·lícula de Woody Allen, als audaços productors catalans i a una ciutat, Barcelona, que, com diria Albert Om, estimo.

A favor de Rajoy (publicat a l'Avui)

La contundent victòria del Madrid contra el Betis és una bona notícia. Senzillament perquè és molt més estimulant triomfar amb adversaris que excel·leixen que no pas davant d'equips que fan aigües per casposes crisis institucionals com la causada per Calderón. De la mateixa manera que, tot i tenir una profunda ànima socialdemòcrata -el que alguns, d'incorregible i fins i tot entranyable afany simplista, en volen dir pijo-progre-, vull que el PP, d'una punyetera vegada, faci una oposició seriosa i homologable a qualsevol partit de dretes europeu. Els casos d'espies i corrupció no han fet més que ofegar un partit que no aixeca el cap per la seva tossuda inèrcia caïnita. Un partit que en comptes de dedicar-se a depurar les pròpies responsabilitats -que són moltes- i, de pas, exigir respostes al govern davant la crisi, no troba res més encertat que demanar una comissió d'investigació sobre la patètica cacera de Bermejo i Garzón (!). En un moment absolutament crític, en què moltes famílies no tenen cap ingrés, és desesperançador que el debat polític se centri en la patètica cacera i l'inexistent llicència d'un ministre de Justícia que farien bé al zoo de contractar per animar la deprimida elefanta Susi. Bermejo no ha de dimitir. És Zapatero el que l'ha de fer fora. Ara bé, amb una oposició en descomposició, quina necessitat té Zapatero de fer bé la seva feina presentant, abans que el país es dessagni, un veritable paquet de reformes per forjar les bases d'un nou model de creixement? La resposta és clara: cap. I és per això que des d'aquesta tribuna, per molt que el meu últim desig sigui veure la dreta a cap govern, animo Rajoy a tombar l'escurçó Aguirre i a practicar d'una vegada per totes el que en democràcia, i particularment a la tendra Espanya, és imprescindible: oposició.

Ratzusconi (publicat a l'Avui)

Itàlia és apassionada. I contradictòria. Té personatges radicalment oposats. Uns desperten esperança. Altres desassossec. Roberto Saviano pertany a la primera categoria. I lluita per la seva Itàlia, la fascinant, amb una poderosa arma, l'escriptura. Recentment ha publicat un article emotiu, de lectura imprescindible: Chiedete scusa a Beppino Englaro, en què, arran del cas Eluana, clama per una Itàlia alternativa al que alguns han batejat com la doctrina Ratzusconi. Una doctrina nascuda de la tenebrosa associació de Ratzinger i Berlusconi, que, amb un obscè menyspreu per institucions com el Tribunal Suprem o la presidència de la República, volen imposar al país transalpí una Estat d'aiatol·làs catòlics de tuf neofeixista. Les notícies que arriben són inquietants en una Europa que cova amb la crisi el virus de la xenofòbia i el nacionalisme més ranci. L'aliança del papa ultraconservador -i intel·lectual- amb el primer ministre barroer -i pagà- vol situar Déu a l'epicentre de l'Estat. Un Déu cruel que nega el perdó i a l'empara del qual es qualifica, des d'escollits diaris, d'"assassí" i "botxí" al pare d'Eluana, Beppino Englaro. La doctrina Ratzusconi ajunta un papa que en ares de la unió del catolicisme gira la vista davant del més repugnant negacionisme de l'Holocaust del lefebvrista Williamson (per cert, els articulistes que acusen d'antisemites els que critiquem la matança de Gaza, per què callen amb Ratzinger?!) amb un primer ministre que emplaça els metges a denunciar els immigrants sense papers. Saviano, Englaro o el mateix president Napolitano demostren, però, que la batalla no està perduda. I que davant de l'oprobi, sempre, sempre, hi ha esperança. I enormes herois.

Dies d'hospital (publicat a l'Avui)

Passeig de Sant Gervasi avall. Deixes enrere la Clínica Quirón. I deixes enrere la teva mare. El ferrocarril et torna al teu medi. Però quan enfiles el carrer Elisabets, disposada a recollir el gos de casa els pares, aquests dies buida, et sents desorientada. Sense brúixola. Després de mesos consultant metges. Després de reiterades visites a doctors que no aconsegueixen saber què té, finalment, la sort, o qui sap què, fa que acabis en mans de l’especialista, que, aquest sí, encertarà en el diagnòstic. Aparentment no és greu. Però cal practicar-li una operació com a mínim complicada. Quan sents “operació complicada i risc d’hemorràgia” pronunciat pel doctor Cereto, sempre encantador, un calfred et recorre el cos. I t’aterreix. Com t’arriba a aterrir!

La mare, que dónes per fet que sempre hi serà, que sempre respondrà les teves trucades, que sempre t’escoltarà quan la necessitis, en mans d’un equip de cirurgians que ni tan sols coneixes. La mare s’ha d’operar. Ja. Aquell cordó umbilical invisible que t’uneix a ella des del primer dia tiba ara molt fort. I tu no pots fer-hi res. Absolutament res. És el torn dels cirurgians. La sensació d’impotència és brutal. Et corroeix per dins. I com és habitual en els humans només ets capaç de pensar en aquella frase altisonant que li vas dir fa una setmana. Només ets capaç de penedir-te d’aquests estúpids estirabots propis d’adolescents. I d’adonar-te que ella no hi serà sempre. L’operació ha anat bé. El doctor Armengol i el seu equip han fet un molt bona feina. Ara queda la segona operació. Aquesta és més senzilla. Respires alleujada. L’abraces. I t’exigeixes a tu mateixa no tornar a oblidar aquests moments, en els quals la vulnerabilitat t’ha recordat com és d’important ella per a tu. La mare.

Una història versemblant (publicat a l'Avui)

Aquesta història és versemblant? Jutgeu a partir del relat dels fets: una camerunesa de 25 anys, X, benestant, decideix confessar a la seva família la seva homosexualitat. La família, avergonyida, la denuncia a les autoritats. X és detinguda i reclosa a una comissaria a Douala, on la sotmeten a vexacions perquè renunciï a la seva identitat sexual. Tement acabar a la presó -al Camerun l'homosexualitat està penada-, fuig amb la seva parella. En un periple que inclou Níger, Nigèria i Algèria, la parella de X mor durant una travessia en pastera. X, en arribar al Marroc, sense diners, es lliura a la prostitució per poder-se pagar el bitllet per creuar l'estret de Gibraltar. La noia queda embarassada. No avorta. El juliol del 2008, arriba a Almeria. No sense haver passat per un nou infern: a la seva pastera moren quinze persones, entre elles nou nadons. Davant d'aquest drama, el govern assegura que estudiarà cas per cas la situació dels 33 supervivents per concedir-los l'asil. És el torn de X. I l'instructor de l'expedient d'un ministeri de l'Interior socialista considera "inversemblant" que una lesbiana accedeixi a prostituir-se i, a sobre, accepti un embaràs no desitjat. La petició d'asil ha estat denegada. I la noia serà retornada al Camerun, on l'espera, com a mínim, la presó. Només la intervenció d'un executiu que ha impulsat lleis històriques en la defensa dels drets dels homosexuals; només la pressió d'un PSOE que col·loca el regidor Zerolo al capdavant de totes les manifestacions d'orgull gai, pot aturar l'expulsió de X. Sempre, esclar, que donin credibilitat al relat de X, que ha ratificat la Creu Roja. No hi ha en joc cap vot. Només la vida d'una immigrant. És versemblant la història de X? I la militància a favor dels homosexuals del PSOE? Ja ho veurem.

La coalició de l'odi (publicat a l'Avui)

La setmana passada l’ambaixador d’Israel, Raphael Schutz, va ser a Barcelona, rebut amb tots els honors per la Fundació Catalunya Oberta i amics, i això inclou un bon grapat de personalitats que van ocupar el tron amb els governs de CiU i que ara, encara, vaguen en el desconcert. Davant d’un públic entregat, Schutz va fer una proclama estranya: “Hi ha una coalició d’odi contra Israel, que agrupa Ahmadinejad i Bin Laden i també acadèmics laics com Chomsky, Saramago, Gala i Goytisolo”.

Com pot una persona d’indiscutible bagatge intel·lectual lliurar-se a aquesta simplicitat? La posició de l’ambaixador Schutz és incòmoda: és difícil defensar una ofensiva que ha fet milers de morts, centenars dels quals són nens i dones, i que no ha servit per aturar el criminal llançament de míssils per part de Hamàs. I és galdós donar la cara per les destrosses causades a la Franja i pels bombardejos contra les oficines de l’ONU. Una ONU que ja ha reclamat a la comunitat internacional 450 milions d’euros per atendre el milió i mig de persones que viuen en la miserable precarietat de la devastada zona. 

Ara bé, malgrat tot, és inconcebible que l’ambaixador d’un país com Israel, que em mereix tots els respectes (una altra cosa són els qui el governen), compari, a l’estil Bush, Goytisolo amb Ahmadinejad. I una altra cosa és que molts defensors de la causa israeliana es preguntin “què passa a Barcelona amb els jueus?” per la famosa manifestació contra la massacre de Gaza. A Barcelona, i ho dic com a afamada lectora de Roth, Auster o Bellow, com a admiradora de Leibovitz, no tenim cap problema amb els jueus. A Barcelona abominem de les matances perpetrades per una democràcia occidental. Per un dels nostres. I això ha estat, malauradament, el que ha fet Israel.

Visionaris a Davos (publicat a l'Avui)

Ales muntanyes que el 1912 van allotjar la dona de Thomas Mann, Katia, s'hi cita anualment la flor i nata de les finances, la política i la faràndula mundial -que, pel que sembla, no inclou ningú del govern espanyol, que, entossudit a recomanar el pernil ibèric, ha oblidat assistir allà on es couen les castanyes de l'economia global-. A Davos s'hi han congregat sempre tots aquests homes i poques dones per passar revista al futur del món i garantir que res canviï, això és, que la distribució de la riquesa segueixi sent igual (d'injusta) i que la doctrina neoliberal conservi el seu vigor. Aquest any, tanmateix, la festa ha estat tenyida de dol: el salvatge capitalisme, l'orgia de la desregulació i la mà invisible de Smith han fracassat. Estrepitosament. Davant d'aquesta cruel (o dolça, segons com es miri) evidència, els molts homes i les poques dones de Davos, desorientats, no saben què fer. Ni, tampoc, aparentment, què dir. Després de cinc dies enclaustrats a la que va ser màgica muntanya, els gurus només han encertat a pronosticar que el món està abocat a patir "dràstics conflictes socials". Evidentment! Amb la previsió, esgarrifosa, que 50 milions (!) de treballadors poden perdre la feina el 2009 per culpa d'una crisi en la qual qui més ajudes rep és el gremi bancari, és inevitable (només faltaria!) que els carrers d'arreu esclatin de fúria. En comptes d'extreure conclusions del nivell de Petete, el que calen són solucions, ja!, perquè no hi hagi tants milions de damnificats. Molts dels assidus a Davos havien estat ferris defensors de la doctrina que ens ha portat el caos. Ara els toca rectificar. Fer política. I, sobretot, estimar Keynes com mai ho havien fet. Si no, els carrers cremaran. I amb raó.

La merda fa pudor (publicat a l'Avui)

Les lleis de la natura s’estan capgirant. Els primers damnificats n’han estat els porcs senglars. Fa un any, aquests animals, en particular els que habiten la muntanya de Collserola, van ser portada una vegada i una altra per la seva tossuderia a saltar-se els senyals de trànsit a l’hora de creuar les carreteres; per la seva mania a menjar-se la deliciosa gespa dels camps de golf; pel seu irracional capritx, en definitiva, de seguir vivint en aquelles terres en les quals abans eren els reis i que ara comparteixen amb els que han fugit de la ciutat. Altres humans, tanmateix, romanen al rovell de l’ou urbà, però, neguitejats per clàxons i pol·lució, s’escapen els caps de setmana a reformadíssimes masies de la Catalunya rural.

Aquests, estressats, busquen la calma en poblets com Llanars, prop de Camprodon. Però vet aquí que a Llanars les vaques caguen. I la femta de vaca –com la humana, d’urbanita o pagès–, fa pudor. En aquest poblet, els galls, alegres quan surt el sol, canten. I les eugues duen esquelles, que, ai las!, fan soroll. Els homes i dones de ciutat, esfereïts per salvatges sorpreses de la natura, s’han mobilitzat. I decidits a aplicar les armes més corrosives de ciutat, és a dir, l’assetjament, han obligat el ramader Joan Moret a precintar les esquelles de les seves precioses eugues per no ser molestats. Tanmateix, arreu, sempre hi ha herois disposats a combatre el despotisme (pretesament) il·lustrat. El de Camprodon és Patllari Rosell, que, a través de Facebook, va convocar dissabte 120 veïns per manifestar-se contra el mòbing rural d’alguns urbanites tirànics. La trobada va ser un èxit. I més que n’hauran de fer per conservar l’encant i autenticitat de les seves precioses viles. I sobretot per recordar, als que encara no ho saben, que “les vaques porten esquella i la merda fa pudor”. I per molts anys!