Teatre, totalitaris i espelmes a la Ribera (publicat a l'Avui)

Enceto el nou enclavament (Anís i mones, A+A+) repassant una setmana que ha sigut, com a mínim, teatral. I començo qui sap si per l’últim acte del culebró del finançament, concretat en les reunions de màxim nivell, i d’escenografia detallada, entre el president Montilla i el vicepresident (tercer) Chaves, i el conseller Castells i la vicepresidenta (segona) Salgado. Unes reunions que han de servir, sí o sí, per culminar satisfactòriament aquest capítol de l’Estatut. Si és decebedor, la nòmina dels que aposten per dir “Adéu, Espanya”, encara que sigui a contracor, creixerà irremeiablement. I no pas pels cants de sirena de Carretero, un dels vaixells insígnia dels que Ignasi Guardans anomena “totalitaris nacionalistes” –és ben trist que el nostre país, que ha patit tant (i pateix) el totalitarisme espanyol, hagi il·luminat una corrua d’individus d’igual tarannà però de bandera quatribarrada–, sinó pel desencís amb el frustrat projecte de l’Espanya plural de Zapatero. Un Zapatero que segurament s’hauria fregat els ulls no una, sinó dues vegades, després de viure l’espectacular acte de vassallatge d’alguns membres de la societat civil catalana amb Mariano Rajoy a la recepció de la diada de Sant Jordi al Palau de Pedralbes. Contemplar l’ànsia de molts assistents a l’acte i d’altres ciutadans de Barcelona de saludar i retratar-se amb aquell que ha recorregut l’Estatut al Tribunal Constitucional va ser del tot vergonyant. Tanmateix, sempre, després de la tempesta –o la vergonya–, ve la calma. La calma i màgia que avui, a partir de les 19.30 hores, es respirarà a la Ribera de Barcelona, on, de la mà de l’artista Muma, els carrers d’aquest barri ciutatvellenc, amb l’enllumenat públic apagat, s’il·luminaran amb milers d’espelmes. Encenguem la mar!

Identitat(s) i nacio(ns) (Publicat a l'Avui)

Xavier Rubert de Ventós, en una entrevista a l’A més a més, defensava “la multiidentitat”, que qualificava de curativa. En una argumentació que hauria de posar els pèls de punta als que posen en el centre del discurs polític la (uni)identitat, Rubert ironitzava: “Sempre poso l’exemple d’un home que sigui de Vic, catalanista, de CiU, sardanista, excursionista, culer, etc. Jo li demanaria que almenys fos de l’Espanyol o budista. Altrament no tindrà una identitat. Serà una redundància!”. En efecte, una persona amb les característiques descrites per Rubert seria un cas paradigmàtic de trastorn obsessiu compulsiu, modalitat barretina.

Ahir, el que va ser director del MACBA i ara comanda el Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, advertia en una entrevista que ja no existeixen les cultures nacionals, tal com s’entenien al segle XIX, això és, immaculades d’influències alienes. Villel explicava que, avui, les grans ciutats, “més que un aparador d’una identitat, tenen vocació de hub o port on es creuen gents que vénen de tot arreu i que van cap a tot arreu, i que barregen i antagonitzen múltiples identitats culturals de tot el planeta”. Atenent-nos a les precisions, més que encertades, de Rubert de Ventós i Borja-Villel, és fàcil qüestionar-se quin sentit i futur té un projecte polític que pivoti, exclusivament, sobre la identitat nacional. O, dit d’una altra manera, sobre la nació, sigui aquesta Catalunya o Espanya. Sigui aquest projecte UPyD o el partit que idea l’encara republicà Joan Carretero. Uns i altres haurien de recuperar el meravellós Què és la política?, de Hannah Arendt, en què ja d’entrada adverteix que “la política es basa en el fet de la pluralitat dels homes”. Pluralitat d’identitats, esclar.

Felicitats, Ignasi (publicat a l'Avui)

Fa més d’una setmana va esclatar la notícia: Ignasi Guardans, el solvent eurodiputat de CiU, ha fitxat pel ministeri de Cultura de Zapatero, comandat per Ángeles González-Sinde. Els punyals, sempre afilats a les mans dels obsessius de les essències, van ser llançats immediatament cap al talentós polític. Des d’una casa que vol ser gran per al catalanisme però que està esdevenint l’angoixant Casa de nines d’Ibsen de la qual no només la Nora vol fugir, els dards enverinats no paren de ser escopits. I, com és habitual en aquells que s’autoproclamen patriotes –concepte vacu si no no va revestit d’ideologia, com bé va advertir ahir Carod en una entrevista–, el van titllar de traïdor. Perillós serà el futur del país en què tan fàcilment es qualifica de traïdor aquella persona que no pensa com la massa.

Pobre serà el país –i el partit– en què la diferència sigui vista com una insalvable incomoditat. Guardans ha fet una excel·lent tasca al Parlament de Brussel·les. Tanmateix, moltes vegades la meritocràcia no és prou important en política. Sobretot si no es fan els cants patriòtics, moltes vegades estèrils a milers de quilòmetres del país, que la direcció de CiU ordena. El partit català, obsessionat a competir amb ERC en paquet sobiranista, i camí de convertir-se, com bé va dir Pilar Rahola, en la versió pija dels independentistes –què deu pensar Jordi Pujol?–, ha optat per l’economista Tremosa i ha condemnat Guardans a l’ostracisme. Aquest, evidentment, no s’ha quedat de braços plegats i, amb una oferta sobre la taula com la de Sinde, ha decidit fer una pas endavant que de ben segur farà més per Catalunya i el seu cinema que no pas aquells que planten barricades a Brussel·les per lluir múscul, ai!, patriòtic.

Autogovern, a Catalunya (publicat a l'Avui)

En els últims temps sembla que s’ha de reclamar l’autogovern arreu menys a Catalunya. Amb unes eleccions europees a la cantonada, els candidats autoanomenats nacionalistes –tossuda mania la de separar el país entre adeptes i no adeptes a la nació– s’esforcen a competir en paquet identitari, per lluir-lo, és clar, al Parlament de Brussel·les. Perquè al Parlament de Catalunya, quan toca exercir l’autogovern de veritat, i no pas amb disfresses de bon català, cap dels partits de la cambra s’atreveix a fer-ho. 

Almenys pel que fa a la tramitació d’una nova llei electoral per a Catalunya. Mentre plantem barricades a Madrid i a Brussel·les, molt pintoresc per al consum intern però visiblement insignificant per al consum extern, els partits catalans han estat incapaços d’assolir el mínim consens imprescindible per dotar el país d’una llei electoral pròpia. Trenta anys després que s’aprovés l’Estatut del 1979, l’elecció al Parlament continua fent-se conforme a una disposició transitòria, que remet, atenció!, a una llei estatal. Per la qual cosa, davant de la inacció d’una part de la classe política –perquè polítics ho som tots–, Ciutadans pel Canvi ha agafat el testimoni i està impulsant una iniciativa legislativa popular (ILP) per portar una llei electoral de Catalunya al Parlament. Una llei electoral en la qual tots els vots tindrien un valor similar i les llistes estarien desbloquejades, de manera que siguin els ciutadans, i no pas les cúpules dels partits, que acostumen a premiar els més disciplinats i fins i tot els més displicents, els que decideixen qui seurà als seients del Parlament. Aquesta ILP és política, en majúscules, i en el sentit arendtià de la paraula: des de baix. Voleu autogovern? Exerciu-lo a Catalunya.

El femení a les cimeres

Les cimeres del G-20 i de l'OTAN no només han centrat l'atenció per les decisions que s'havien de prendre ni tampoc per l'estrena de Barack Obama en política internacional. Els vestits de Michelle Obama, la seva càlida abraçada amb la reina d'Anglaterra i la suposada rivalitat en glamur amb Carla Bruni han protagonitzat centenars de capçaleres periodístiques. Obama, llicenciada a Princeton i Harvard, ha aparcat els seus provadíssims dots intel·lectuals per adoptar el paper de comparsa que assumeixen les consorts dels líders mundials. Paper de comparsa que, gelós de la seva dignitat, intenta evitar sempre que pot Joachim Sauer, marit d'Angela Merkel i professor de Física Quàntica. Perquè així com la majoria de mullers de mandataris internacionals renuncien a la seva feina (amb poques excepcions com la de Bruni), els consorts homes opten per continuar amb la seva carrera professional. Ara bé, mentre la premsa mundial debatia els modelets de Bruni i Obama i els aliats planejaven, a petició del president nord-americà, una pluja de dòlars i soldats per a l'Afganistan, el també elegant president afganès Karzai ha estat a punt de donar llum verda a un nou codi de família xiïta. Una llei que acceptava la violació de les dones afganeses dins del matrimoni i les obligava a demanar permís als seus marits per anar al metge, buscar feina o formar-se. Les pressions de grups feministes i associacions de defensa de drets humans, pràcticament silenciades mediàticament, han motivat que els mandataris occidentals es decidissin, finalment, a exigir a Karzai la modificació (però no eliminació) d'aquesta llei que condemnava les dones afganeses a l'esclavatge. Per cert, qui va començar l'abraçada, Michelle o Isabel II?