Manifestació l'11 de setembre

L'article del President Maragall a l'Avui ha engegat el debat. Ens hem de manifestar en defensa de l'Estatut? Sí. Abans o després de la sentència del Tribunal Constituciona? Per començar, l'11 de setembre, tal com ha proposat Pasqual Maragall, hi hauria d'haver una manifestació solemne de tot el catalanisme, incloent govern, partits i societat civil i, evidentment, amb Maragall, Pujol, Barrera i Rigol al capdavant per reinvindicar l'Estatut que han refrendat els catalans. L'hem votat, l'hem aprovat i s'ha de respectar. Hem d'emetre un avís per a navegants: qualsevol modificació d'aquest Estatut suposarà un trencament, segurament irreperable, entre Catalunya i Espanya. La millor manera, una manifestació, institucional, de primer nivell, en defensa d'aquest Estatut. Ens hi juguem molt. No hem d'esperar als tempo polític i judicial que es marqui des de Madrid. L'11 de setembre, manifestació.

El Raval és viu

Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.

Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)

Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"

ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)

Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?

Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.

Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".

Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.

També Catalunya i Barcelona?

També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...

Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.

Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.

Els països emergents han estat ignorats.

A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.

Barcelona també és invisible?

Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.

No n'hi ha prou! Què podem fer?

Atraure més empreses.

Com podem atraure empreses?

El primer que cal és sortir en el mapa.

Com?

Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...

Barcelona ha tingut èxit sola.

Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!

Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?

No.

Hem perdut aquesta oportunitat?

Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.

Això ja ho ha dit a les autoritats?

Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.

Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?

Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.

Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?

En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!

Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?

S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.

La burocràcia frena els negocis?

La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.

D'aquí es deriva la mala imatge?

Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!

Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?

Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.

Expliqui's.

La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.

La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?

Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.

Un altre problema és el dèficit infraestructural.

Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.

Spanair és una oportunitat?

Crec que sí.

I la T1?

La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.

No tenim la capacitat de decisió.

Si Madrid impulsés una descentralització adequada...

En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.

Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.

Pensen el contrari!

Si és així, és greu.

Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.

Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.

El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?

Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.

Què som?

Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.

Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?

Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.

Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.

En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.

El cotxe del futur és l'elèctric.

Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.

És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?

Per què no?

Les crisis tenen un cost altíssim?

Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.

L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?

No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...

Com podem defensar-nos?

Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.

Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?

Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.

De BCN a Cat i l'Estatut (Article de Pasqual Maragall a l'Avui)

Hi ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina.

Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?

La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.

Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.

Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)

Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"

ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005

Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.

Tots els funcionaris són ineficients?

En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.

En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".

Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...

¿La reforma de la funció pública és la més urgent?

Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...

Falta coratge polític?

La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...

Manca autoritat?

Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.

Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?

Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!

Vostè critica les prejubilacions.

Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.

S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.

Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!

Com concretaria aquesta reforma?

L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!

Quin ha de ser el rol de l'Estat?

El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...

Zapatero fa de pare?

Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...

La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...

Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...

Zapatero vol dialogar amb la CEOE...

S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!

Zapatero té prejudicis contra vostès?

Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.

La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?

Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.

Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...

No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...

Massa burocràcia.

No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.

Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.

Té un articulat massa llarg.

Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".

No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.

Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.

S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.

Això ja s'ha fet!

Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.

A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?

Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!

Ja hem tocat fons?

En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.

La liquiditat ha arribat a les pimes?

No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.

La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.

S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.

Vostè suspèn Zapatero en tot!

No...

Què ha fet bé, Zapatero?

[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.

Zapatero no lidera?

Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!

Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?

La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.

Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?

Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.

Garantista! Les hipoteques han volat!

Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!

Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.

El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!

Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.

Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.