Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval

Superficies del Raval

JOAN SUBIRATS 28/07/2009

No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.

Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.

Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)

L'ECONOMIA A EXAMEN (III)

Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"

ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa

Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.

Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?

La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...

S'ha recuperat la confiança?

S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.

Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...

Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...

Quan es recuperarà l'economia real?

L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...

No ha tocat fons?

Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.

Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...

Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...

Quin és l'escenari espanyol?

Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....

Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?

Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...

Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?

La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.

¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?

No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...

A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...

Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.

Com s'augmenta la competitivitat?

L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...

Quins són aquests factors?

L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...

No estem prou bé...

Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...

La innovació també és crítica...

En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.

Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?

El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.

Quin guany n'obtindran els ciutadans?

En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.

Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?

Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.

Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...

Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...

Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?

La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!

Quina, és, doncs, la lliçó?

No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.

Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...

El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.

Què ha de fer, doncs, el govern?

La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.

Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?

Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.

Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?

De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.

No és descartable un nou sotrac...

Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.

La "gilipollez" (Publicat a l'Avui)

Vet aquí la paraula triada pel president del PP basc, Antonio Basagoiti, per definir el que la Fiscalia Anticorrupció qualifica de delicte de suborn. Basagoiti, recorrent a la testosterona més hispànica, ha assegurat que l’acusació contra el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, és una “veritable gilipollez”. Envejable nivell per a un polític que amb els seus vots ha canviat la majoria al País Basc. A Portugal, aquell país veí que contemplem amb la condescendència del ric, el ja exministre d’Economia i Innovació Manuel Pinho acaba de dimitir perquè en un atac de testosterona –versió ibèrica occidental– va simular amb les mans unes banyes dedicades al portaveu dels comunistes, Bernardino Soares. El cap de govern, el socialista
José Sócrates, el va fulminar immediatament per una acció que de ben segur que al Congrés espanyol hauria estat celebrada amb cops de peu a l’honorable terra parlamentari. Però deixem-nos de comparacions, perquè si ens fixéssim també en les inventives de l’alcaldessa de València, batejada per Vicent Sanchis com a Rita l’Anxovera, ens esquinçaríem les vestidures. El més lamentable de la vulgaritat verbal dels líders populars no és només la frivolitat amb què es tracta el delicte en política, la que hauria de ser, per definició, una de les professions més nobles que puguin existir –la realitat, com sempre, és esquiva amb els ideals–. El drama és que amb aquest tipus de declaracions els populars atien allò que els va tan bé: la indiferència del ciutadà per la cosa pública. Ja ho advertia la setmana passada en una entrevista en aquestes pàgines Josep Maria Terricabres: el menyspreu cap a la política és una herència del franquisme. Al PP, no volen deixar de ser-ne alumnes avantatjats.

Barcelona entusiasma (publicat a l'Avui)

Magnífica, sublim, bella, espectacular. Els mitjans de comunicació francesos s'han desfet en elogis amb la ciutat. Amb Barcelona. Aquesta Barcelona que sembla que per cortesia -vet aquí la paradoxa catalana- avui toca criticar. Si bé en els últims temps ha estat sotmesa a alguna operació de maquillatge més que discutible -l'Hotel Vela, ho vaig escriure la setmana passada, és una construcció que embruta el més preuat de la ciutat, el seu perfil-, Barcelona fascina.

Barcelona no està en decadència. Alguns no paren de proclamar-ho. Per monotonia verbal, per avorriment mental, per deixadesa intel·lectual. Però no, Barcelona bull. U2 posa la ciutat al centre del món iniciant la seva gira aquí, tal com va fer el 2001 Madonna amb Drowned World Tour o Bruce Springsteen el 1999. La Grande Boucle es cita a la ciutat. L'èxit és total. De ben segur que no haurem d'esperar 44 anys perquè l'onada groga torni a resseguir els nostres carrers. Bread & Butter diu adéu a Barcelona per tornar a l'entranyable Berlín -on no ha repetit l'eclosió mediterrània- i, tal com va com va dir el president del saló, Karl-Heinz Müller, la ciutat no ha plorat. The Brandery ha tancat la primera edició apuntant maneres.

Tanmateix, només sabem queixar-nos. Els assajos d'U2 fan massa soroll i destorben la son dels veïns de les Corts. El Tour col·lapsa la ciutat i, ai l'as!, hem de fer servir el transport públic dos dies! Vicky Cristina Barcelona és reduïda a una pel·liculeta i l'Oscar de Pe es viu com un èxit aliè. I, per acabar-ho d'adobar, ens lliurem a l'autoflagel·lació proclamant que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic.

Les Rambles, certament, viuen col·lapsades de turistes: 78 milions de visitants a l'any! Ara bé, si repassem els mapes de les grans ciutats trobarem exemples semblants, o, si m'apureu, pitjors: què és la Cinquena Avinguda si no una via comercial dedicada al turisme amb engendres pseudoarquitectònics encara més horrorosos que el Vela, com la Trump Tower? ¿I què me'n dieu d'Oxford Street a Londres? ¿I què en penseu de la lisboeta Rua Augusta?

Si George Steiner va dir que Europa és feta de cafès, Barcelona és feta de terrasses. Barcelona és el Macba i les seves nits d'estiu. És la plaça de les Palmeres de Sant Andreu. Barcelona són els entrepans del Quimet d'Horta. Barcelona és la genialitat de Cerdà. Barcelona, a mi, m'entusiasma.

El terrós de sucre (publicat a l'Avui)

Ferran Mascarell té raó. Josep Ramoneda té raó. Xavier Rubert de Ventós té raó. Juan José López Burniol té raó. Jordi Sànchez té raó. Josep Maria Terricabras té raó. Cadascun d’ells, i molts d’altres intel·lectuals del país, a la seva manera, ha expressat una certesa indiscutible: la relació entre Catalunya i Espanya dissenyada a la Transició ja no és vàlida. S’ha fos com un terròs de sucre. Les solucions que cada un d’ells proposa són diverses, però no dispars. La situació actual, amb el reiterat incompliment de l’Estat, via finançament autonòmic, via traspassos angulars, és inacceptable. La invasió de competències que suposa el fons de rescat bancari, la supèrbia que denota anunciar el pla d’ajut a la compra de cotxes sense tenir en compte els territoris de l’Estat, aboca Catalunya a una camí sense sortida. Si bé vaig escriure fa pocs mesos que no he estat mai independentista, aquesta opció, incompliment darrere incompliment, esdevé alternativa possible. Qui sap si inevitable. Depèn, fonamentalment, del govern català, i sobretot, del PSC, que amb la seva actuació en les properes setmanes marcarà l’abast que tindrà la ruptura amb Espanya. O dit, d’una altra manera, com serà de radical el trencament amb un marc de relacions esgotat, mort. La pilota és a la seva teulada. Si la saben jugar, amb valentia, amb exigència, amb sentit de país, sense abaixar el cap, l’opció federal, l’única alternativa possible abans tirar pel dret amb la independència pot tenir encara validesa –si bé, a hores d’ara, amb unes constants vitals molt debilitades. José Montilla, aquell andalús que es va convertir en president de Catalunya, qui sap si serà el que materialitzarà el salt més important en la història d’aquest país. És la seva, és la nostra, única sortida. Si no, només ens quedarà la independència.

Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)

Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!

Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.

Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.