L'eurodiputada danesa (publicat a l'Avui)

Si deixem de banda els excessos dels Mossos en la manifestació dels anti-Bolonya del 18 de març i les obscenes imatges d'estudiants impedint el pas a les aules del campus de la UB al Raval (aquests nois haurien de llegir Camus per saber que l'autoritarisme no casa amb revolució), la fotografia més potent dels últims dies és la de l'eurodiputada danesa Hanne Dahl al Parlament Europeu amb la seva filla de tres mesos. Una imatge que mostra el coratge i l'ambició d'una dona que no renuncia a la seva maternitat ni tampoc a la seva carrera professional. Dahl, que amb l'actual normativa vigent a l'Eurocambra no pot delegar el vot -en un hemicicle on només un de cada tres diputats és dona això no és encara una prioritat-, no només s'emporta la criatura a la feina sinó que li dóna el pit allà on calgui, davant de la mirada incòmoda d'alguns dels seus companys eurodiputats. La imatge de Dahl, tanmateix, és també descoratjadora: il·lustra la dificultat de moltes dones per conciliar la vida familiar -de què continuen sent principals responsables- amb una ambiciosa vida laboral. A Catalunya, només un 33,65% de la població directiva són dones. I, de fet, fins a un 18% de les directives, segons un estudi de l'IESE de Núria Chinchilla, renuncien a la baixa de maternitat per por a perdre pistonada en la seva carrera professional. Aquestes són directives que, evidentment, no poden endur-se les seves criatures als consells d'administració tal com va fer Dahl i encara menys alletar-les davant de la corrua de mascles, més aviat conservadors, que omplen els òrgans executius. La igualtat és un fet, diuen alguns: il·lusos i (o) malintencionats! Les xifres i les imatges mostren que queda molta feina per fer. I no només a les dones. La conciliació de la vida familiar i laboral ens afecta a tots (i, esclar, a totes).

No sóc independentista (publicat a l'Avui)

No sóc independentista. Sempre he recelat de posar la nació per davant de tot, com fa la dreta del país. Una nació que tantes vegades ha estat excusa d’actituds, certament, poc patriòtiques. Sóc catalana i catalanista però sempre m’ha esgotat l’ànsia de convertir Espanya en un dimoni en els qual exorcitzar els nostres traumes. M’ha fatigat el victimisme malaltís que ha alimentat el discurs d’una part del país. Un victimisme que, tanmateix, no ha estat obstacle per practicar, amb l’esquerra i dreta espanyoles, un paradigma de relació bilateral –el peix al cove– que ha estat la millor garantia per mantenir l’statu quo. Sempre he cregut en l’“Escolta, Espanya” que va dir Joan Maragall. En un Estat construït a partir dels pobles que el constitueixen.

L’esquerra catalana, sempre més avançada que l’esquerra espanyola i la dreta catalana, ha sigut l’única capaç de formular una idea d’Espanya des de Catalunya, l’Espanya federal. Una esquerra que no es va estar d’afirmar, per boca del nét del poeta, que “allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Tanmateix, l’empenta de l’esquerra catalana ha xocat de nou amb un mur. Un mur desvergonyit que incompleix una llei orgànica com és l’Estatut, aprovat en referèndum pels catalans i pendent del capritx d’un desacreditat Tribunal Constitucional. L’esquerra espanyola que lidera Zapatero i que anhelaria tornar a pactar amb la dreta catalana, poc perillosa i conservadora, és capaç de pagar a Andalusia mentre menysprea Catalunya amb unes xifres i un model de finançament inacceptables. L’esquerra espanyola em situa ara en una carreró sense sortida. I si no canvia d’actitud, farà que, contra la meva voluntat, recuperi el vers del poeta, però per dir, en aquesta ocasió, i definitivament, “Adéu, Espanya”.

Dos llibres

What I Loved, Siri Hustvedt

The promise of politics, Hannah Arendt

Una obra de teatre

Traïció, de Harold Pinter
Direcció de Carlos Alfaro
Teatre Lliure

Una pel·lícula

Los abrazos rotos, Pedro Almodòvar

Un poema

Naufragi astral

Amazona a cavall d'un cavallet de mar,
veig un ocell-espasa d'ambre que m'acompanya.
I, en bosc marí o en illa de muntanya,
una estrella amb la cua d'escata em fa de far.

Entre núvols d'escuma, pel freu d'aquest celatge,
em mossega un gran peix. Veus? Sóc galta minvant.
Duc la clau per obrir la fosca, i sé l'imant
que em xucla i que m'escup a repèl del viatge.

He après a llegir el foc al séc de l'ona.
L'aigua de la faldilla se'm torna papallona
per abillar la nit amb lluentins de sal.

Com un esquer cosit a l'ham de la fortuna,
perdo brida i estreps i, en ple naufragi astral,
obro el ventall i m'abraça la lluna.

Maria-Mercè Marçal, Sal Oberta

Zapatero, a la deriva (publicat a l'Avui)

Zapatero va a la deriva. És una caricatura del polític que defensava l'Espanya plural i del president que va trencar motllos en drets civils. Un any després de la reelecció, ha perdut el nord. Pensant que en la seva persona concentrava l'essència d'un gran estadista, va iniciar la legislatura sense pactes estables i ara, en un exercici com a mínim patètic, en plena crisi, recorre el Congrés suplicant suports a esquerra i dreta. Però el més trist és la seva abducció per les tesis del PP en assumptes com la immigració i, sobretot, la qüestió nacional. Quan Kosovo va proclamar-se independent no vaig poder evitar contemplar amb ironia els que ho consideraven l'avantsala de la independència de Catalunya. Les trajectòries d'ambdós països, per sort, no tenen res a veure. Ara bé, l'actitud del govern central, negant-se a reconèixer el nou país, és, ja, obscena. Com obscè ha estat l'anunci de la retirada de tropes, obeint, només, a ridículs motius de consum intern. Però la gota que ha fet vessar el vas de la decència és el menysteniment de l'Estatut i la tortura psicològica (Ernest Maragall dixit) de la negociació del finançament. Zapatero, allunyat del PSC perquè no va renunciar a la presidència del govern a favor de Mas, no s'està de desgastar-los amb unes xifres i un model inacceptables. Zapatero, reconvertit en socialista conservador, no sap relacionar-se amb l'esquerra catalana, sempre, i per definició, més avançada. I és que Zapatero, com va fer González en el seu moment, voldria aliar-se amb la dreta catalana i retornar al peix al cove com a senzilla i estàtica relació bilateral. L'esquerra espanyola sempre ha viscut més còmoda amb la dreta catalana. Per la qual cosa Zapatero, no en dubteu, voldria, vol, CiU a la Generalitat.

(Des)col·lapse del Raval

Dissabte al vespre un grup de mims van ocupar la plaça del Macba. Aparentment arrencats del Blow Up d’Antonioni, els mims, armats amb pancartes contra la crisi, van colonitzar la plaça central de Raval Nord per denunciar els excessos del capitalisme desaforat. I van esdevenir un simbòlic colofó a les intervencions urbanes del festival d’arquitectura Eme3, centrat enguany en la radiografia del col·lapse de la societat: econòmic, financer, urbanístic, emocional, vital. Col·lapse hipermodern, en va dir Gilles Lipovetsky, que va intervenir en la sessió inaugural. Aquest festival ha certificat la mort de l’urbanisme icònic, el dels grans noms (alguns en diuen urbanisme viagra, per profusió de gratacels de regust falocràtic). Ara és el torn d’una concepció del disseny de l’espai urbà més modesta, però reconciliada amb el ciutadà.

El Raval és icona de saturació: indigència, creativitat, misèria i bohèmia aburgesada empenyen el veí a un espai residual. És per això que des de la seu del districte, comandat per un equip que creu en un nou urbanisme, es van encarregar a Eme3 diverses intervencions urbanes per sacsejar el medi. Una d’elles, apassionant, va ser omplir la plaça del Macba de mobles sobre rodes. De tot tipus, de totes les dimensions. Amb aquest projecte d’Eme3 els skaters, que habitualment dominen aquest espai, van quedar arraconats, estupefactes per l’entusiasme dels ciutadans, dels veïns, amb aquests nous elements, mòbils, del paisatge. Bancs, cadires on seien vellets a llegir, llits gronxador que delectaven els més petits van retornar al ciutadà un espai que sovint li és agrest. Aquest nou urbanisme, encara que efímer, va rehumanitzar la plaça. Si el capitalisme salvatge ha mort, l’arquitectura salvatge també. Descol·lapse o fallida.

L'ètica mundial (publicat a l'Avui)

“En un món com el nostre, en què tant el capitalisme desenfrenat com el socialisme estatal identitari han destruït molts valors ètics i espirituals, creix un afany de lucre desenfrenat i una rapacitat sense fre”. Aquesta cita pertany al document Cap a una ètica mundial: una declaració inicial, formulat, atenció!, el 1993 al Parlament de les Religions. Mentre escric aquestes línies, al CCCB, el teòleg alemany Hans Küng, president de la Fundació per a una Ètica Mundial, està fent la conferència Una nova ètica mundial en la crisi política i econòmica actual. L’oportunitat de la xerrada és inqüestionable. Si més no per arribar a entendre el devastador panorama econòmic, social i, sobretot, ètic. Un panorama en el qual per no ser quines lògiques de pensament alguns volen corregir –i quan dic alguns em refereixo, per exemple, a la CEOE– els excessos i l’avarícia dels banquers d’arreu amb la congelació salarial de milers de treballadors. Mentre Hans Küng està fent la seva conferència al CCCB, recordo que el sou de la cúpula de Volkswagen, la mateixa que demana a Seat dos anys de congelació salarial, va augmentar un 11% el 2008.

Mentre Hans Küng continua fent la seva conferència, repasso els teletips de les agències, que relaten com el president Obama, indignat amb AIG, que ha rebut 170.000 milions de dòlars en ajuts, intenta bloquejar els milionaris plusos que premien la desastrosa feina dels directius de la companyia. Mentre Hans Küng continua fent la seva conferència, penso en allò que va dir Rahm Emanuel, el cap de gabinet d’Obama: “Mai no es pot desaprofitar una crisi”. Tant de bo sigui veritat. Tant de bo retorni, si n’hi ha hagut mai, l’ètica mundial. Tant de bo molts estiguin escoltant, ara, Hans Küng.

Cultura, rauxa i autoestima (publicat a l'Avui)

Recentment, el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, va dir que malgrat la crisi econòmica, el consum cultural a la ciutat ha crescut molt. Les explicacions poden ser vàries. Però és inqüestionable que la ciutat té una oferta de primeríssim nivell. Dimecres tocava estrena de Traïció, de Harold Pinter, al Lliure. Les expectatives eren altes. El resultat va ser senzillament brillant. Francesc Garrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella reprodueixen amb mestratge un triangle amorós que supura traïcions per tot arreu.

Humanitat, en definitiva. I Carles Alfaro, amb la seva direcció, i amb la seva escenografia, aconsegueix calar el dramatisme de l’obra en l’espectador fins al final. Perquè, essent l’obra un compte enrere que radiografia les nus amatori de Jerry, Emma, i Robert, la útlima escena esdevé un cop de puny als budells de l’espectador. Com és un cop de puny d’optimisme l’exposició Il·luminacions. Catalunya visionària del CCCB: "De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer" és la cita triada per la comissiària i crítica d’art, Pilar Parcerisas, habitual a les pàgines de l’Avui, per obrir una exposició que ha d’esdevenir una altíssima dosi d’autoestima a una Catalunya que alguns veuen, com diria l’estimat Rubert de Ventós, entotsolada. Catalunya ha alimentat, si em permeteu l’expressió, genis com Dalí, Perejaume, Mir, Brossa, Fontcuberta o Marçal. Catalunya és un país que, com diu Parcerisas, "ha crescut pel camí de les utopies i de la transformacio social" donant "força a unes indiviualitats creadores de presència universal". Paul Klee diu ,"l’art no reprodueix el visible, fa visible". L’exposició Il·luminacions fa visible una Catalunya molt potent. I és visita obligada per a tots els opinadors -deprimits i depriments- del país i de la ciutat.

Zapatero acusa (publicat a l'Avui)

Una de les obsessions de Zapatero és marcar una gruixuda línia vermella entre esquerra i dreta. En alguns casos ha aconseguit diferenciar-se nítidament del caspós precedent aznarià -curiosament venerat per antics hostes del Majestic- amb iniciatives com la llei de matrimonis homosexuals, la llei d'igualtat o el nou projecte de llei sobre l'avortament. En moments com l'actual, de crisi total, ZP fins i tot s'ha atrevit a parlar de solucions d'esquerres -les seves, encara per descobrir- amb solucions de dretes -les que proposa Rajoy o la mateixa CEOE-. Ara bé, quan es tracta d'immigració, l'esquerranós Zapatero, aconsellat per Rubalcaba, es transmuta en imitador d'un Berlusconi qualsevol. I s'atreveix a promoure un avantprojecte de modificació de la llei d'estrangeria que penalitzarà els que ajudin els immigrants irregulars. Acomplexats per aquell passat del "papers per a tothom" que cantaven a l'oposició, i havent estat incapaços d'articular un discurs sobre immigració, els legisladors socialistes copien la dreta més dura: volen que els que s'atreveixin a pagar el menjar o a donar acollida als sensepapers siguin castigats amb una multa d'entre 501 i 10.000 euros. La mateixa que s'aplicarà als que els contractin irregularment o falsegin un empadronament. La solidaritat, al nivell de l'explotació o la mentida. Mentre continua buscant al sac de les solucions d'esquerres per frenar la crisi; i mentre comprova com per Europa s'estén el virus de la xenofòbia, Zapatero no s'està d'assenyalar amb el dit l'immigrant irregular, i, de passada, qui gosi donar-li allotjament. Zapatero, el president que vol ser d'esquerres, acusa. I, de passada, alimenta un rendible boc expiatori en temps de crisi.

El vals d'Stepan (publicat a l'Avui)

"No hi ha límits. La veritat és que vosaltres no creieu en la revolució. Si hi creguéssiu completament, [...] aconseguiríem construir una Rússia alliberada del despotisme [...]; si no dubtéssiu que, aleshores, l’home, alliberat dels seus amos i dels seus prejudicis, alçaria cap al cel la faç dels vertaders déus, ¿què pesaria la mort de dos nens?”. Rellegir Els justos de Camus, tasca pendent que tenen molts dels governants d’arreu, i, en particular, els d’Israel i Hamàs, recentment acusats per Amnistia Internacional dels crims de l’última massacre de Gaza.

El fragment citat d’Els justos correspon a un discurs del revolucionari Stepan, irritat perquè el seu company Kaliayev no ha matat el Gran Duc, peça clau en la Rússia tsarista. Kaliayev havia de llançar la bomba sobre el carruatge del Gran Duc, però és incapaç de fer-ho quan veu que aquest viatja acompanyat dels seus dos nebots. Els justos, Kaliayev, no volen tacar de sang la revolució. Stepan, sí. Creu que la revolució està per sobre de tot. I si cal, de la vida d’uns nens.

La partida històrica l’ha guanyat Stepan. Fa poques setmanes ho vam veure al Pròxim Orient. I també es va veure el 1982, quan el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, va col·laborar en la matança de milers de civils al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Un ministre de Defensa que va ser declarat culpable i que va ser inhabilitat per tornar a ocupar aquesta cartera. Paradoxes de la política, va ser proclamat primer ministre, amb tots els honors, el 2001. Ari Folman, a Waltz with Bashir, dibuixa l’horror que entre el 16 i 18 de setembre del 1982 es va viure en aquell camp de refugiats. Aquesta és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per recordar que seguim ballant al ritme dels Stepans.

Les paraules d'Henry (publicat a l'Avui)

Thierry Henry es va convertir la setmana passada en l’epicentre de les mirades dels obsessius nacionals. A Catalunya. I a Espanya. L’elegant ariet del Barça va dir que “Catalunya no és Espanya”, i... patapum!, arreu van sonar les alarmes. A casa nostra, alguns van celebrar la frase d’Henry com el preàmbul de la declaració d’independència. Per contra, a les cavernes espanyoles, encegats moltes vegades per les mateixes obsessions nostrades però vestides de signe contrari, van rebre la frase del francès com una declaració de guerra declarant-lo persona non grata. Pintoresca reacció a banda i banda de l’essencialisme nacional davant d’una frase que si alguna cosa no té, és, precisament, substància política.

Com també va ser curiosa la reacció que va desencadenar el ¡viva España! que Xavi va exclamar durant la celebració de l’Eurocopa. Paradoxalment, el català va esdevenir persona non grata per als mateixos que ara aclamen Henry. I va convertir-se en ídol per als mateixos que ara odien el francès. Curiosos incidents que succeeixen en dues terres on molts busquen els arguments per autoafirmar-se i alimentar la vena patriòtica allà on no toca. Les paraules d’Henry no són més que una frase pronunciada per un futbolista molt probablement amb l’única intenció d’agradar a la pròpia parròquia culer. Semblant a aquella de “Madrid, llorón, saluda al campeón” que un també elegant extrem portuguès va entonar a la sagrada plaça Sant Jaume abans de ser declarat traïdor. Llàstima de país, sigui quin sigui, el que s’ha d’alimentar i construir a base de vàcues proclames de jugadors de futbol, cantants de rock o estrelles del cel·luloide que, habitualment, en desconeixen el significat.

Bravo, Pepe! (publicat a l'Avui)

Diumenge al migdia. A Doctor Dou amb Pintor Fortuny saludo un conegut, amic de Pepe Rubianes. Fent l'última pipada a la cigarreta, emocionat, m'atura i em diu: "Aquest matí ha mort en Pepe". Em quedo glaçada. Fa pocs dies havia parlat amb una amiga seva, una molt bona amiga que, com feien els del seu cercle més íntim, em va repetir amb el pilot automàtic: "La químio ha fet efecte, va millorant". Però no. Rubianes enfilava els seus últims dies de vida. Sortint de casa seva, pocs metres més enllà d'on encara parlo amb aquest amic d'infància d'en Rubianes, veig en Carles Flavià. Enfonsat. Aquests carrers del Raval estarien avui en silenci, colpits, si no fos perquè alguns cors de pedra de les agències de notícies han enviat periodistes a la porta del domicili de la germana de Rubianes, on ha mort, a gravar imatges dels que hi entren i en surten. Deixant de banda la víscera mediàtica, recordo aquella meravellosa obra de teatre que va idear i dirigir el 2006, Lorca eran todos. Un treball que em va descobrir un Rubianes diferent del còmic. Un treball que em va enamorar. L'homenatge al poeta granadí, en què repassava les últimes hores d'aquell home que va morir executat el 18 d'agost de 1936 per ser del Front Popular i per ser homosexual, em va permetre conèixer en Pepe. I va acostar-me a una persona radicalment compromesa. Sensible com pocs, recupero algunes de les paraules que va escriure per al programa de mà d'aquella bella obra que avui, malauradament, encara són ben vigents: "N'hi ha que diuen que el millor és oblidar, i ho diuen els que més els interessa (els hereus causants d'aquell horror històric), però si s'obliden les coses, no dubteu que es poden tornar a repetir". Com vaig escriure fa tres anys: Bravo, Pepe! No oblidarem.